Escriure sobre la pròpia mort i el suïcidi

"No escriguis mai
sobre la teva mort ni sobre el suïcidi:
febles en aparença, les paraules
-igual que semblen febles les estrelles-
t'empenyeran amb força buscant el seu sentit."

Joan Margarit escriu això a "Poesia Amorosa completa. 1980-2000" (Proa, 2001). És evident que jo no penso com ell i, per això, tampoc no segueixo el seu consell. Al contrari, em sembla bé, fins i tot necessari, si s'escau, parlar sobre la pròpia mort, i sobre la possibilitat del suïcidi en determinades circumstàncies. 

En el mateix llibre Joan Margarit també diu: "No et suïcidis mai. Mira l'obscuritat: / no pots saber qui et vol donar la mà." 

Però de vegades no hi ha ningú, absolutament ningú, que t'ofereixi una mà. O potser sí que te l'ofereixen, però és "una mà que no vols", que potser fins i tot detestes: 

"Viendo lo que la mayor parte de la gente hace con su vida (...) no siento ningún deseo de que me amen como a ellos mismos." Maimún Toleitli (1)

Per tant, "contra la imposició de la vida", cal reivindicar el dret a decidir què en volem fer, cadascú de nosaltres, amb la nostra. Ja sigui, per exemple, viure fins a l'últim grau de demència (immòbils, llagats, incontinents, plens de vòmits i pixums...), o acabar abans per tal d'estalviar-nos tota aquesta degradació. 

--
(1) "El viaje de Baldassare", Amin Maalouf. Alianza Editorial, 2000 (p.  81)

Deshabitats

Quan està deshabitada
(destruïdes les connexions
que havien permès l'emergència de la ment),
una persona segueix sent persona?
O només és un cos?
Si un cos que havia allotjat una persona
ja no l'allotja, si es queda "buit"
perquè la ment l'abandona,
com s'ha de tractar aquest cos?

El Simó

(Avís: aquest escrit no fa referència a la decisió sobre el final de la pròpia vida, sinó a l'eventual decisió sobre el final de la vida d'una altra persona; per tant, la seva presència aquí és una mica "antinatural")

Al Simó el van dur a l'hospital a causa d'una infecció important, acompanyada de dificultats respiratòries. A l'hospital, al cap d'uns dies se li va afegir una oclusió intestinal severa, fins al punt que els metges van dir que l'única solució era operar-lo, però que en l'estat que estava no resistiria l'operació, de manera que no tenia sentit fer-la. La conclusió era que al Simó li quedaven només dies de vida.

Els pares del Simó ja havien mort, i els germans van dir que de totes passades se l'havia d'operar. Ho van dir perquè van entendre que el motiu principal de descartar l'operació no era el que s'havia dit, sinó el fet que els metges segurament pensaven que, amb la "qualitat de vida" del Simó, no tenia sentit una operació amb l'objectiu d'allargar la seva vida, tenint en compte, a més, que després de l'operació, encara que anés bé, la seva vida encara seria més complicada i fràgil.

Els germans van imposar el seu criteri: al Simó el van operar, i va superar l'operació. I després d'uns dies més a l'hospital, amb uns pams menys de budells i un anus artificial a la panxa connectat a una bossa, li van donar l'alta. Llavors, el van dur "a casa seva": la residència per a persones amb grans discapacitats psíquiques o físiques, o les dues alhora, en la qual fa dècades que viu.

El Simó no parla. Ningú no sap el que pensa, ningú no sap el que arriba a entendre. De vegades sembla que està content, de vegades sembla que no. Camina, i acompanyat pot fer passejades. Però la major part del temps se'l passa assegut, manipulant una petita pilota o rebregant algun paper. De vegades crida, però no paraules, només sons. Quan va néixer, als pares els van dir que aquests nens acostumaven a viure poc. Però no va ser el cas: el Simó ja té setanta anys.

Al Simó, naturalment, fa uns dies ningú no li va preguntar si volia que l'operessin. De fet, el Simó mai ningú li ha preguntat, no li ha pogut preguntar, què volia fer amb la seva vida, quina era la seva opinió, els seus desitjos. 

A l'hospital, l'argument dels germans, com a tutors del Simó, va ser que si a una persona amb el mateix problema (l'oclusió intestinal), però sense les limitacions del Simó, l'haurien operat, també s'havia d'operar el Simó. La possibilitat de no fer-ho van considerar-ho una discriminació intolerable: ells, els germans, defensaven els interessos del Simó. 

En situacions així, o semblants, parlar en nom de l'altre es pot fer de diferents maneres. Una és posant-te en el seu lloc, però amb el teu jo i la teva biografia. És a dir: m'imagino que, de cop, "a mi", se'm produeix una oclusió intestinal que em pot provocar la mort. I llavors dic el que vull: que m'operin, per tal de no morir-me i poder seguir fent la meva vida.

Una altra opció és posar-te també en el lloc de l'altre, però intentant fer-ho de manera més profunda, és a dir, intentant "viure i sentir" el que viu i sent una persona com el Simó. Per descomptat, això és impossible, perquè nosaltres no som ell, i no podem accedir a aquest ell interior. Només podem "inventar-nos" aquest ell. I les invencions d'aquest tipus de vegades poden semblar convincents, però no deixen de ser invencions, fantasies nostres, que sobretot parlen "de nosaltres", més que de l'altre (parlen de les nostres pors, inseguretats, desitjos, etc.).

Hi ha encara una altra opció. Consisteix en imaginar que nosaltres, amb el nostre jo i la nostra biografia, resulta que a partir d'ara hem de viure, de manera indefinida, una vida com la del Simó. És a dir, que amb el mateix cap, pensaments, sentiments, il.lusions i projectes nostres, hem de viure tancats en una residència, fins que ens morim, necessitats d'ajuda per a les qüestions més elementals d'higiene, envoltats de gent en un estat igual o potser pitjor que el nostre, asseguts tot el dia en una cadira, remenant una piloteta o rebregant papers, fent algun esgarip de tant en tant... Sense cap capacitat de decisió sobre la nostra vida, perquè tot ho decideixen altres persones: "Pel nostre bé", diuen.

Ho reitero: està clar que no podem sentir el que sent el Simó, ni pensar el que pensa, però imaginar-nos això que he exposat em sembla que sí que és possible. I relativament fàcil. Perquè és una imaginació "sobre nosaltres mateixos", no sobre una altra persona.

Això ho podem fer. Una altra cosa és el que, llavors, cadascú pugui pensar "sobre el cas del Simó", aquesta ja és una altra història...

Del deseiximent a l'aferrament

Arribar amb dignitat al moment de morir-te no sempre és fàcil. Perquè quan les coses es comencen a torçar, llavors, potser la por, el dolor, el cansament, l'egoisme (o el que sigui), poden fer que t'acabis transformant en algú que, "en moments anteriors de lucidesa", mai no hauries volgut ser. 

Fa uns dies va morir l'Eudald. Va morir després d'anys d'arrossegar diferents malalties, algunes bastant greus, a les quals havia anat sobrevivint amb penes i treballs gràcies a un munt de tractaments, operacions i ingressos. 

L'havia conegut molts anys enrere, quan ell encara era jove i tenia molt bona salut. Llavors l'Eudald feia sovint exercicis de meditació i de relaxació, i en feia propaganda: feia apologia del poder de la ment per superar les adversitats psicològiques i físiques. 

La primera sorpresa va ser aquesta: quan va començar a tenir problemes de salut una mica importants, de mica en mica va anar abandonant aquelles pràctiques. Just quan més les hauria necessitat. 

Acovardit, l'Eudald es va anar transformant en un "drogaddicte" de les atencions mèdiques: tots els tractaments disponibles li semblaven justificats, legítims, "necessaris", sense plantejar-se cap límit. Trobava del tot normal tots els recursos que s'invertien en ell amb l'objectiu d'allargar-li una mica més aquella vida ja bastant llarga i cada vegada més deteriorada. 

Contemplar una transformació com la seva, veure el fàcil que és que algú acabi així, preocupant-se exclusivament per ell mateix, i sense cap sentit de la proporció, sense ni un bri de deseiximent, sense cap mena de consciència social (a causa de tots els recursos que va acaparant)...  Quin horror.

Durant els seus últims anys vaig seguir l'evolució de l'Eudald. Primer estranyat. Després ja no, només encuriosit sobre fins a quin extrem podia arribar el seu aferrament a la vida (o la seva por a la mort). Això, junt amb el que ja he dit, la seva absència de cap mena de "reflexió comunitària", amb aquesta incapacitat, o voluntat d'evitar, qualsevol reflexió sobre l'impacte "social" de la seva absorció desmesurada de recursos. 

L'Eudald no és cap excepció. El seu cas és bastant habitual, ho veig també en altres persones que conec, persones que, de vegades, com més es van apagant, més s'arrapen a unes vides cada cop "amb menys vida", més petites; a unes vides plenes de xacres, de pors, d'egoismes... Tot a causa de la manca del més elemental grau de deseiximent.

Per tot plegat, l'Eudald és un bon exemple de com no voldria que acabés la meva vida; per a mi, el cas de l'Eudald és un claríssim i absolut "antimodel". 

I és que mira que ens costa, acceptar la finitud. I com ens podem tornar, a causa d'aquesta falta d'acceptació...

Recordatori maig 2022

"Cada uno es distinto, cada uno vive de forma distinta, cada uno muere de forma distinta." Thomas Bernhard (1)

Fa uns dies ho vaig tornar a remarcar: si, amb el cap encara clar i el cos en raonables bones condicions, resulta que arriba un dia que necessito moltes ajudes i recursos econòmics per tal que la vida em sigui mínimament gestionable, no vull seguir vivint.

És a dir, que no només no vull viure si estic fet una ruïna (per descomptat que això no ho vull de cap manera), sinó que tampoc no vull viure si, encara que no estigui tan desmanegat, per seguir vivint s'han d'invertir en mi molts recursos.

Sé que això de "molts" és poc concret. On poso jo la ratlla? Doncs com que segons els dies potser canvia una mica (només una mica), si de cas, quan em sembli oportú, ja ho concretaré. O potser no ho explicaré: potser, senzillament, en lloc de tants discursos, llavors faré, finalment, si és necessari, "allò que hagi de fer".

Amb deseiximent, sense drames ni histerismes. I, per descomptat, sense pretendre alliçonar ningú, sinó només exercir, sobre mi mateix, la meva voluntat.

Tot això, suposant que em calgui. Perquè per descomptat no descarto en absolut que la mort m'arribi qualsevol dia, de forma sobtada, a causa d'un accident, incident o el que sigui i que, per tant, no em calgui fer res de tot el que he dit.

--
(1) Der Atem, 1978 (El aliento. Anagrama, 1985, p. 25)

Consell d'administració

Al consell d'administració
de la fàbrica de bolquers
es freguen les mans de satisfacció:
l'esperança de vida demenciada
cada vegada és més elevada.

Un cas més concret

"Entre julio de 2017 y septiembre de 2018 se han tratado 35.809 pacientes con un gasto de 349 millones, lo que deja el gasto promedio del periodo en 9.743 euros." Carlos Arganda (1)

Parla de l'hepatitis C. En un altre moment diu que "el coste promedio de cada uno de los tratamientos se ha situado en 18.070 euros"; les xifres varien segons els períodes contemplats. En qualsevol cas, molts diners.

Fa trenta-dos anys em van diagnosticar una hepatitis C. Havia fet una donació de sang, i va sortir positiu. És possible que en altres donacions anteriors ja tingués l'hepatitis (i que l'hagués escampat), ja que abans quan feies donacions de sang no es mirava si tenies l'hepatitis C. D'altra banda, es veu que jo era un cas atípic, ja que no havia estat exposat "a les causes habituals de contagi". 

No recordo de manera concreta quins eren els possibles abordatges de l'hepatitis C, llavors. De l'arsenal mèdic d'ara, crec que no hi havia res. El cas és que durant uns pocs mesos, menys d'un any, me'n van fer el seguiment, però sense començar cap tractament (no recordo el motiu concret). Fins que un dia vaig dir que no tornaria, que passava de tot. En contra del criteri del metge, que em va dir: "D'aquí deu anys telefonaré a l'ajuntament del poble, a veure si segueixes viu, pel tema estadístic". I li vaig dir que d'acord, i ens vam acomiadar la mar de bé. Era una bona persona (després vaig saber que s'havia mort, a causa de la seva hepatitis C). 

Durant aquests trenta-dos anys he viscut força bé. I si ara un dia tingués algun símptoma d'hepatitis, i en una anàlisi sortís positiu de la C, tinc ben clar que no faria res, sobretot tenint en compte el preu del tractament. 

A la meva edat, només estic disposat a eventuals tractaments "de preus econòmics" (si un dia els necessito pel problema de salut que sigui, ara no és el cas). De fet, pel que fa al tema aquest dels preus, només m'imagino transigint una mica amb els calmants del dolor. I en aquest cas, només fins a un cert punt. Ja que, "per a aquest problema", sobretot si és irreversible, ja tinc el meu propi medicament, cent per cent efectiu i barat: tocar el dos, punt i final.

En relació amb el que acabo de dir, espero no canviar d'opinió, "ni de la prevista actuació", en cas de necessitat. Si pel que fos canviés (com a eventual causa només se m'acudeix alguna demència sobrevinguda de manera fulminant), tant de bo algú em liquidi, sobretot si ho pot fer de manera discreta, sense posar en perill la seva llibertat.

Gràcies per endavant.

--
(1) www.diariofarma.com, 02/11/2018

8.000 euros mensuals

"La Agencia Española de Medicamentos y Productos Sanitarios aprueba Padcev". Titular de la notícia publicada a www.univadis.es (10/1/2022).

Per a què serveix Padcev? Per a tractar malalts amb "carcinoma urotelial localment avançat o metastàsic", és a dir, una malaltia sobretot de vells. I quin és el seu cost? Uns 8.000 euros al mes.

Per l'edat, és obvi que jo cada vegada tinc més números de tenir algun càncer, del tipus que sigui, aquest o qualsevol altre. Quan llegeixo notícies com aquesta, em refermo en allò que no vull: si em trobés en una situació d'aquestes, no vull que en mi s'inverteixin 8.000 euros mensuals. Ni borratxo. Ni si són diners de la tresoreria de la Seguretat Social, ni si són de la meva butxaca (abans preferiria donar-los a Caritas, per exemple).

Per què dic això? Doncs perquè amb el Padcev aquest, potser de moment no em moriria del càncer (no ho sé, perquè després caldria veure l'eficàcia real d'aquest medicament, si és que la té). Però segur que em moriria de vergonya. 

Per exemple: amb 8.000 euros, a altres llocs del món, potser es podria sanejar l'aigua de 8.000 criatures (o segurament moltes més), unes criatures que, al no tenir l'aigua sanejada, potser s'encomanaran amb bacteris diarreics que potser les mataran. Perquè és clar, tampoc tindran accés a una medicació antidiarreica que potser els salvaria la vida. 

Miro preus d'antidiarreics, els medicaments que moltes vegades podrien salvar la vida de criatures amb diarrees causades per infeccions intestinals provocades per aigües mal potabilitzades: un paquet de 20 pastilles (diferents marques), 7 euros, 0'35 euros la pastilla. Qui vulgui que faci els seus càlculs, i tregui les seves conclusions, matemàtiques i ètiques. Jo ho tinc clar, pel que fa a la meva vida: preferiria deixar que el càncer em mati.

Que les criatures amb diarrees ens queden molt lluny? Doncs a veure, d'una altra manera, més a prop: mentre hi ha persones que aquí reben tractaments amb medicaments com el Padcev (no és l'únic d'aquesta gamma de preus, ni de bon tros), o a les quals fan intervencions quirúrgiques molt complicades que també tenen costos astronòmics, és a dir, mentre aquí es practica aquesta medicina sofisticada, enlluernadora i caríssima (aquesta mena de "medicina espectacle" que sembla que té encisada a tanta gent), al mateix temps, quan vas al metge de capçalera, té cinc minuts per atendre't. Dels quals quatre i mig els ha de dedicar a teclejar a l'ordinador, sense mirar-te. I això, si és que et visita (si d'aquests minuts de mirar la pantalla se'n pot dir visita), perquè potser només et podrà fer, "quan pugui", una trucada per telèfon. 

És a dir, que mentre s'alimenta l'espectacle (amb l'entusiasta col.laboració dels mitjans de comunicació i la indústria farmacèutica), alhora, amb l'atenció primària desbordada, s'alimenta també la proliferació de nous malalts (o el seu empitjorament), uns nous malalts que moltes vegades es podrien evitar o minimitzar si no s'aboquessin tants diners a l'espectacle (perquè els diners són limitats, i si es posen en un cistell és obvi que no es poden posar a l'altre). 

Si a algunes persones aquesta mena de coses no els fa pensar res, no els fa canviar res, allà elles. Però a mi si que em grinyola, tot això.

A més, jo ja he viscut molts anys. No sé si sempre de manera coherent, segur que no, però en qualsevol cas, ara no vull ser "un vell devorador de recursos". De cap manera: si no puc seguir vivint de manera prou autònoma i frugal (amb una frugalitat que, per descomptat, és ja tot un privilegi o "malbaratament", comparada amb les possibilitats de tanta altra gent de molts països), prefereixo morir-me. Morir-me ja. O si cal matar-me. I ben tranquil.

He posat al principi l'exemple del Padcev, però ja he dit que de medicaments "prohibitius" com aquest cada vegada n'hi ha més. I també cada vegada hi ha més persones que troben absolutament normal ser-ne beneficiàries (en conec personalment un bon grapat, en aquesta situació). O encara més, que exigeixen, fins i tot de manera indignada i rotunda, aquests medicaments: "És el meu dret, és el meu dret!" (aquests medicaments, o cirurgies complicadíssimes i costosíssimes). (1)

Moltes vegades, tan sols per allargar una mica unes vides que ja són molt llargues. I a sobre, potser prou dolentes, de manera que els milers d'euros només serveixen "per cronificar" una mala vida.

Aquest és el resum, o el meu resum: aquí allarguem decrepituds, agonies i demències, allà s'escurcen les infàncies; aquí omplim els abocadors amb els bolquers de vells dements, allà rebusquen en els abocadors alguna cosa per menjar, etc.

Doncs a fer punyetes, passo d'aquestes històries. I si m'haig de morir "demà" (o "aquesta tarda"), ja m'està bé. Fa molts anys que ja estic a punt. I cansat de tanta comèdia. I tip de tanta manca de deseiximent individual i col.lectiu.

--
(1) Un altre exemple: "El fármaco Folotyn de Acrotech Biopharma se utiliza como tratamiento para el linfoma de células T (...) Se administra por vía intravenosa una vez a la semana durante 6 semanas (...) cuesta casi 795.000 dólares al año." (Cristina Ferández, www.businessinsider.es, 13/02/2022). Etc.

Iván Illich: "La gent exigeix ser curada de l'ancianitat."

Iván Illich va publicar el 1974 Nèmesi Mèdica, un text que en el seu moment va provocar un gran impacte, i que més tard va anar quedant arraconat, en part a causa d'algunes limitacions del text, i en part a causa "de la voluntat social d'ignorar" les idees incòmodes que exposava en el llibre, i que es podrien resumir així: "L'excés de medicina és perjudicial per a la salut". De fet, aquelles idees incòmodes avui segueixen sent incòmodes (potser encara més, amb l'elevació actual de la "supermedicina tecnològica" a la categoria de religió) i, per tant, el text d'Illich segueix sent vigent (tenint en compte, tal com he dit, que també té algunes limitacions). 

Per exemple, el text és del tot actual quan parla de la gestió de la vellesa i l'obsessió per allargar vides completament degradades i prolongar agonies absurdes. En cito alguns fragments. (1)

"La demanda de asistencia a la vejez ha aumentado, no sólo porque hay más ancianos que sobreviven, sino también porque hay más gente que exige ser curada de la ancianidad." 97

"La terapéutica alcanza su apogeo en la danza de la muerte en torno al paciente terminal. A un costo que varía entre 500 y 2.000 dólares diarios [1974], celebrantes vestidos de blanco y azul envuelven en olores antisépticos lo que queda del paciente. Mientras más exóticos sean el incienso y la pira, más la muerte se mofa del sacerdote. El uso religioso de la técnica médica ha llegado a prevalecer sobre su propósito técnico, y la frontera entre el médico y el empresario mortuorio se ha borrado. Las camas están llenas de cuerpos ni muertos ni vivos." 107

"La medicalización de la asistencia terminal no sólo ritualiza sueños macabros sino que extiende la licencia profesional para actos obscenos: la escalada de tratamientos terminales libra al médico de toda necesidad de probar la eficacia técnica de los recursos que maneja." 108

"El rechazo del médico a reconocer el punto en el que ha dejado de ser útil como curandero y a retirarse cuando la muerte se nuestra en el rostro de su paciente, ha hecho de él un agente de la evasión o del disimulo descarado. La falta de voluntad del paciente para morir a solas lo ata a una dependencia patética. Ha perdido ya la fe en su habilidad para morir, forma terminal que la salud puede adoptar, y ha convertido en importante tema de debate el derecho a que lo maten profesionalmente." 109

--
(1) Irrecuperables, 2021. Inclou un pròleg dels editors molt adequat, altres textos d'Ilich, i un escrit de David Cayley que relaciona el text d'Illich amb la pandèmia de la covid.