Vaig a veure una amiga gran que està temporalment en una residència, convalescent d'una operació de pròtesi de maluc. L'ambient de la planta és força depriment, d'hospital geriàtric, amb algunes dones mot deteriorades; més que convalescents, moltes sembla que hagin entrat en un procés de deteriorament greu i irreversible. La meva amiga és l'única que té bona pinta, que està clar que allí només hi passarà unes setmanes (tot i que costa de creure que l'ambient sigui el millor per fer la seva recuperació).
Al marxar em despisto, no trobo la sortida i buscant-la vaig a parar al pis de sota, un mig soterrani, i em quedo esparverat. Si al pis de dalt el panorama era desolador, aquí és espantós. Les portes de les habitacions estan obertes, i a dins, damunt dels llits, hi veig dones velles amb pintes cadavèriques, consumides, immòbils, absolutament absents. Suposo que sedades.
Al final aconsegueixo sortir, i un cop al carrer respiro a fons. M'alegro de marxar d'allí, és una alegria visceral, animal, de mal explicar. Em sento alliberat. Alhora, m'angoixa pensar en les dones que he vist, tot i que sé que no puc fer absolutament cap cosa per canviar res d'aquell desastre.
Penso, un cop més, que espero no acabar vivint mai d'aquella manera, com aquelles dones "del pis de sota". Si és que d'allò se'n pot dir vida. Perquè una cosa és la vida, una altra la vida vegetativa, i una altra la vida encara no vegetativa però humiliada, amb la dignitat extraviada. Penso també en aquest últim tipus de vida, encara no immobilitzada, però també degradada, sense autonomia, sense autocontrol, sense lucidesa, sense dignitat. Com la de la Carmen, el Lluís o el Josep.
Els casos de la Carmen i el Lluís els vaix conèixer fa anys, explicats per les seves parelles, en unes reunions de familiars d'alzheimer, quan el meu pare feia ja temps que estava perdut en aquest món de la demència senil i amb la meva mare intentàvem entendre què passava, perquè al principi anàvem bastant perduts. El del Josep el vaig viure més tard, directament, perquè amb ell hi tenia molta relació. N'adjunto una pinzellada de cada un.
Al sortir del cine, de manera inesperada la Carmen, al mig de la vorera, davant mateix del cine, s'aixeca les faldilles, es baixa les calces, s'aclofa i es posa a pixar, abans que el seu marit, astorat, sigui capaç de reaccionar.
El Lluís, en mig d'una reunió familiar, davant dels fills i nets, de cop es comença a masturbar. Tothom s'esvera, un fill el renya i una filla l'arrossegar a cuita-corrents fora del menjador.
Mentre la seva cuidadora intenta dutxar-lo perquè s'ho ha fet tot al damunt, el Josep prova de grapejar-li els pits, cosa que a ella la treu de polleguera, perquè no suporta els vells verds. Després, en un altre moment, el Josep potser la insultarà, o fins i tot intentarà pegar-la. Sempre havia sigut un home difícil, ara és del tot insuportable.
Abans de ser un "gairebé cadàver" vegetant damunt d'un llit com aquelles dones de la residència, o abans de comportar-me com la Carmen, el Lluis o el Josep, els tres amb graus avançats de demències, prefereixo morir-me. Matar-me si cal. Millor mort que viure així.
Mentre la vida és acceptable, raonablement gratificant, val la pena viure-la. Però quan s'extravia per camins d'humiliacions, sordideses, incontinències, demències i indignitats, des del meu punt de vista el millor és plegar. Més ben dit, el millor és haver plegat si pot ser "una mica abans", quan veus que la cosa té cada cop més mala pinta i encara ets capaç de decidir i actuar.
Sí, per si de cas és millor plegar una mica abans, per tal de tenir més garanties de no acabar al final, amb una mica de mala sort, "al pis de sota".
27 de des. 2015
23 de nov. 2015
La idea i el límit
La idea és senzilla: tinc opinió pel que fa al moment de la meva mort, i la voluntat d'intervenir si és el cas que em sembla que cal.
Sé quins són els extrems, allò que no vull de cap manera. Per exemple, viure dement. O viure amb el cap clar però completament dependent.
Ara bé, el límit concret ja veuré en quin punt exacte l'establiré. Si és que cal que l'haig d'establir, potser em moro abans. Per exemple avui, menjant-me un polvoró i ofegant-me. O demà, si em passa pel damunt un autobús.
Al marge d'eventuals resolucions sobtades "del problema" com aquestes, amb quines limitacions concretes estic disposat a conviure? Doncs ja ho he dit, ara exactament no ho sé, ja ho veuré quan toqui, si és que arriba el moment que m'ho haig de plantejar.
En aquesta degradació progressiva que m'acosta als límits que tinc molt clar que no vull de cap manera, de moment no sé quina pèrdua d'autonomia estic disposat a tolera. Ni quin grau de deteriorament (deteriorat ja ho estic ara, i és obvi que cada dia ho estaré més, però de moment d'autonomia no considero que n'hagi perdut).
No sé tampoc exactament "quina inversió de recursos" em sembla decent que es faci en mi, en la meva salut, només tinc clar que també hi ha d'haver un límit. Ètic (d'ètica econòmica i solidària). És a dir, que per aquest motiu, si no em moro abans, en algun moment potser també diré que ja n'hi ha prou. I faré (espero fer si cal) el que hagi de fer.
La idea la tinc molt clara. Els extrems també. El límit concret, si s'escau, quan calgui (ara no em preocupa gaire), ja el decidiré.
Sé quins són els extrems, allò que no vull de cap manera. Per exemple, viure dement. O viure amb el cap clar però completament dependent.
Ara bé, el límit concret ja veuré en quin punt exacte l'establiré. Si és que cal que l'haig d'establir, potser em moro abans. Per exemple avui, menjant-me un polvoró i ofegant-me. O demà, si em passa pel damunt un autobús.
Al marge d'eventuals resolucions sobtades "del problema" com aquestes, amb quines limitacions concretes estic disposat a conviure? Doncs ja ho he dit, ara exactament no ho sé, ja ho veuré quan toqui, si és que arriba el moment que m'ho haig de plantejar.
En aquesta degradació progressiva que m'acosta als límits que tinc molt clar que no vull de cap manera, de moment no sé quina pèrdua d'autonomia estic disposat a tolera. Ni quin grau de deteriorament (deteriorat ja ho estic ara, i és obvi que cada dia ho estaré més, però de moment d'autonomia no considero que n'hagi perdut).
No sé tampoc exactament "quina inversió de recursos" em sembla decent que es faci en mi, en la meva salut, només tinc clar que també hi ha d'haver un límit. Ètic (d'ètica econòmica i solidària). És a dir, que per aquest motiu, si no em moro abans, en algun moment potser també diré que ja n'hi ha prou. I faré (espero fer si cal) el que hagi de fer.
La idea la tinc molt clara. Els extrems també. El límit concret, si s'escau, quan calgui (ara no em preocupa gaire), ja el decidiré.
31 d’ag. 2015
Fill de puta!
El JS està fatal. Voreja els noranta anys, té el cap a passeig, el cos inflat com un globus, nafres per tot arreu, sobretot als braços. També té una hèrnia oberta al melic. De vegades, els seus ulls encara tenen una mica de lluïssor, tot i que en general estan apagats i absents. Els seus únics moviments són obrir la boca quan li acostes menjar (purés i sucs) i, de vegades, moure una mica les mans i el cap. Se li ha de fer tot.
A diferència de la resta del cos, la cara i les mans no les té inflades. Al contrari, les té resseques, eixarreïdes, i entre la sequedat i el color renegrit de la pell, semblen d'una mòmia. Si no fos pels ulls, que delaten que "allí dins" encara hi ha algú.
Per tal de facilitar-li les coses a la seva cuidadora, la família ha llogat una grua, perquè ella sola ja no el pot remenar quan l'ha de moure del llit a la cadira de rodes, o a l'inrevés, per tal d'anar-lo canviant de posicions i limitar, o intentar-ho, l'aparició de llagues.
Aquests dies alguna estona he anat a casa del JS, a ensenyar a la cuidadora el funcionament de la grua. És una bona grua, però cal agafar-hi pràctica, per tal que el JS pateixi el mínim quan el remenen. Fer servir una grua per manipular una persona amb el cap a passeig implica que el més normal és que a causa del seu estat no col.labori, perquè no entén què passa. Una persona en aquest estat "sent que li passen coses rares", que no controla la situació, i té por. Sobretot les primeres vegades d'utilitzar-la (i de vegades sempre). A més, la inexperiència inicial utilitzant la grua pot provocar algun cop o fregada accidental... tot suma perquè no sigui una experiència agradable per a qui se'l remena d'aquesta maneta.
Aquesta vegada, mentre manipulem de la manera més suau possible el JS amb la grua, de cop, mirant-me sobtadament amb fúria, em diu, gairebé m'escup, em crida: "Fill de puta!". I després, de mica en mica, es va asserenant un altre cop, se li va apagant la mirada, torna a quedar en el seu estat habitual letàrgic, absent. Ni la cuidadora ni jo som capaços d'identificar una causa concreta per a aquella reacció (ves a saber, algun cop, un moviment massa forçat...). És igual, l'insult respon a alguna cosa que ell ha sentit, la que sigui, per descomptat desagradable.
Veure persones en l'estat del JS em serveix de recordatori. Perquè encara que tinguis les idees clares, "contrastar-les" de tant en tant amb casos reals va bé. Sobretot quan els casos són tan colpidors i desmanegats com el seu. Ara el JS és un cos inflat, nafrat, paralitzat, amb una ment gairebé sempre absent, un ésser que vegeta tot el dia, obrint la boca i engolint quan li acostes una cullera amb alguna cosa, algú que va omplint de manera automàtica els bolquers...
El JS ja podria estar mort (i haver deixat de patir i de fer patir els altres) si en alguna ocasió durant aquests últims mesos els familiars i els metges haguessin tingut una actitud més compassiva i no tan poruga. I no parlo d'eutanàsies encobertes... només hauria calgut que "en algun moment favorable" no se l'hagués volgut curar (s'hagués limitat l'esforç terapèutic). Només hauria calgut que en algun d'aquests moments s'hagués optat només pels sedants, en la quantitat que hagués calgut per tal que no hagués patit. En diferents moments favorables amb això n'hi hauria hagut prou. Però no es va fer, i potser ara, malgrat aquest desastre absolut, tampoc es farà.
Recordo el JS de fa trenta anys, cantant sarsueles mentre collíem olives. Miro en què s'ha convertit. Penso en el que encara li espera (més degradació, humiliació, sofriment) segons el que decideixin familiars i metges... si no té la sort de morir-se d'una vegada d'una manera sobtada.
És un bon exemple de tot el que jo no vull. Ni arribar a aquest estat, ni dependre de metges i familiars com aquests.
A diferència de la resta del cos, la cara i les mans no les té inflades. Al contrari, les té resseques, eixarreïdes, i entre la sequedat i el color renegrit de la pell, semblen d'una mòmia. Si no fos pels ulls, que delaten que "allí dins" encara hi ha algú.
Per tal de facilitar-li les coses a la seva cuidadora, la família ha llogat una grua, perquè ella sola ja no el pot remenar quan l'ha de moure del llit a la cadira de rodes, o a l'inrevés, per tal d'anar-lo canviant de posicions i limitar, o intentar-ho, l'aparició de llagues.
Aquests dies alguna estona he anat a casa del JS, a ensenyar a la cuidadora el funcionament de la grua. És una bona grua, però cal agafar-hi pràctica, per tal que el JS pateixi el mínim quan el remenen. Fer servir una grua per manipular una persona amb el cap a passeig implica que el més normal és que a causa del seu estat no col.labori, perquè no entén què passa. Una persona en aquest estat "sent que li passen coses rares", que no controla la situació, i té por. Sobretot les primeres vegades d'utilitzar-la (i de vegades sempre). A més, la inexperiència inicial utilitzant la grua pot provocar algun cop o fregada accidental... tot suma perquè no sigui una experiència agradable per a qui se'l remena d'aquesta maneta.
Aquesta vegada, mentre manipulem de la manera més suau possible el JS amb la grua, de cop, mirant-me sobtadament amb fúria, em diu, gairebé m'escup, em crida: "Fill de puta!". I després, de mica en mica, es va asserenant un altre cop, se li va apagant la mirada, torna a quedar en el seu estat habitual letàrgic, absent. Ni la cuidadora ni jo som capaços d'identificar una causa concreta per a aquella reacció (ves a saber, algun cop, un moviment massa forçat...). És igual, l'insult respon a alguna cosa que ell ha sentit, la que sigui, per descomptat desagradable.
Veure persones en l'estat del JS em serveix de recordatori. Perquè encara que tinguis les idees clares, "contrastar-les" de tant en tant amb casos reals va bé. Sobretot quan els casos són tan colpidors i desmanegats com el seu. Ara el JS és un cos inflat, nafrat, paralitzat, amb una ment gairebé sempre absent, un ésser que vegeta tot el dia, obrint la boca i engolint quan li acostes una cullera amb alguna cosa, algú que va omplint de manera automàtica els bolquers...
El JS ja podria estar mort (i haver deixat de patir i de fer patir els altres) si en alguna ocasió durant aquests últims mesos els familiars i els metges haguessin tingut una actitud més compassiva i no tan poruga. I no parlo d'eutanàsies encobertes... només hauria calgut que "en algun moment favorable" no se l'hagués volgut curar (s'hagués limitat l'esforç terapèutic). Només hauria calgut que en algun d'aquests moments s'hagués optat només pels sedants, en la quantitat que hagués calgut per tal que no hagués patit. En diferents moments favorables amb això n'hi hauria hagut prou. Però no es va fer, i potser ara, malgrat aquest desastre absolut, tampoc es farà.
Recordo el JS de fa trenta anys, cantant sarsueles mentre collíem olives. Miro en què s'ha convertit. Penso en el que encara li espera (més degradació, humiliació, sofriment) segons el que decideixin familiars i metges... si no té la sort de morir-se d'una vegada d'una manera sobtada.
És un bon exemple de tot el que jo no vull. Ni arribar a aquest estat, ni dependre de metges i familiars com aquests.
23 d’ag. 2015
Contra el dolor
Contra el dolor,
a mort.
Contra la mort...
a favor
(quan mana el dolor,
permanent, inclement, dictador).
a mort.
Contra la mort...
a favor
(quan mana el dolor,
permanent, inclement, dictador).
22 d’ag. 2015
El panorama
No em fa (massa) mal res.
Puc menjar (gairebé) de tot.
Si tinc son puc dormir (raonablement bé).
Això, de moment.
Les expectatives:
Els mals encara són suportables.
Encara puc menjar alguna cosa que m'agrada.
Alguna estona encara aconsegueixo dormir.
La vida encara m'ofereix petites satisfaccions.
Més endavant:
Tots és ja molt complicat i dolorós.
Em vull morir.
Puc menjar (gairebé) de tot.
Si tinc son puc dormir (raonablement bé).
Això, de moment.
Les expectatives:
Els mals encara són suportables.
Encara puc menjar alguna cosa que m'agrada.
Alguna estona encara aconsegueixo dormir.
La vida encara m'ofereix petites satisfaccions.
Més endavant:
Tots és ja molt complicat i dolorós.
Em vull morir.
19 de jul. 2015
17 de jul. 2015
Quino - Fer-se vell
"Yo le doy un sentido político a la vejez. Es como que te caiga Pinochet y te empiece a prohibir cosas: esto no, aquello tampoco."
Quino. El País, 20-11-2014
Quino. El País, 20-11-2014
5 de juny 2015
Isabel Allende - Deixar-se morir
"Hilda Arenas, una mujer maravillosa, que fue la abuela adoptiva de mis hijos, sintió que no valía la pena seguir viviendo después de los 80 años, aunque estaba completamente sana, y dejó de comer. Murió en dos meses tranquilamente, sin dolor ni miedo, porque su familia comprendió su decisión y no la internaron en un hospital entubada para alimentarla artificialmente."
Isabel Allende. Diario de León, 30/05/2015
Isabel Allende. Diario de León, 30/05/2015
11 de maig 2015
André Comte-Sponville - Tothom vol ser feliç
"Tothom vol ser feliç, fins i tot aquell que es vol penjar. Es penja precisament per escapar-se de la desgràcia; i escapar-se de la desgràcia és acostar-se encara més, com a mínim tant com un pot, a una certa felicitat, encara que sigui negativa, o el mateix no res."
André Comte-Sponville. La felicidad, desesperadamente. Paidós, 2001
André Comte-Sponville. La felicidad, desesperadamente. Paidós, 2001
6 de maig 2015
Aferrar-se a la vida
Van passant els anys, em vaig fent gran, "em segueixo fent gran", i noto una creixent sensació estranyesa en relació a la gent que m'envolta. Em sento distant de molts dels meus coneguts (de la meva edat, més grans, més joves), ells obsessionats amb la salut, amb les revisions, amb les prevencions. Qualsevol petit símptoma ha de ser observat a fons, com si fos perillosíssim ignorar-lo. Ha de ser estudiat de vegades amb proves desproporcionades, potser a sobre desproporcionadament cares, sigui qui sigui qui les pagui, en general el sistema públic sanitari. I de vegades tractades també amb la mateixa desproporció. Potser per viure només amb un bri més de benestar, o per viure només un bri més de vida (d'una vida de vegades potser ja grisa o fins i tot lamentable). O potser... per viure pitjor, a causa dels efectes secundaris de les iniciatives sanitàries empreses.
Vivim en una societat obsessionada amb l'eterna joventut i la perfecta salut. Que rebutja asseure el tema de la decrepitud i de la mort a la taula de les converses quotidianes. Petites molèsties que segurament eren imperceptibles per als nostres avis, perquè valoraven que seguien vius i raonablement autònoms, avui semblen intolerables. Membres de la societat de consum, ens hem convertit ens uns "consumidors compulsius de salut", i sempre en volem més. Hem d'estar "perfectament bé", costi el que costi. El model (encara que tinguis vuitanta anys) és la joventut, la seva vitalitat i la seva bellesa (no podem tenir ni una arruga). Sí, costi el que costi, ja sigui el cost econòmic o emocional. Perquè el cost emocional també és destructor: la constant ansietat pel fet de revoltar-nos contra la realitat, la realitat que fer-se vell implica anar-se deteriorant, anar perdent salut, agilitat, autonomia... Fins que te'n vas.
Per descomptat, a mi els anys també em passen factura. Sobretot el cos, té deterioraments estructurals que no tenen remei. I van en augment. Per sort, fins ara cap massa greu. L'únic que resisteix, que en alguns aspectes potser fins i tot funciona una mica millor, és el cap, si més no aquesta és la meva subjectiva opinió. Però bé, això ja veurem fins quan durarà. Entre el cap i el cos, espero que primer faci fallida el cos: abans que el cap em traeixi, confio que el cos ja m'hagi traït definitivament.
Dic que em sento estrany envoltat de tanta gent tan preocupada per la seva salut. Perquè és una preocupació que em sembla molt exagerada, malaltissa. I que jo no la sento. L'aferrissament d'algun conegut a la vida per a mi és incomprensible. Dic incomprensible i no és cert, perquè l'explicació (la comprensió) és la por, el pànic. De vegades aquest espant, aquesta falta d'acceptació de la mort (o d'una vida amb limitacions), atrapa persones que abans semblava que eren capaces d'estar per sobre d'aquestes servituds emocionals. Gent que presumia d'una gran serenitat, de la seva capacitat d'estar per sobre dels ensurts i adversitats de la vida (gràcies potser a les seves creences, a les seves pràctiques espirituals, a la seva actitud deseixida...). I no, al final s'han desmuntat: estan espantades, furioses a causa de la seva pèrdua de facultats, i alhora rebutgen de manera absurda la idea de la mort (tot i que de vegades la tenen ja a tocar). S'han esclavitzat amb aquesta esclavitud del rebuig i la por a la vellesa i la mort. Deseiximent zero.
Parlar de tot això és delicat, perquè aquestes persones estan en situacions de gran vulnerabilitat emocional, i només faltaria que llavors els parlessis d'aquestes coses. No tindria sentit. Si han perdut la batalla (la batalla del deseiximent existencial, la batalla que alguns abans potser es pensaven que tenien controlada) ara no tindria cap sentit, ni seria gens compassiu, refregar-los per la cara la seva derrota. Encara que sigui tan visible, tan inocultable.
No tinc cap ganes d'acabar com aquests coneguts que han perdut la batalla i que viuen plens de por. No tinc capa ganes d'obsessionar-me amb la meva salut. Sense obsessionar-m'hi, mentre la salut, la falta de salut, no em faci massa la guitza (dic "massa", ja he dit que tinc assumit que fer-se gran implica acumular molèsties, dolors i limitacions) ja m'està bé de moment seguir aquí, celebrant que segueix sortint el sol i que hi ha bastants motius més, o uns quants, que fan que encara segueixi valent la pena seguir viu.
En bones condicions no tinc cap pressa per marxar. Però quan em sembli que ja no val la pena, espero no embolicar-me amb l'embolic dels autoenganys, no acabar acceptant el que ara tinc clar que no vull acceptar de cap manera. Abans mort que viu, si viu és un viure mentalment esporuguit, infantilitzat i excessivament costós (no només físicament, també econòmicament; el cost de mantenir viva la meva vida ha de tenir un límit, per a mi és una qüestió de "decència ètica").
Aquest aferrament desmesurat a la vida que he descrit sempre m'incomoda. Espero, quan sigui el moment, saber marxar amb discreció, ja sigui de manera espontània (tan de bo) o provocada (què hi farem). I si és així, "què hi farem", doncs tranquil.lament. No passa res.
Vivim en una societat obsessionada amb l'eterna joventut i la perfecta salut. Que rebutja asseure el tema de la decrepitud i de la mort a la taula de les converses quotidianes. Petites molèsties que segurament eren imperceptibles per als nostres avis, perquè valoraven que seguien vius i raonablement autònoms, avui semblen intolerables. Membres de la societat de consum, ens hem convertit ens uns "consumidors compulsius de salut", i sempre en volem més. Hem d'estar "perfectament bé", costi el que costi. El model (encara que tinguis vuitanta anys) és la joventut, la seva vitalitat i la seva bellesa (no podem tenir ni una arruga). Sí, costi el que costi, ja sigui el cost econòmic o emocional. Perquè el cost emocional també és destructor: la constant ansietat pel fet de revoltar-nos contra la realitat, la realitat que fer-se vell implica anar-se deteriorant, anar perdent salut, agilitat, autonomia... Fins que te'n vas.
Per descomptat, a mi els anys també em passen factura. Sobretot el cos, té deterioraments estructurals que no tenen remei. I van en augment. Per sort, fins ara cap massa greu. L'únic que resisteix, que en alguns aspectes potser fins i tot funciona una mica millor, és el cap, si més no aquesta és la meva subjectiva opinió. Però bé, això ja veurem fins quan durarà. Entre el cap i el cos, espero que primer faci fallida el cos: abans que el cap em traeixi, confio que el cos ja m'hagi traït definitivament.
Dic que em sento estrany envoltat de tanta gent tan preocupada per la seva salut. Perquè és una preocupació que em sembla molt exagerada, malaltissa. I que jo no la sento. L'aferrissament d'algun conegut a la vida per a mi és incomprensible. Dic incomprensible i no és cert, perquè l'explicació (la comprensió) és la por, el pànic. De vegades aquest espant, aquesta falta d'acceptació de la mort (o d'una vida amb limitacions), atrapa persones que abans semblava que eren capaces d'estar per sobre d'aquestes servituds emocionals. Gent que presumia d'una gran serenitat, de la seva capacitat d'estar per sobre dels ensurts i adversitats de la vida (gràcies potser a les seves creences, a les seves pràctiques espirituals, a la seva actitud deseixida...). I no, al final s'han desmuntat: estan espantades, furioses a causa de la seva pèrdua de facultats, i alhora rebutgen de manera absurda la idea de la mort (tot i que de vegades la tenen ja a tocar). S'han esclavitzat amb aquesta esclavitud del rebuig i la por a la vellesa i la mort. Deseiximent zero.
Parlar de tot això és delicat, perquè aquestes persones estan en situacions de gran vulnerabilitat emocional, i només faltaria que llavors els parlessis d'aquestes coses. No tindria sentit. Si han perdut la batalla (la batalla del deseiximent existencial, la batalla que alguns abans potser es pensaven que tenien controlada) ara no tindria cap sentit, ni seria gens compassiu, refregar-los per la cara la seva derrota. Encara que sigui tan visible, tan inocultable.
No tinc cap ganes d'acabar com aquests coneguts que han perdut la batalla i que viuen plens de por. No tinc capa ganes d'obsessionar-me amb la meva salut. Sense obsessionar-m'hi, mentre la salut, la falta de salut, no em faci massa la guitza (dic "massa", ja he dit que tinc assumit que fer-se gran implica acumular molèsties, dolors i limitacions) ja m'està bé de moment seguir aquí, celebrant que segueix sortint el sol i que hi ha bastants motius més, o uns quants, que fan que encara segueixi valent la pena seguir viu.
En bones condicions no tinc cap pressa per marxar. Però quan em sembli que ja no val la pena, espero no embolicar-me amb l'embolic dels autoenganys, no acabar acceptant el que ara tinc clar que no vull acceptar de cap manera. Abans mort que viu, si viu és un viure mentalment esporuguit, infantilitzat i excessivament costós (no només físicament, també econòmicament; el cost de mantenir viva la meva vida ha de tenir un límit, per a mi és una qüestió de "decència ètica").
Aquest aferrament desmesurat a la vida que he descrit sempre m'incomoda. Espero, quan sigui el moment, saber marxar amb discreció, ja sigui de manera espontània (tan de bo) o provocada (què hi farem). I si és així, "què hi farem", doncs tranquil.lament. No passa res.
4 de maig 2015
Recordatori maig 2015
Tot igual, cap variació: si la vida esdevé massa inclement, veig la mort com un alliberament, com una amiga. No li tinc cap por.
De manera que, quan arribi el moment (el moment en què seguir vivint sigui ja massa feixuc), si la mort no se m'endú, espero tenir jo la suficient lucidesa per donar-li un cop de mà.
Morir-se o matar-se (si és el cas que cal això segon), al final és el mateix: acabes mort. Com tothom més aviat o més tard.
De manera que, quan arribi el moment (el moment en què seguir vivint sigui ja massa feixuc), si la mort no se m'endú, espero tenir jo la suficient lucidesa per donar-li un cop de mà.
Morir-se o matar-se (si és el cas que cal això segon), al final és el mateix: acabes mort. Com tothom més aviat o més tard.
26 de gen. 2015
Ramón Sampedro
"El derecho a la autodeterminación tiene sus límites. No hay un derecho de autodeterminación sobre la propia vida. Hay bienes que van tan ligados a la dignidad humana que son difícilmente separables de ella. Son bienes innegociales. Negociar mi vida es algo que contradice mi propia dignidad. Por eso quitarse la vida es inmoral, porque está en contradicción con la dignidad humana."
Juan Antonio Martínez Camino. El País, 27-2-1998
El 12 de gener de 1998 havia mort Ramón Sampedro. Llavors Juan Antonio Martínez Camino era director del Secretariado de la Comisión Episcopal para la Doctrina de la Fe.
El 2004 es va estrenar 'Mar adentro', le pel.lícula d'Alejandro Amenábar sobre la vida de Ramón Sampedro. Amb motiu de l'estrena, la revista Alfa y Omega (nº 415) va aprofitar per repescar les anteriors declaracions de Juan Antonio Martínez Camino, que llavors, el 2004 ja era secretari general de la Conferencia Episcopal Española.
Lamentablement, tal com havia escrit el mateix Ramón Sampedro a 'Cartas desde el infierno' (1996), "¡No fue posible el triunfo de la razón!" No van respectar la seva voluntat mentre era viu, ni van acceptar (ni accepten) que hi hagués cap motiu que justifiqués repectar-la. Tal com ell deia, "¡Parece que todos pueden disponer de mi conciencia menos yo!"
Van ser molts els "Juan Antonio Martínez Camino" de torn que van aprofitar l'avinentesa, primer de la mort de Sampedró, i sis anys més tard de l'estrena de 'Mar adentro', per proclamar la seva ferma decisió d'intentar impedir per tots els mitjans que la voluntat d'una persona com Ramón Sampedro mai es pugui satisfer dins d'un marc legal.
És cert que estaven en el seu dret de fer-ho: cadascú pot exposar les seves opinions, per reaccionaries que siguin. Fins i tot pot intentar canviar les lleis, o segons els casos intentar impedir que canviïn. Uns i altres som molt diferents, i és inevitable que discrepem: hi ha qui està a favor del dret a que les persones puguin exerceixin la seva autonomia en tot allò que només els afecta a elles, i ha qui, en nom de les seves conviccions religioses vol impedir-ho. Per als segons, la moral col.lectiva (que segons ells els ha sigut revelada de forma sobrenatural) està per sobre de la llibertat individual. Aquests debats són tan vells com la humanitat tot i que, per sort, a partir de la Il.lustració, la metafísica ha perdut protagonisme en la mateixa mesura que n'han guanyat les llibertats personals.
Aclarit que la controvèrsia és inevitable, una altra cosa és que, en casos de discrepàncies, algú tingui la gosadia de tergiversar la realitat, que algú es senti autoritzat per manipular les reivindicacions alienes, que algú se senti legitimat per mentir descaradament. Com en el cas de Jerónimo José Martín, parlant de la pel.lícula i dels comentaris que generava (Aceprensa, 25-8-2004):
"Además, asusta que se hable con tal frialdad y ligereza de vidas que no merecen la pena ser vividas, pues a ver quién tipifica jurídicamente ese concepto. Hasta ahora sólo se atrevieron a hacerlo ciertos filósofos del Tercer Reich, que teorizaron sobre las vidas humanas sin valor vital (das lebensunwerte Leben), víctimas más tarde del programa nazi de eutanasia y eugenesia. No aprendemos."
Sampedro escrivia: "Hoy, veintisiete años después, el infierno sigue siendo mi morada." Exposava el seu desig de no seguir vivint, reclamava el seu dret a aconseguir-ho. Parlava, tossudament, "de la seva tetraplègia". De la seva vida. De la seva voluntat. De la seva particular concepció de la dignitat. Dels seus drets. Parlava d'ell. Que deia dels altres tetrapléjics? Doncs que era cosa de cadascú, el que en volgués fer, de la seva vida.
De manera que les persones que llavors (i abans, i ara) en casos així comparen reivindicacions com la de Sampedro amb la política eugenèsica dissenyada pel nazisme no nomé estan cometen una immensa estupidesa intel.lectual, cosa que ja és greu en un tema així, sinó que a més estan posant de manifest la seva baixesa moral, la seva deshonestedat i la manca absoluta d'ètica (perquè la moral cadascú s'inventa la que vol, però l'ètica està, o hauria d'estar, subordinada a la raó i a la sinceritat).
Comparar la política eugenèsica nazi (en què "des de dalt" es decidia qui havia de viure o morir), amb la reivindicació del dret a l'eutanàsia i el suïcidi assistit, és a dir, amb el dret que les persones, aquelles persones que ho desitgin, lliurement, en un moment donat puguin acollir-se a aquesta opció, és una comparació indignant, fastigosa.
Malauradament, de "Jerónimos José Martín" no en falten, repetint de tant en tant, quan es reactiven aquests temes, aquest argument groller i fora de lloc. Segurament, si no hi hagués gent tan impresentable, no faria falta que la reivindicació del dret a l'eutanàsia fos, de vegades, tan punyent i incisiu.
I per què escric això precisament ara? Doncs perquè aquests dies he tornat a veure 'Mar adentro', i m'ha tornat a agradar (només m'ha sobra el tractament més aviat esperpèntic de la visita del mossèn, crec que el mateix fragment, tractat amb una mica més de moderació, hauria sigut més convincent, però m'imagino que hi ha gent que aplaudeix aquestes dosis de pallassades). I a més aquests dies també he llegit, no ho havia fet fins ara, 'Cartas desde el infierno'; en conjunt m'ha semblat irregular, però amb alguns fragments molt potents.
Juan Antonio Martínez Camino. El País, 27-2-1998
El 12 de gener de 1998 havia mort Ramón Sampedro. Llavors Juan Antonio Martínez Camino era director del Secretariado de la Comisión Episcopal para la Doctrina de la Fe.
El 2004 es va estrenar 'Mar adentro', le pel.lícula d'Alejandro Amenábar sobre la vida de Ramón Sampedro. Amb motiu de l'estrena, la revista Alfa y Omega (nº 415) va aprofitar per repescar les anteriors declaracions de Juan Antonio Martínez Camino, que llavors, el 2004 ja era secretari general de la Conferencia Episcopal Española.
Lamentablement, tal com havia escrit el mateix Ramón Sampedro a 'Cartas desde el infierno' (1996), "¡No fue posible el triunfo de la razón!" No van respectar la seva voluntat mentre era viu, ni van acceptar (ni accepten) que hi hagués cap motiu que justifiqués repectar-la. Tal com ell deia, "¡Parece que todos pueden disponer de mi conciencia menos yo!"
Van ser molts els "Juan Antonio Martínez Camino" de torn que van aprofitar l'avinentesa, primer de la mort de Sampedró, i sis anys més tard de l'estrena de 'Mar adentro', per proclamar la seva ferma decisió d'intentar impedir per tots els mitjans que la voluntat d'una persona com Ramón Sampedro mai es pugui satisfer dins d'un marc legal.
És cert que estaven en el seu dret de fer-ho: cadascú pot exposar les seves opinions, per reaccionaries que siguin. Fins i tot pot intentar canviar les lleis, o segons els casos intentar impedir que canviïn. Uns i altres som molt diferents, i és inevitable que discrepem: hi ha qui està a favor del dret a que les persones puguin exerceixin la seva autonomia en tot allò que només els afecta a elles, i ha qui, en nom de les seves conviccions religioses vol impedir-ho. Per als segons, la moral col.lectiva (que segons ells els ha sigut revelada de forma sobrenatural) està per sobre de la llibertat individual. Aquests debats són tan vells com la humanitat tot i que, per sort, a partir de la Il.lustració, la metafísica ha perdut protagonisme en la mateixa mesura que n'han guanyat les llibertats personals.
Aclarit que la controvèrsia és inevitable, una altra cosa és que, en casos de discrepàncies, algú tingui la gosadia de tergiversar la realitat, que algú es senti autoritzat per manipular les reivindicacions alienes, que algú se senti legitimat per mentir descaradament. Com en el cas de Jerónimo José Martín, parlant de la pel.lícula i dels comentaris que generava (Aceprensa, 25-8-2004):
"Además, asusta que se hable con tal frialdad y ligereza de vidas que no merecen la pena ser vividas, pues a ver quién tipifica jurídicamente ese concepto. Hasta ahora sólo se atrevieron a hacerlo ciertos filósofos del Tercer Reich, que teorizaron sobre las vidas humanas sin valor vital (das lebensunwerte Leben), víctimas más tarde del programa nazi de eutanasia y eugenesia. No aprendemos."
Sampedro escrivia: "Hoy, veintisiete años después, el infierno sigue siendo mi morada." Exposava el seu desig de no seguir vivint, reclamava el seu dret a aconseguir-ho. Parlava, tossudament, "de la seva tetraplègia". De la seva vida. De la seva voluntat. De la seva particular concepció de la dignitat. Dels seus drets. Parlava d'ell. Que deia dels altres tetrapléjics? Doncs que era cosa de cadascú, el que en volgués fer, de la seva vida.
De manera que les persones que llavors (i abans, i ara) en casos així comparen reivindicacions com la de Sampedro amb la política eugenèsica dissenyada pel nazisme no nomé estan cometen una immensa estupidesa intel.lectual, cosa que ja és greu en un tema així, sinó que a més estan posant de manifest la seva baixesa moral, la seva deshonestedat i la manca absoluta d'ètica (perquè la moral cadascú s'inventa la que vol, però l'ètica està, o hauria d'estar, subordinada a la raó i a la sinceritat).
Comparar la política eugenèsica nazi (en què "des de dalt" es decidia qui havia de viure o morir), amb la reivindicació del dret a l'eutanàsia i el suïcidi assistit, és a dir, amb el dret que les persones, aquelles persones que ho desitgin, lliurement, en un moment donat puguin acollir-se a aquesta opció, és una comparació indignant, fastigosa.
Malauradament, de "Jerónimos José Martín" no en falten, repetint de tant en tant, quan es reactiven aquests temes, aquest argument groller i fora de lloc. Segurament, si no hi hagués gent tan impresentable, no faria falta que la reivindicació del dret a l'eutanàsia fos, de vegades, tan punyent i incisiu.
I per què escric això precisament ara? Doncs perquè aquests dies he tornat a veure 'Mar adentro', i m'ha tornat a agradar (només m'ha sobra el tractament més aviat esperpèntic de la visita del mossèn, crec que el mateix fragment, tractat amb una mica més de moderació, hauria sigut més convincent, però m'imagino que hi ha gent que aplaudeix aquestes dosis de pallassades). I a més aquests dies també he llegit, no ho havia fet fins ara, 'Cartas desde el infierno'; en conjunt m'ha semblat irregular, però amb alguns fragments molt potents.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
