La idea i el límit

La idea és senzilla: tinc opinió pel que fa al moment de la meva mort, i la voluntat d'intervenir si és el cas que em sembla que cal.

Sé quins són els extrems, allò que no vull de cap manera. Per exemple, viure dement. O viure amb el cap clar però completament dependent.

Ara bé, el límit concret ja veuré en quin punt exacte l'establiré. Si és que cal que l'haig d'establir, potser em moro abans. Per exemple avui, menjant-me un polvoró i ofegant-me. O demà, si em passa pel damunt un autobús.

Al marge d'eventuals resolucions sobtades "del problema" com aquestes, amb quines limitacions concretes estic disposat a conviure? Doncs ja ho he dit, ara exactament no ho sé, ja ho veuré quan toqui, si és que arriba el moment que m'ho haig de plantejar.

En aquesta degradació progressiva que m'acosta als límits que tinc molt clar que no vull de cap manera, de moment no sé quina pèrdua d'autonomia estic disposat a tolera. Ni quin grau de deteriorament (deteriorat ja ho estic ara, i és obvi que cada dia ho estaré més, però de moment d'autonomia no considero que n'hagi perdut).

No sé tampoc exactament "quina inversió de recursos" em sembla decent que es faci en mi, en la meva salut, només tinc clar que també hi ha d'haver un límit. Ètic (d'ètica econòmica i solidària). És a dir, que per aquest motiu, si no em moro abans, en algun moment potser també diré que ja n'hi ha prou. I faré (espero fer si cal) el que hagi de fer.

La idea la tinc molt clara. Els extrems també. El límit concret, si s'escau, quan calgui (ara no em preocupa gaire), ja el decidiré.