Fill de puta!

El JS està fatal. Voreja els noranta anys, té el cap a passeig, el cos inflat com un globus, nafres per tot arreu, sobretot als braços. També té una hèrnia oberta al melic. De vegades, els seus ulls encara tenen una mica de lluïssor, tot i que en general estan apagats i absents. Els seus únics moviments són obrir la boca quan li acostes menjar (purés i sucs) i, de vegades, moure una mica les mans i el cap. Se li ha de fer tot.

A diferència de la resta del cos, la cara i les mans no les té inflades. Al contrari, les té resseques, eixarreïdes, i entre la sequedat i el color renegrit de la pell, semblen d'una mòmia. Si no fos pels ulls, que delaten que "allí dins" encara hi ha algú.

Per tal de facilitar-li les coses a la seva cuidadora, la família ha llogat una grua, perquè ella sola ja no el pot remenar quan l'ha de moure del llit a la cadira de rodes, o a l'inrevés, per tal d'anar-lo canviant de posicions i limitar, o intentar-ho, l'aparició de llagues.

Aquests dies alguna estona he anat a casa del JS, a ensenyar a la cuidadora el funcionament de la grua. És una bona grua, però cal agafar-hi pràctica, per tal que el JS pateixi el mínim quan el remenen. Fer servir una grua per manipular una persona amb el cap a passeig implica que el més normal és que a causa del seu estat no col.labori, perquè no entén què passa. Una persona en aquest estat "sent que li passen coses rares", que no controla la situació, i té por. Sobretot les primeres vegades d'utilitzar-la (i de vegades sempre). A més, la inexperiència inicial utilitzant la grua pot provocar algun cop o fregada accidental... tot suma perquè no sigui una experiència agradable per a qui se'l remena d'aquesta maneta.

Aquesta vegada, mentre manipulem de la manera més suau possible el JS amb la grua, de cop, mirant-me sobtadament amb fúria, em diu, gairebé m'escup, em crida: "Fill de puta!". I després, de mica en mica, es va asserenant un altre cop, se li va apagant la mirada, torna a quedar en el seu estat habitual letàrgic, absent. Ni la cuidadora ni jo som capaços d'identificar una causa concreta per a aquella reacció (ves a saber, algun cop, un moviment massa forçat...). És igual, l'insult respon a alguna cosa que ell ha sentit, la que sigui, per descomptat desagradable.

Veure persones en l'estat del JS em serveix de recordatori. Perquè encara que tinguis les idees clares, "contrastar-les" de tant en tant amb casos reals va bé. Sobretot quan els casos són tan colpidors i desmanegats com el seu. Ara el JS és un cos inflat, nafrat, paralitzat, amb una ment gairebé sempre absent, un ésser que vegeta tot el dia, obrint la boca i engolint quan li acostes una cullera amb alguna cosa, algú que va omplint de manera automàtica els bolquers...

El JS ja podria estar mort (i haver deixat de patir i de fer patir els altres) si en alguna ocasió durant aquests últims mesos els familiars i els metges haguessin tingut una actitud més compassiva i no tan poruga. I no parlo d'eutanàsies encobertes... només hauria calgut que "en algun moment favorable" no se l'hagués volgut curar (s'hagués limitat l'esforç terapèutic). Només hauria calgut que en algun d'aquests moments s'hagués optat només pels sedants, en la quantitat que hagués calgut per tal que no hagués patit. En diferents moments favorables amb això n'hi hauria hagut prou. Però no es va fer, i potser ara, malgrat aquest desastre absolut, tampoc es farà.

Recordo el JS de fa trenta anys, cantant sarsueles mentre collíem olives. Miro en què s'ha convertit. Penso en el que encara li espera (més degradació, humiliació, sofriment) segons el que decideixin familiars i metges... si no té la sort de morir-se d'una vegada d'una manera sobtada.

És un bon exemple de tot el que jo no vull. Ni arribar a aquest estat, ni dependre de metges i familiars com aquests.