El Julio Gómez és un metge especialitzat en cures pal.liatives. En una entrevista a La Vanguardia (La Contra,10-4-2010), cita el filòsof Francesc Torralba: "hi ha malalts incurables, però cap incuidable", i explica que el dolor físic avui es pot combatre eficaçment, i que el dolor psicològic també es pot tractar, acompanyant el malalt, escoltant-lo. Diu que abans, quan el metge veia que no podia fer res per a salvar la vida del malalt, desapareixia, deixant-lo sol amb la seva agonia.
És una sort que les cures pal.liatives es vagin generalitzant i que hi hagi metges com el Julio Gómez. Tanmateix, algunes de les opinions que exposa a l'entrevista són si més no qüestionables. D'entrada, no és ni de bon tros tan obvi que tots els patiments físics i psicològics es puguin controlar, llevat que es recorri a una sedació total, que no sembla pas que sigui al que ell es refereix.
D'altra banda diu que el 99% de malalts que reben les adequades cures pal.liatives volen seguir vivint, però quan surt el cas del José Luis Sanpedro diu que, com que volia morir, "no era un cas per a ell". Llavors, què passa amb aquests casos? Estan inclosos en la seva optimista estadística? Perquè el de Sanpedro és molt conegut, però no és pas únic, n'hi ha més, casos normalment anònims i silenciosos, pel que fa a la voluntat de no seguir vivint malgrat rebre les atencions que es consideren adequades. I a més, qui decideix quines són aquestes condicions "en cada cas"? Si són adequades o no només ho sap la persona interessada, perquè és un concepte molt subjectiu, tant com el sentit, o la falta de sentit, que una persona pot trobar en el fet de viure d'una manera determinada.
Quan surto al carrer i parlo amb la gent gran del poble, uns encara amb tota l'autonomia, d'altres ja més o menys avariats, alguns bastant, pràcticament tots coincideixen que quan estàs massa fotut no val la pena viure, que arribat aquest punt més val morir-se. Del com no en parlen, però del seu desig en aquest sentit ho fan de forma molt clara. Sembla que alguna cosa falla, entre les estadístiques i la realitat...
Potser el que passa és que les opinions del Julio Gómez no reflecteixen només la seva experiència professional, sinó també la seva ideologia o moral personal. De fet, ell ja diu que és cristià, i tenint en compte la postura de l'Església sobre aquests temes no sembla fora de lloc que en les opinions del Julio Gómez aquesta postura hi tingui una influència rellevant.
És comprensible, perquè tots estem condicionats per les nostres creences (religioses o laiques), però llavors cal tenir-ho en compte i intentar diferenciar el que correspon a l'àmbit mèdic i professional i el que correspon de l'àmbit moral i íntim de cadascú. No és fàcil, però cal fer aquest esforç, tant quan ens analitzem nosaltres mateixos com quan analitzem les opinions i les circumstàncies d'altres persones.
Un altre apunt en la mateixa direcció. Quan se li pregunta al Julio Gómez si una dosi alta de morfina mata, contesta que "el sedarà, afeblirà les seves constants: moriria vostè igual, però així serà més plàcid".
És una resposta incompleta, perquè el cert és que com més elevada i prolongada sigui la dosi de morfina més s'afebliran les constants vitals i, en conseqüència, més aviat arribarà la mort. És obvi que ell ho sap, però prefereix eludir comentar aquest efecte accelerador, ("moriria vostè igual"), perquè això "d'escurçar la vida", ni que sigui per tal d'alleugerir el patiment, és una idea que sembla que a moltes persones els incomoda.
És un punt fonamental i val la pena aturar-s'hi. Si les cures pal.liatives són un avanç social (i ho són rotundament), i aquestes cures tenen assumit que amb el propòsit de calmar un patiment es pot aplicar un tractament que implica escurçar la vida, per què els metges (o els jutges) han de tenir l'exclusiva respecte de quins són els tractaments autoritzats que calmant el patiment escurcen la vida? Per què han de tenir ells el monopoli de la dosi de morfina autoritzada? Per quin motiu ha de ser el seu criteri més respectable que el de l'interessat? Per què els fa tanta por que sigui el mateix malalt qui decideixi? Com s'encaixa tot això amb l'autonomia del pacient?
El grau de patiment d'una persona qui millor el coneix és la mateixa persona, no el metge (ni per descomptat els capellans, els jutges, etc.). I si una persona vol acabar definitivament amb el que considera un grau de patiment insuportable (i un aspecte fonamental del patiment és la seva subjectivitat, la percepció i la vivència diferents que diferents persones poden tenir d'una mateixa situació o circumstància), és d'un paternalisme fora de lloc voler-ho impedir, una actitud èticament inadmissible.
Una altra cosa és com s'hauria de regular tot això, que evidentment no és fàcil. Els eventuals casos poden ser molt diferents, i alguns poden plantejar molts dubtes i del tot raonables. Però el que no es pot fer és voler impedir aquest debat, ja sigui per por, mandra o sobergueria, perquè el que no es pot fer de cap manera és pretendre no tenir en compte la voluntat del malalt, de l'interessat, quan aquest arriba un punt de la seva vida en el eventualment es pot trobar que es planteja aquestes coses.
I si al final resulta que, tal com el Julio Gómez diu, amb unes òptimes cures pal.liatives el debat sobre l'eutanàsia "esdevé residual", doncs millor. Però a les persones incloses en aquesta "residualitat" (més petita o més gran, s'hauria de veure a partir del moment en el que es normalitzés el diàleg sobre aquest tema), que no se'ls segresti la llibertat de decidir sobre la seva pròpia vida, exactament de la mateixa manera que als que volen viure se'ls respecta la seva voluntat i se'ls intenta facilitar tots els mitjans necessaris.
30 de maig 2010
27 de maig 2010
Si es pogués triar el moment de la mort
Si es pogués triar el moment de la mort entre dues opcions, abans o després de l'inici d'una fase de la vida marcada per la presència irreversible i progressiva (cal remarcar aquests dos adjectius) d'alguna de les següents circumstàncies, com ara l'aparició de demències, de greus incapacitats físiques, d'importants dolors psicològics o físics, etc., triaria morir abans. Cinc minuts abans. O cinc setmanes abans. O cinc anys abans. Sempre abans. Preferiria renunciar a cinc anys de vida, si viure'ls portés aparellat que després hagués de viure i patir cinc anys de calvari.
L'opció exposada no cal dir que és irreal, és una fantasia. Però la seva exposició pot servir per a posar de manifest la pròpia postura davant la vida (sobretot davant els seus aspectes menys amables, el deteriorament profund, el dolor invalidant, la desintegració mental), així que no és del tot gratuïta. Una postura personal que és el resultat tant d'un arrelat sentit d'independència congènit (no en faig cap valoració, només ho constato), com del fet d'haver anat contemplant el final de diferents vides, de gent propera o no tan propera, unes vides que de vegades s'han acabat de forma trista, dolorosa, fins i tot sòrdida.
No m'atrau gens aquesta possibilitat. No m'agrada gens patir; sóc feble, mandrós, hedonista, tot el que vulgueu... Malgrat el sentit transcendent que de petit em van intentar inculcar que podia tenir el patiment, no em sedueix gens l'experiència (una altra cosa és que, si no el puc evitar, procuri treure'n alguna lliçó, però això és una altra història). Tampoc m'agrada gens dependre dels altres. Cap de les dues coses, ni patir ni ser dependent. Així que, per poc que pugui, "no vull acabar vivint com no vull viure". Perquè una cosa és fer-se gran en acceptables bones condicions (no dic pas òptimes, perquè a mesura que ens anem fent grans tot es va desmanegant de forma inaturable i progressiva, cosa que fins a un cert punt, amb una mica de paciència, es pot assimilar amb més o menys dignitat i resignació), i una altra és acabar fet una autèntica ruïna, xacrós, alienat... A aquesta possibilitat, no li veig cap mena d'atractiu i, per tant, si puc triar, m'estimo més (si arriba el cas) estalviar-me-la.
L'opció exposada no cal dir que és irreal, és una fantasia. Però la seva exposició pot servir per a posar de manifest la pròpia postura davant la vida (sobretot davant els seus aspectes menys amables, el deteriorament profund, el dolor invalidant, la desintegració mental), així que no és del tot gratuïta. Una postura personal que és el resultat tant d'un arrelat sentit d'independència congènit (no en faig cap valoració, només ho constato), com del fet d'haver anat contemplant el final de diferents vides, de gent propera o no tan propera, unes vides que de vegades s'han acabat de forma trista, dolorosa, fins i tot sòrdida.
No m'atrau gens aquesta possibilitat. No m'agrada gens patir; sóc feble, mandrós, hedonista, tot el que vulgueu... Malgrat el sentit transcendent que de petit em van intentar inculcar que podia tenir el patiment, no em sedueix gens l'experiència (una altra cosa és que, si no el puc evitar, procuri treure'n alguna lliçó, però això és una altra història). Tampoc m'agrada gens dependre dels altres. Cap de les dues coses, ni patir ni ser dependent. Així que, per poc que pugui, "no vull acabar vivint com no vull viure". Perquè una cosa és fer-se gran en acceptables bones condicions (no dic pas òptimes, perquè a mesura que ens anem fent grans tot es va desmanegant de forma inaturable i progressiva, cosa que fins a un cert punt, amb una mica de paciència, es pot assimilar amb més o menys dignitat i resignació), i una altra és acabar fet una autèntica ruïna, xacrós, alienat... A aquesta possibilitat, no li veig cap mena d'atractiu i, per tant, si puc triar, m'estimo més (si arriba el cas) estalviar-me-la.
23 de maig 2010
Dignitat i llibertat
Des de fa anys sóc soci de l'associació Dret a Morir Dignament, i òbviament en comparteixo les reivindicacions. Tanmateix, en la mesura que el nom de l'associació vol condensar els seus objectius, a mi em semblaria més clara la substitució de l'adjectiu "dignament" per "lliurement".
La dignitat és un concepte poc clar, és una paraula complicada. Viure amb dignitat, morir amb dignitat... què vol dir? En segons quins casos, la mateixa realitat pot ser vista per diferents observadors de manera completament diferent.
Hi ha persones per a les que una mort digna és aquella que arriba de forma natural, assumint si cal tots els eventuals i progressius deterioraments cognitius, afectius i d'autonomia física, i tots els patiments consegüents. En aquesta situació, en uns casos acceptant i suportant estoicament els patiments, i en d'altres intentant calmar-los tan com sigui possible.
D'altres persones, en canvi, quan les coses es comencen a embolicar més del compte i a fer-se desagradables, consideren una mort digna el resultat d'accelerar intencionadament el procés, la durada de l'eventual calvari, facilitant l'arribada de la mort. En aquests segon grup, algunes persones més radicals fins i tot poden preferir avançar-se a aquesta situació i, quan comencen a veure les orelles del llop, optar per dir adéu amb discreció.
És a dir, un model de mort digna pot ser exactament el contrari de l'altre model. Per això em sembla més adequat apel.lar a la llibertat.
No és que la paraula llibertat tingui un significat únic i consensuat, en absolut. Aristòtil ja es feia preguntes al respecte, i avui seguim més o menys igual. Passa amb totes les grans paraules, que estan exposades a múltiples interpretacions i associacions de significats.
Al nivell més elemental, i per tant en teoria menys conflictiu, la llibertat consisteix "en fer el que em dóna la gana", i per tant no és difícil deduir que mai és absoluta, perquè la nostra llibertat ha de conviure amb les llibertats alienes. És a dir, la meva llibertat no em legitima per a disposar, si em ve de gust, de la vida del meu veí, però sí que em legitima per a fer el que em sembli amb la meva. Si més no, això és el que pensem algunes persones, i per això defensem aquest dret, ja que considerem que ens correspon.
La dignitat és un concepte poc clar, és una paraula complicada. Viure amb dignitat, morir amb dignitat... què vol dir? En segons quins casos, la mateixa realitat pot ser vista per diferents observadors de manera completament diferent.
Hi ha persones per a les que una mort digna és aquella que arriba de forma natural, assumint si cal tots els eventuals i progressius deterioraments cognitius, afectius i d'autonomia física, i tots els patiments consegüents. En aquesta situació, en uns casos acceptant i suportant estoicament els patiments, i en d'altres intentant calmar-los tan com sigui possible.
D'altres persones, en canvi, quan les coses es comencen a embolicar més del compte i a fer-se desagradables, consideren una mort digna el resultat d'accelerar intencionadament el procés, la durada de l'eventual calvari, facilitant l'arribada de la mort. En aquests segon grup, algunes persones més radicals fins i tot poden preferir avançar-se a aquesta situació i, quan comencen a veure les orelles del llop, optar per dir adéu amb discreció.
És a dir, un model de mort digna pot ser exactament el contrari de l'altre model. Per això em sembla més adequat apel.lar a la llibertat.
No és que la paraula llibertat tingui un significat únic i consensuat, en absolut. Aristòtil ja es feia preguntes al respecte, i avui seguim més o menys igual. Passa amb totes les grans paraules, que estan exposades a múltiples interpretacions i associacions de significats.
Al nivell més elemental, i per tant en teoria menys conflictiu, la llibertat consisteix "en fer el que em dóna la gana", i per tant no és difícil deduir que mai és absoluta, perquè la nostra llibertat ha de conviure amb les llibertats alienes. És a dir, la meva llibertat no em legitima per a disposar, si em ve de gust, de la vida del meu veí, però sí que em legitima per a fer el que em sembli amb la meva. Si més no, això és el que pensem algunes persones, i per això defensem aquest dret, ja que considerem que ens correspon.
22 de maig 2010
Només podem viure la mort dels altres
De mort només podem viure la dels altres. De nosaltres mateixos si de cas podem viure l'agonia prèvia a la mort, però la mort és impossible: quan la nostra mort és un fet, és obvi que la consciència de nosaltres mateixos ha deixat d'existir, ja no hi som per a contemplar el nostre cos mort. La mort dels altres sí que la podem viure, la forma com ens afecta, las reflexions i les emocions que ens genera... Són tres coses diferents: estar mort, morir-se (de forma conscient o no) i "viure la mort" (dels altres).
Diem a més que podem agonitzar, ens podem acostar a la mort, de forma conscient o no, perquè aquesta autoconsciència la podem perdre molt abans, segons l'agonia que ens toqui viure: en segons quines circumstàncies podem esdevenir "un cos viu deshabitat". Això és el que hi ha persones que no volen, i aquest voler seu no pot ser ni censurat ni impedit, ni per la moral de determinats grups ni per les lleis, que s'han de canviar si no contemplen aquest dret.
Quan aquesta voluntat es manifesta amb la claredat que s'intenta manifestar en aquestes pàgines, si arribat el cas no es respecta, segons els actors implicats aquesta falta de respecte pot ser tant un "pecat moral" com un delicte civil (tenint en compte, en el segon cas, la Llei d'autonomia del pacient).
Diem a més que podem agonitzar, ens podem acostar a la mort, de forma conscient o no, perquè aquesta autoconsciència la podem perdre molt abans, segons l'agonia que ens toqui viure: en segons quines circumstàncies podem esdevenir "un cos viu deshabitat". Això és el que hi ha persones que no volen, i aquest voler seu no pot ser ni censurat ni impedit, ni per la moral de determinats grups ni per les lleis, que s'han de canviar si no contemplen aquest dret.
Quan aquesta voluntat es manifesta amb la claredat que s'intenta manifestar en aquestes pàgines, si arribat el cas no es respecta, segons els actors implicats aquesta falta de respecte pot ser tant un "pecat moral" com un delicte civil (tenint en compte, en el segon cas, la Llei d'autonomia del pacient).
21 de maig 2010
Per si de cas...
Malgrat els nostres propòsits, sovint la vida ens porta cap els tombants més inesperats. Tan se val que ens escarrassem dient o fent tot el possible per tal d'aconseguir allò o allò altre, sovint sembla que la vida es diverteix fent-nos pam-i-pipa. Ves per on, resulta que la nostra llibertat és força més migrada del que ens pensem.
Tanmateix, això no vol dir que ens haguem d'abandonar i renunciar a intentar dur el timó de la nostra vida. I de la nostra mort, perquè morir-nos ho fem quan encara estem vius, i de la mateixa manera que es pot viure, o intentar viure, de moltes maneres, també ens podem morir de maneres força diferents.
Hi ha molta gent a la que no li agrada parlar de la mort. I menys de la pròpia. La societat en la que vivim ho afavoreix, té tendència a ocultar-la (o a posar-la en grans titulars quan hi ha catàstrofes, però això també és una altra història que té poc a veure amb la solitud amb la que ens enfrontem al moment de la nostra mort).
Hi ha també gent que argumenta que parlar de la mort és morbós, o un indicador d'una incapacitat de viure de forma reeixida i plena.
I hi ha finalment aquells que se senten ungits per alguna mena de revelació sobrenatural a opinar, i si és possible també regular, sobre la mort dels altres.
Que cadascú pensi o senti el que vulgui, però a banda d'opinar o sentir, hauríem d'intentar no fiscalitzar les decisions i els comportaments que només afecten el mateix protagonista. El principi segons el qual "la meva llibertat s'acaba quan limita la llibertat dels altres", formulat així com una obligació, també és un dret: "la llibertat dels altres té com a límit la meva pròpia llibertat."
Fa més de trenta-cinc anys, quan encara no en tenia vint, ja tenia clar que segons de quina manera no volia viure, i que segons quines morts no les desitjava. A mesura que m'he anat fent gran he contemplat els processos d'envelliment i deteriorament de moltes persones del meu entorn, i les morts que han tingut. De vegades, anys tristos, desagradables, fins i tot espantosos, amb agonies llargues i cruels. Les experiències viscudes m'han fet tornar, pel que fa a aquest tema, més radical.
No tinc ni idea del que a mi m'espera, potser m'envelliré (o no), potser em deterioraré i em moriré completament al revés de com voldria. Però passi el que passi el que sí vull és que quedi ben clar el que, en relació a aquest tema, a mi m'agradaria: no vull viure fet una calamitat ni dement, i abans d'arribar a aquest punt, espero tenir la lucidesa de ser capaç d'evitar-ho, és a dir, baixar a temps del tren i no seguir el viatge.
No sé si ho aconseguiré, però en qualsevol cas, si arribo a aquest punt, espero que ningú m'ho intenti impedir. I si malgrat tot ho intenta, espero que no ho aconsegueixi, tenir encara la suficient energia i habilitat per a poder-me sortir amb la meva.
També podria ser, és clar, que a l'edat que fos, arribés al final del trajecte sense embolics, i que un bon dia em morís ràpid, d'un "ai què tinc" sobtat, sense empipar ningú ni haver-me de capficar amb aquestes cabòries. Tan de bo.
Però per si de cas, vaig escrivint això...
Un darrer apunt: que quedi també ben clar que mentrestant tinc moltes ganes de viure i de passar-m'ho el millor possible. No té res a veure una cosa amb l'altra (s'ha de puntualitzar, perquè sempre hi ha gent desvagada o massa inquieta amb la tendència inoportuna a imaginar coses dels altres sense que hi hagi cap indici que justifiqui les seves imaginacions).
Tanmateix, això no vol dir que ens haguem d'abandonar i renunciar a intentar dur el timó de la nostra vida. I de la nostra mort, perquè morir-nos ho fem quan encara estem vius, i de la mateixa manera que es pot viure, o intentar viure, de moltes maneres, també ens podem morir de maneres força diferents.
Hi ha molta gent a la que no li agrada parlar de la mort. I menys de la pròpia. La societat en la que vivim ho afavoreix, té tendència a ocultar-la (o a posar-la en grans titulars quan hi ha catàstrofes, però això també és una altra història que té poc a veure amb la solitud amb la que ens enfrontem al moment de la nostra mort).
Hi ha també gent que argumenta que parlar de la mort és morbós, o un indicador d'una incapacitat de viure de forma reeixida i plena.
I hi ha finalment aquells que se senten ungits per alguna mena de revelació sobrenatural a opinar, i si és possible també regular, sobre la mort dels altres.
Que cadascú pensi o senti el que vulgui, però a banda d'opinar o sentir, hauríem d'intentar no fiscalitzar les decisions i els comportaments que només afecten el mateix protagonista. El principi segons el qual "la meva llibertat s'acaba quan limita la llibertat dels altres", formulat així com una obligació, també és un dret: "la llibertat dels altres té com a límit la meva pròpia llibertat."
Fa més de trenta-cinc anys, quan encara no en tenia vint, ja tenia clar que segons de quina manera no volia viure, i que segons quines morts no les desitjava. A mesura que m'he anat fent gran he contemplat els processos d'envelliment i deteriorament de moltes persones del meu entorn, i les morts que han tingut. De vegades, anys tristos, desagradables, fins i tot espantosos, amb agonies llargues i cruels. Les experiències viscudes m'han fet tornar, pel que fa a aquest tema, més radical.
No tinc ni idea del que a mi m'espera, potser m'envelliré (o no), potser em deterioraré i em moriré completament al revés de com voldria. Però passi el que passi el que sí vull és que quedi ben clar el que, en relació a aquest tema, a mi m'agradaria: no vull viure fet una calamitat ni dement, i abans d'arribar a aquest punt, espero tenir la lucidesa de ser capaç d'evitar-ho, és a dir, baixar a temps del tren i no seguir el viatge.
No sé si ho aconseguiré, però en qualsevol cas, si arribo a aquest punt, espero que ningú m'ho intenti impedir. I si malgrat tot ho intenta, espero que no ho aconsegueixi, tenir encara la suficient energia i habilitat per a poder-me sortir amb la meva.
També podria ser, és clar, que a l'edat que fos, arribés al final del trajecte sense embolics, i que un bon dia em morís ràpid, d'un "ai què tinc" sobtat, sense empipar ningú ni haver-me de capficar amb aquestes cabòries. Tan de bo.
Però per si de cas, vaig escrivint això...
Un darrer apunt: que quedi també ben clar que mentrestant tinc moltes ganes de viure i de passar-m'ho el millor possible. No té res a veure una cosa amb l'altra (s'ha de puntualitzar, perquè sempre hi ha gent desvagada o massa inquieta amb la tendència inoportuna a imaginar coses dels altres sense que hi hagi cap indici que justifiqui les seves imaginacions).
20 de maig 2010
Aclarir, reivindicar, compartir
L'autor d'aquest bloc és també el responsable de la informació recopilada en el següent enllaç:
usuaris.tinet.org/jmsl/dm
Se suposa que els continguts de l'enllaç i del bloc demostren a bastament que les opinions exposades, encara que subjectives com totes les opinions, no són ni casuals, ni puntuals ni superficials. No són el resultat de cap divagació passatgera, sinó unes idees íntimament assimilades des de fa moltíssims anys, i que amb el transcurs del temps l'únic que han fet ha estat afermar-se.
Aquest és el primer objectiu d'aquestes pàgines: exposar per escrit aquestes idees amb la major claredat possible, com una ampliació i refermament del propi testament vital, formalitzat ja fa anys.
Un segon objectiu és compartir aquestes reflexions i informacions amb qui vulgui. Amb qui havent arribat pels camins que siguin a aquest aparador virtual, li interessi el tema. Però sense cap intenció per part de l'autor "de fer apostolat"; l'autor, al capdavall, l'únic que reclama és que se li respecti la pròpia llibertat en aquest àmbit, i en conseqüència i de forma solidària, que també els sigui respectada aquesta llibertat a aquelles persones que de forma lúcida i clara la reclamin.
usuaris.tinet.org/jmsl/dm
Se suposa que els continguts de l'enllaç i del bloc demostren a bastament que les opinions exposades, encara que subjectives com totes les opinions, no són ni casuals, ni puntuals ni superficials. No són el resultat de cap divagació passatgera, sinó unes idees íntimament assimilades des de fa moltíssims anys, i que amb el transcurs del temps l'únic que han fet ha estat afermar-se.
Aquest és el primer objectiu d'aquestes pàgines: exposar per escrit aquestes idees amb la major claredat possible, com una ampliació i refermament del propi testament vital, formalitzat ja fa anys.
Un segon objectiu és compartir aquestes reflexions i informacions amb qui vulgui. Amb qui havent arribat pels camins que siguin a aquest aparador virtual, li interessi el tema. Però sense cap intenció per part de l'autor "de fer apostolat"; l'autor, al capdavall, l'únic que reclama és que se li respecti la pròpia llibertat en aquest àmbit, i en conseqüència i de forma solidària, que també els sigui respectada aquesta llibertat a aquelles persones que de forma lúcida i clara la reclamin.
19 de maig 2010
Inici
Declaració de principis: si algú accepta la possibilitat de viure potser fet una ruïna, sense autonomia, absolutament dependent, potser fins i tot dement, és lliure de fer-ho, o d'abandonar-s'hi, o de no voler-hi pensar.
És una decisió seva. O una falta de decisió, una incapacitat, una por... en qualsevol cas, és una opció personal, legítima, que no se li ha de qüestionar.
Però el que aquesta persona no té és el dret (ni ella, ni cap col.lectiu ni institució, ningú) d'imposar, o d'intentar imposar, aquesta opció als altres. Aquest és, serà, el tema d'aquestes pàgines.
És una decisió seva. O una falta de decisió, una incapacitat, una por... en qualsevol cas, és una opció personal, legítima, que no se li ha de qüestionar.
Però el que aquesta persona no té és el dret (ni ella, ni cap col.lectiu ni institució, ningú) d'imposar, o d'intentar imposar, aquesta opció als altres. Aquest és, serà, el tema d'aquestes pàgines.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
