Als anys setanta l'Església va fer tot el que va poder per a impedir l'aprovació de la llei del divorci. Ara fa tot el que pot per a impedir que prosperi el debat sobre la legalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit. Està convençuda de tenir el monopoli de la veritat i actua amb la corresponent prepotència. Com sempre ha fet, en última instància no defensa la llibertat de les persones, perquè segons ella no existeix: la llibertat individual només es té en usdefruit, el seu propietari és Deu, i per tant només ell pot decidir quan s'ha d'acabar la vida. Punt i final.
Si algun dia l'Església torna a tenir la paella pel mànec, com durant el franquisme (i abans durant tants segles), ens tornarà a fer passar a tots ("moros i cristians", "jueus comunistes i maçons"), per l'adreçador. Justificant-se, és clar, amb la seva inspiració divina, la seva particular versió/invenció del dret natural, la seva presumpta i presumptuosa infal.libilitat, etc.
Està clar que l'Església no pararà de posar pals a la roda al procés de legalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit, així que caldrà ser anticlerical i procurar que, si pot ser, no s'acosti a les rodes legislatives.
Ja per acabar: si s'ha de modificar la Constitució, com hi ha qui diu que cal fer, que sigui per a garantir encara més el principi de la llibertat individual (i impedir, de passada i amb més claredat, el clericalisme).
--
(1) La poca simpatia de qui escriu per l'Església com a institució i pels seus dirigents salta a la vista. Tanmateix, aquesta animadversió és del tot compatible amb la simpatia, i fins i tot la més gran admiració, envers moltes persones catòliques i que se senten part de l'Església. Parents, amics, coneguts, personatges públics... Gent de vegades en desacord amb el magisteri de les jerarquies. O no; gent que no qüestiona el magisteri dels seus dirigents, però que alhora viu de forma exemplar. A dins de l'Església hi ha de tot, i com que és tan gran i hi ha tanta gent, és també molta la gent admirable, amb vides i obres dignes del més gran respecte. Que serveixi aquest aclariment per a minimitzar la possibilitat de qualsevol eventual malentès quan en aquests textos es parli de l'Església.
17 d’oct. 2010
15 d’oct. 2010
9 d’oct. 2010
Un altre argument
Fa anys, pensant en el dia que em mori, vaig fer els tràmits de la donació dels ulls. Em sembla bé que, un cop mort, si es pot aprofitar alguna cosa de les meves despulles, els ulls o el que sigui, s'aprofiti. No sé si, a banda dels ulls, es pot preveure la donació d'algun altre òrgan concret. De tota manera, la gent del meu entorn coneix la meva forma de pensar, així que en cas de defunció consumada (o imminent i que jo no em pogués expressar), qui sigui sap que es pot disposar de qualsevol dels meus òrgans, si és que a algú li poden ser d'utilitat.
Si em moro gaire gran ja sé que no em quedarà cap "peça" potencialment aprofitable; amb els anys i el desgast tot va degenerant, per això ens morim. Així que, sent realista, per tal de compensar aquestes limitades possibilitats de reciclatge, fa uns dies vaig formalitzar els papers per a la donació del meu cos a la ciència. En aquest cas, quan et mors, no es recicla res, però el cos serveix per a què els estudiants de medicina facin les seves pràctiques. No cal dir que, quan n'aprenen, és millor que practiquin amb cadàvers que amb gent viva, així que la donació del cos a la ciència crec que és una bona contribució social.
Ara bé, aquesta voluntat d'utilitat social pot ser que al final quedi en no res. Perquè amb la mateixa claredat que he dit que ja m'està bé que el dia que em mori s'aprofiti el que es pugui aprofitar de les meves despulles, també he dit i repetit que segons de quina manera no vull viure, i que si per tal d'aconseguir aquest propòsit em cal suïcidar-me, ho faré, o com a mínim intentaré fer-ho (i espero que amb encert). I el problema és que, si et suïcides, t'han de fer l'autòpsia. I l'autòpsia no és compatible ni amb la donació del cos (perquè al quedar desmanegat ja no té interès), ni amb l'eventual aprofitament d'algun òrgan de cara a algun trasplantament (ja que a causa de les demores dels tràmits legals han deixat de ser aprofitables).
Segurament, el tant per cent de persones que fan donació del seu cos a la ciència és molt limitat. I encara més reduïda la part d'aquest tant per cent que es planteja, en determinades circumstàncies, la possibilitat del suïcidi. Però encara que no siguin, siguem, moltes les persones en aquesta situació, si es legalitzés l'eutanàsia i el suïcidi assistit i s'establissin protocols per tal que la seva pràctica fos compatible amb el trasplantament d'òrgans o amb la donació del cos a la ciència, s'aprofitarien "uns recursos" que ara no poden ser aprofitats.
Tenint en compte que avui dia el tema del reciclatge i l'optimització dels recursos està tan de moda, s'haurien d'estudiar aquestes possibilitats. A mi, si les diferents circumstàncies coincidissin en una situació d'aquest tipus, m'agradaria que les meves despulles tinguessin, si pot ser, alguna de les utilitats esmentades.
Tot això sense oblidar, com és obvi, que l'argument fonamental a favor de la legalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit és el de la llibertat individual (l'argumentació anterior podríem dir que, encara que coherent, al costat de l'argument principal només és un petit divertiment).
Si em moro gaire gran ja sé que no em quedarà cap "peça" potencialment aprofitable; amb els anys i el desgast tot va degenerant, per això ens morim. Així que, sent realista, per tal de compensar aquestes limitades possibilitats de reciclatge, fa uns dies vaig formalitzar els papers per a la donació del meu cos a la ciència. En aquest cas, quan et mors, no es recicla res, però el cos serveix per a què els estudiants de medicina facin les seves pràctiques. No cal dir que, quan n'aprenen, és millor que practiquin amb cadàvers que amb gent viva, així que la donació del cos a la ciència crec que és una bona contribució social.
Ara bé, aquesta voluntat d'utilitat social pot ser que al final quedi en no res. Perquè amb la mateixa claredat que he dit que ja m'està bé que el dia que em mori s'aprofiti el que es pugui aprofitar de les meves despulles, també he dit i repetit que segons de quina manera no vull viure, i que si per tal d'aconseguir aquest propòsit em cal suïcidar-me, ho faré, o com a mínim intentaré fer-ho (i espero que amb encert). I el problema és que, si et suïcides, t'han de fer l'autòpsia. I l'autòpsia no és compatible ni amb la donació del cos (perquè al quedar desmanegat ja no té interès), ni amb l'eventual aprofitament d'algun òrgan de cara a algun trasplantament (ja que a causa de les demores dels tràmits legals han deixat de ser aprofitables).
Segurament, el tant per cent de persones que fan donació del seu cos a la ciència és molt limitat. I encara més reduïda la part d'aquest tant per cent que es planteja, en determinades circumstàncies, la possibilitat del suïcidi. Però encara que no siguin, siguem, moltes les persones en aquesta situació, si es legalitzés l'eutanàsia i el suïcidi assistit i s'establissin protocols per tal que la seva pràctica fos compatible amb el trasplantament d'òrgans o amb la donació del cos a la ciència, s'aprofitarien "uns recursos" que ara no poden ser aprofitats.
Tenint en compte que avui dia el tema del reciclatge i l'optimització dels recursos està tan de moda, s'haurien d'estudiar aquestes possibilitats. A mi, si les diferents circumstàncies coincidissin en una situació d'aquest tipus, m'agradaria que les meves despulles tinguessin, si pot ser, alguna de les utilitats esmentades.
Tot això sense oblidar, com és obvi, que l'argument fonamental a favor de la legalització de l'eutanàsia i el suïcidi assistit és el de la llibertat individual (l'argumentació anterior podríem dir que, encara que coherent, al costat de l'argument principal només és un petit divertiment).
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
