No totes les morts són iguals

[PSV]

"Y entonces ocurrió (...) Los homínidos comprendieron que ellos, todos ellos, estaban destinados a morir." Juan Luis Arsuaga (1)

Quan la vida que queda és ja molt "petita", molt "deshabitada", quan en la vida d'una persona ja no hi ha cap sentit "ni possibilitat de sentit", a causa de la degeneració i destrucció cerebral, i de la consegüent i inevitable desaparició de la ment, "de la persona", o quan en una vida encara queda ment però la resta tot és sofriment, intens, inalleujable, i irreversible, físic o psicològic, sense cap esperança ni possibilitat d'esperança, en aquests casos, la mort, quan finalment arriba, és una benedicció, un alliberament. És una bona notícia, la seva arribada, perquè suposa el final d'un procés de degradació i de tortura.

Per això, en un moment com l'actual, en què la gent gran és més vulnerable a causa de les conseqüències d'encomanar-se amb el coronavirus, no em sembla fora de lloc fer aquesta referència en el sentit que, "per a algunes persones", el que passa avui, més que un moment de risc, és una oportunitat. I ho dic així no perquè vulgui qüestionar altres discursos d'aquests dies, sinó només perquè em sembla que "completar-los" és positiu.

Dir que "la vida és sempre valuosa" es pot dir des d'una determinada ideologia de la vida, des d'un determinat sistema de creences, però aquesta afirmació és difícil d'encaixar, tant "des de la raó" (la capacitat de reflexionar), com "des de la compassió" (davant la desgràcia i el sofriment d'algú).

Per això, avui, en el context d'aquesta peculiar avinentesa (la crisi del coronavirus i la seva especial mortaldat entre la gent més gran), em sembla oportú dir que la mort pot ser la millor benaurança, quan en una vida ja no hi queda res per celebrar, res per esperar, quan la vida són "dies deshabitats" o "dies de només sofriment".

Ho diré amb més claredat: a moltes residències geriàtriques, no a la planta "que normalment s'ensenya", sinó potser "al pis de dalt", o "al de baix", sobreviuen homes i dones amb característiques com les que he exposat. La seva mort, per a qualsevol persona amb una mica de sentit comú i una mica de compassió, hauria de ser un motiu d'alegria, o si més no d'alleujament. Perquè aquestes persones no serien "víctimes" de la crisi vírica actual, sinó "beneficiàries". Aquesta seria la paraula justa (una paraula que, òbviament, i de manera hipòcrita i poruga, ni gestors de residències, ni polítics, ni representant religiosos, no faran servir mai de manera pública).

En algun moment estaria bé que "les autoritats competents" ens facilitessin dades estadístiques d'aquest tipus de defuncions en concret. D'aquests casos "d'alliberament gràcies al coronavirus". Cosa que és poc probable que passi (que se'ns donin aquestes dades), ja que sobre la situació anorreada, marginada i vegetativa d'aquestes persones es prefereix parlar-ne poc. És com si no existissin.

--
(1) El collar del neandertal. Temas de hoy, 1999 (p. 203)