Recordatori maig de 2020

"Morir no basta: hay que morir a tiempo." Jean Pau Sartre (1)

Aquests dies els sociòlegs segur que es freguen les mans de satisfacció, amb la inesperada i interessant situació provocada pel coronavirus. Jo, com ells, sento també curiositat, més que por. I la part de por que tinc no és al virus, sinó més aviat, de vegades, "als altres", a les seves reaccions potser imprevisibles, com a individus o col.lectius, a causa de l'insòlit escenari actual, de les pors que genera, i dels prejudicis i les irracionalitats que desvetlla.

A més, l'avantatge del virus (segons diuen), és que si l'agafes i tens una certa edat (com jo), et pot matar (i ja no t'has de preocupar de res més, "descanses en pau"). I si no et mata i et cures, en general es veu que és sense efectes secundaris. Per tant, és un bon virus, podríem dir que assenyat, responsable (si fos escaient atribuir virtuts als virus). A diferència, per exemple, d'uns problemes cardiovasculars que et puguin provocar un vessament cerebral que et deixi viu però fet una calamitat.

Bé, dit això a tall d'introducció (o d'excusa), el cas és que la meva voluntat segueix sent la de sempre, en relació amb el tema monogràfic d'aquestes pàgines. És a dir, la de seguir vivint "només en unes determinades circumstàncies": amb el cap clar i amb un mínim d'autonomia física. Perquè si no és així, no tinc gens d'interès ni ganes de seguir viu.

Per tant, i dit de manera més explícita, i així no queda cap mena de dubte (si és que n'hi havia algun, suposo que no), la meva determinació de plegar (de suïcidar-me, si calgués), per tal d'evitar haver de viure o vegetar d'una manera que no vull, és la de sempre. I dic suïcidar-me perquè l'opció de l'eutanàsia no m'agrada: si puc fer-ho sol, ¿per què implicar algú més, i potser llavors complicar-li la vida? No, aquesta feina, si la puc fer sol, millor.

En resum, cap novetat: fa dècades que penso exactament el mateix.

--
(1) Las palabras. Losada, 1964 (p. 17)