Canviar de parer

Un dels arguments que es fan servir en contra de la regulació de l'eutanàsia és que una persona que hagués manifestat la seva voluntat de que li fos aplicada en cas de trobar-se en determinades circumstàncies, podria ser que, més endavant, privada ja de la capacitat d'expressar la seva voluntat, canviés de parer. I llavors passés que se li apliqués una eutanàsia que, malgrat haver-la demanat anteriorment, en aquell moment ja no desitgés.

S'ha de reconèixer que no és un argument intranscendent. I com que no ho és val la pena aprofundir-hi una mica.

Els defensors d'aquesta argumentació raonen que la mort és irreversible i, per tant, una actuació d'aquest tipus suposaria l'execució d'un error irreparable. I és cert. Però, perdre la vida és l'únic error irreparable? Una llarga agonia viscuda contra la pròpia voluntat, de forma indesitjada, dolorosa, degradant, ho és, de reparable?

És tan greu l'aplicació d'una eutanàsia indesitjada com la denegació d'una eutanàsia demanada. Establir una escala de gravetat entre les dues voluntats no respectades és com a mínim molt arriscat, sinó del tot gratuït, ja que ambdues situacions es fonamenten en la percepció subjectiva del valor de la vida per part de la persona interessada (i sobre aquest punt l'opinió dels "opinadors professionals" no té cap valor).

Fins aquí, en el cas que algú hagués manifestat la voluntat que se li apliqués l'eutanàsia en el supòsit de complir-se determinades circumstàncies, i que quan es produïssin aquestes circumstàncies, "algú altre", especulant sobre un hipotètic canvi de voluntat en el darrer moment, argumentant la impossibilitat de l'interessat per a manifestar la seva nova voluntat, li negués la satisfacció de la voluntat manifestada inicialment.

Però, és clar, si estem disposat a contemplar aquesta mena de dubte raonable, no ens hem de quedar aquí, hem de contemplar també l'altra hipòtesi. És a dir, el cas eventual d'una persona que, havent manifestat que no volia que se li apliques l'eutanàsia en cap cas, havent arribat a un punt en el que ja no es pogués expressar, canviés d'opinió (a causa dels patiments, del cansament, de la desesperació, del que sigui...) i llavors desitgés que se li apliqués. Si el que es tracta és de contemplar hipotètics canvis de voluntat de les persones en circumstàncies especialment conflictives, no s'entén el motiu pel qual aquells que plantegen la hipòtesi plantejada inicialment no contemplen i exposen també aquesta altra.

Resumint: el tema no és gens senzill. Així que, assumint amb humilitat aquesta complexitat, no sembla pas tan forassenyat tenir en compte la voluntat de les persones interessades (sigui la que sigui), expressada mentre han tingut la capacitat d'expressar-la, en lloc d'embrancar-se en interpretacions i divagacions, sovint basades més en els propis codis morals i prejudicis que en un genuí interès pels interessos de l'afectat i pel respecte a la seva voluntat i llibertat.

Si l'afectat no es pot expressar, en lloc de començar a imaginar i actuar des d'un paternalisme fora de lloc, és molt més ètic, respectuós, assenyat, tenir en compte el que aquesta persona havia manifestat anteriorment, precisament avançant-se (de forma previsora), a la possibilitat de trobar-se en un moment donat de la seva vida en la situació d'incapacitat expressiva en la que llavors es troba.

No sembla tan difícil d'entendre, això, llevat que hi hagi la prèvia determinació (basada en un codi moral dins del qual no hi té cabuda que les persones puguin exercir el dret a decidir com volen viure i morir), de no entendre-ho de cap manera.