Autonomia del pacient i sedacions

Cap malalt no pot ser obligat a iniciar o seguir un tractament. Qualsevol malalt té dret a rebre tractament contra el dolor i alhora rebutjar-ne qualsevol altre.

Avui aquests drets del malalt estan reconegut legalment. Falta que la seva aplicació es normalitzi, que siguin respectats de forma efectiva en tots els casos.

Un indicador de la falta d'integració de l'exercici d'aquests drets és que, en casos de malalties greus, la decisió de rebutjar un tractament molts cops suposa encara un enfrontament amb el metge o l'equip mèdic de referència, que sembla que visqui com una mena de greuge personal que el malalt tingui un criteri propi, diferent del seu.

Un dels casos més habituals, que de vegades ha saltat fins i tot als diaris, protagonitzant algun cop històries del tot forassenyades i tristament rocambolesques, és quan un malalt amb respiració assistida demana que aquesta ajuda li sigui retirada. Massa cops, aquesta petició acaba en un pols feixuc entre el malalt o els seus representants i els metges.

Molts metges no estan acostumats, no es volen acostumar, al fet que els malalts puguin i vulguin decidir sobre la seva salut i, en darrer terme, sobre la seva vida. Alguns, amb l'excusa del "jurament hipocràtic" es neguen a reconèixer el dret del malalt a exercir la seva voluntat, una voluntat a la qual els metges, els agradi o no, per molts juraments que hagin fet, han de subordinar la seva pròpia voluntat, ja que la llei vigent d'autonomia del pacient així ho especifica (en el benentès dels casos que estem parlant, que el malalt reclami la cessació d'un tractament i l'alleujament d'un patiment).

És cert que de mica en mica es va avançant en aquesta direcció, i que cada cop hi ha més metges sensibilitzats sobre aquest tema, capaços de respectar la voluntat del malalt, si s'arriba a aquestes situacions límit. Però també és cert que de moment, a la sanitat pública es donen pocs casos de sedacions de malalts la mort dels quals no és imminent: malalts que no volen seguir cap tractament, que només reclamen no patir (encara que la sedació necessària impliqui la mort). Paral.lelament, és significatiu el nombre de casos de malalts que, oposant-se a la continuació d'un tractament, davant de les dificultats que troben perquè sigui respectada la seva voluntat, demanen l'alta del centre públic on estaven ingressats i se'n van a morir a casa.

Una cosa és que algú prefereixi morir a casa, en el seu entorn de tota la vida, envoltat dels seus records i la seva família... i una altra és que algú, com que no se li respecta la seva voluntat, se n'hagi d'anar a casa a la força, hagi de demanar l'alta del centre públic on està ingressat, buscar l'assistència dels professionals qualificats necessaris perquè li administrin la sedació que li eviti el patiment, assumir-ne els costos...

De fet, fins i tot en el primer cas (quan sigui una preferència personal), el sistema sanitari públic ho hauria de tenir previst i assumit, incorporant dins del ventall de protocols existents la possibilitat de la sedació terminal en el propi domicili. Repetim-ho, en els casos que estem parlant, que algú vulgui morir a casa, sense seguir cap tractament, només rebent la sedació necessària per a no patir.

Si las raons jurídiques i ètiques no són prou convincents, encara se n'hi podria afegir una altra, l'econòmica: és molt possible que una assistència domiciliària ben gestionada d'aquest tipus sigui més econòmica que l'assistència equivalent en una plaça hospitalària. I si la comparació no s'estableix amb una assistència equivalent (la cessació de tractaments i la sedació necessària per a no patir), sinó amb la bateria de costosos tractaments prescrits i administrats en un centre públic per tal d'allargar la vida (d'un malalt, insistim, que no la vol allargar), llavors els comptes encara són més clars i absurds: resulta que tota la societat paga per a poder allargar la vida d'algú que l'únic que vol és que el deixin morir en pau.