Per tercera vegada a la història de la humanitat, ahir, durant poc més de dos minuts, no va morir ningú.
La Mort va haver de fer un descans (per prescripció facultativa) degut al terrible estrès laboral que pateix.
Això sí: incansable com és, va aprofitar per esmolar la dalla.
--
'Microbaixa laboral?' Microrelat de Josep Torrent (Eines de matar. Pagès Editors, 2023)
"Según su estado de salud y sus incapacitadee, curar, alojar, alimentar, vestir y escolarizar un niño cuesta entre 35 y 40 euros al mes. Excavar un pozo de agua potable en el delta del Ganges cuesta de 50 a 600 euros. El tratamiento de diez pacientes enfermos de tuberculosis cuesta 200 euros." Dominique Lapierre (1)
El cas de la Guillermina que explicaré d'una banda és semblant a altres casos dels quals ja he parlat (per exemple el de la Patrícia, fa poc). Alhora, és un exemple d'un tipus d'incoherència que a mi em sorprèn.
La Guillermina és una persona que sempre ha presumit de ser solidària. Alhora, és molt crítica amb les polítiques dels governs, i amb el comportament de la societat en general, en relació amb les crisis humanitàries de diferents llocs del món. També es queixa de la desatenció del quart món aquí, dels recursos insuficients que es dediquen a alleujar les situacions de precarietat dels més desfavorits.
D'altra banda, com que la Guillermina és una persona que està molt malalta, fa un consum de recursos mèdics molt elevat, possible només perquè se'n fa càrrec el sistema públic de salut. Al marge d'aquests recursos públics, també es gasta bastants diners seus en tractaments complementaris.
La incoherència, la contradicció, és aquesta: la Guillermina dedica a la solidaritat l'equivalent a una petita part del que la societat (recursos públics), i ella (recursos propis), dedica a ella mateixa. Cosa que, tal com he dit, no li impedeix fer grans declaracions sobre la general insolidaritat social.
Al final, la Guillermina es morirà. Com tothom. Ella, però, es morirà després d'anys de mala vida, dolors permanents, visites constants a diferents especialistes, haver-se sotmès a proves i més proves, anàlisis de tota mena, anades als serveis d'urgències, ingressos... Es morirà així, després d'anys de vida desgraciada, aclaparada per importants sofriments i greus limitacions. Després d'haver contribuït, a més, a una enorme sagnia de recursos públics. I tot això, ho reitero un altre cop (perquè aquest és el tema d'avui), acompanyat del seu discurs de la falta de solidaritat social.
Vist des de fora, si la Guillermina fos una mica coherent, hauria d'adonar-se que viu una contradicció monumental. I que si fos de debò una persona realment solidària, el que hauria de fer seria acceptar l'evidència, la seva situació. I la realitat de la finitud de la vida. Acceptar-la amb un mínim de dignitat. I a partir d'aquí, renunciar a seguir absorbint el munt de recursos que ella absorbeix. Inútilment, d'altra banda. Perquè consumir tots aquests recursos no li serveix de res: la seva degradació és constant i inaturable.
Si fos capaç de fer aquesta reflexió (no ho és), els recursos propis que encara li quedessin, els podria dedicar (ja que és una persona solidària), per exemple, als Metges Sense Fronteres. Els esmento en concret perquè ella n'és sòcia, i en parla sovint: fa elogis dels seus projectes a diferents països i explica que li agrada contribuir-hi amb la seva quota de sòcia. Podria fer això, perquè amb els diners que consumeix la Guillermina, MSF podria cobrir moltes necessitats (amb el que aquí gastem "en cada un de nosaltres", a altres llocs es pot fer molta feina).
Quan estàs malalt, el més fàcil és que "només et vegis tu": tu i la teva malaltia. En general, perds completament de vista aquesta visió social i general de la realitat, "a vista d'ocell". Espantat, poruc, et tornes terriblement egoista, insolidari. I si algú et fa algun comentari com els que he fet (si és que gosa fer-lo), l'ignores. O potser pitjor: reacciones a la defensiva, potser fins i tot de manera agressiva. Ho consideres "una agressió que se't fa", del tot intolerable. La por, i la negació de la possibilitat (i la proximitat) de la mort, ens té atrapats.
Fer-te gran, i estar cada vegada més envoltat "de Guillermines" (segons els casos amb diferents graus de devoració de recursos), a mi m'entristeix. I em fa sentir estrany. Perquè m'adono que l'anormal sóc jo (i algunes poques persones com jo). I que la resta, la gran majoria, són Guillermines: l'edat fa aquest procés de transformació gens bonic.
Això em fa sentir estrany, i també sol. Perquè d'aquest tema en pots parlar poc. Perquè si en parles (i es fa estrany no tocar-lo, quan la gent comença amb els seus mals i laments), corres el risc de quedar-te sense amistats. El millor és ser discret, parlar-ne poc.
Això sí, escriure encara ho puc fer lliurement, cosa que ja és molt. És probable que no serveixi de res, però jo, de tota manera, de moment segueixo escrivint... "com si pogués servir". (2)
La Patrícia és una persona molt malalta que s'aferra desesperadament a la vida: busca tots els arguments per intentar ignorar o negar el seu present limitat i dolorós, i el seu mal pronòstic.
Es queixa molt de la vida dura que ha de viure: diu que aquesta vida seva no és vida, que és insuportable, que és injust el que li ha tocat... Són queixes comprensibles. Però és clar, les queixes no li fan la vida més fàcil.
Una altra conseqüència de la seva queixa permanent és que es fa pesada. És trist dir-ho així, perquè està molt malalta, però és la realitat. I el resultat és que hi ha gent (de la poca amb la qual encara manté algun contacte), que s'ho pensa, abans d'anar-la a veure. Perquè fer-ho suposa un esforç (a mi em passa).
Dic això de les queixes perquè hi ha persones que, amb malalties i dolors potser semblants als seus, són capaces de dur-ho d'una manera més serena, o resignada. No és fàcil, ja ho sé, però crec que aquestes persones, gràcies a la seva actitud, tenen unes vides una mica més suportables, no tan dures. Entre altres coses, perquè com que és més agradable relacionar-se amb elles, també estan més acompanyades.
Suposo que tot això que li passa a la Patrícia és bastant normal, perquè una cosa són les idees, la raó, i una altra les emocions, els desitjos, les pors... Sobretot les pors. I la ràbia, pel fet d'adonar-te que la vida se t'escapa.
He parlat de dues opcions: enfadar-te, o acceptar de la manera més estoica possible el que t'ha tocat. És clar, encara hi ha una tercera opció: si consideres que, a causa de les limitacions, els sofriments i la falta d'expectatives, la teva vida s'ha tornat invivible (segons els teus propis criteris del que és una vida invivible), pots decidir que no vols seguir vivint, que et vols morir. Per tal de deixar de patir i de malviure.
D'això, amb la Patrícia no se'n pot parlar.
Fa dies vaig dir que una cosa és parlar de les persones que es suïciden (de si són suïcidis impulsius que potser s'haurien pogut evitar, del dret o llibertat de les persones per suïcidar-se, de les motivacions segons els casos, de les diferències entre els suïcidis de persones joves i els de persones ja al final de la vida, etc.), i una altra parlar de les diferents maneres com un es pot suïcidar. Deia que, d'això segon, aquí no en parlaria, perquè em sembla un tema delicat. No tabú, però que s'ha de tenir clar amb qui se'n parla, com, en quines circumstàncies, etc.
Fa unes setmanes es va parlar d'un nou cas de violència vicària: un pare que, per fer mal a l'exparella (perquè pensava que això era el pitjor que li podia fer), va matar els fills.
Alguns mitjans de comunicació, a més d'informar del cas, donaven tota mena de detalls del mètode fet servir pel pare per matar els fills. Uns detalls del tot innecessaris. Innecessaris i alhora perillosos, perquè a una persona inestable i amb pensaments suïcides potser li podrien servir per acabar-se de decidir. (1)
Una cosa és que jo defensi el dret a poder decidir fins quan volem seguir vivint. I una altra, el drama que suposa les persones que, de vegades molt joves, fins i tot adolescents, a causa de crisis puntuals, s'acaben suïcidant de forma impulsiva. A causa d'unes crisis que, moltes vegades, podrien haver superat.
Per això dic que, informacions com la que he esmentat, sobretot quan es publiquen en mitjans generalistes i amb importants tirades, considero que són una irresponsabilitat greu.
Encara que d'aquest tema ja n'hagués parlat alguna vegada, no em sembla que sobri, aquest nou recordatori.
Tenim una llei de l'eutanàsia que és millor que no res, però molt limitada (a causa de només contemplar casos molt extrems, per poder-s'hi acollir). A sobre, si més no en alguns casos, és obvi que el seu desplegament és molt insatisfactori.
Fa uns dies vaig parlar del cas de la Marta (1). A la Montserrat, una altra coneguda que va morir fa uns mesos, li va passar una cosa semblant. Uns mesos abans havia iniciat els tràmits per demanar l'eutanàsia, i va rebre un tracte decebedor. Al final va morir, després d'haver patit el que no hauria d'haver patit. La Montserrat va morir no com a resultat d'una eutanàsia que no hi havia manera que es tramités amb normalitat, sinó gràcies a una metgessa compassiva que, en part a la vista de la manera com l'havien tractat (a partir del moment que va iniciar els tràmits per demanar l'eutanàsia), al final, com que el grau de patiment de la Montserrat era molt elevat (i alhora tenia una malaltia greu i irreversible), va acceptar la seva petició de ser sedada. I com que ja estava molt debilitada a causa de la malaltia, i amb l'ajuda dels efectes depressors dels opiacis, va durar poc.
Aquests dos casos em porten a una altra reflexió. La Marta és una persona acostumada a fer gestions, no li costa enviar un correu, perfectament redactat, en el qual expliqui amb tota claredat el que s'escaigui. Alhora, si una cosa li interessa i s'ha d'insistir, insisteix.
Per la seva banda, la Montserrat era també una persona competent, culta, i alhora batalladora. No va aconseguir el seu propòsit, que els tràmits de petició de l'eutanàsia es desenvolupessin amb normalitat, però tenia la capacitat per moure's en aquest món embolicat dels tràmits i les reclamacions. Però què passa, quan no ets una persona així? Què passa si no tens aquestes habilitats, o aquesta capacitat d'anar insistint cada vegada que no et fan cas? Què passa si ets una persona gran, potser sola, molt cansada, sense accés a les noves tecnologies, només amb un telèfon que, a sobre, quan el fas servir per trucar al teu CAP, potser et surt una màquina parlant que t'atabala i fa que no aconsegueixis parlar amb ningú ni aclarir res? Què passa si no pots sortir de casa perquè el teu estat ja t'ho impedeix? Què passa si es van acumulant les pegues? (2) Passa això: que tot es complica encara molt més. En resum: ¿què passa quan l'accés a aquesta llei vigent de l'eutanàsia, a sobre de ser una llei tan restringida, és tan complicat, una veritable cursa d'obstacles, de manera que algunes persones que s'hi voldrien acollir, i reuneixen els requisits per acollir-s'hi, no ho aconsegueixen a causa de l'acumulació de dificultats? Passen dues coses. La primera, òbvia, és que hi ha gent que no pot accedir a aquest dret. I la segona, que quan es presenten estadístiques de l'aplicació de la llei, els resultats poden ser enganyosos. Perquè aquestes estadístiques incorporen els casos amb peticions formalitzades, però no els que no han aconseguit arribar a aquest punt. (3) --
Quan era petita la Marta va estar molt malalta, es va passar més de mig any al llit i, després, li va quedar un mal de cap crònic i dolor articular. Segons les temporades, i amb diferents graus d'intensitat, aquestes seqüeles l'han acompanyat tota la vida. Més endavant, aquests problemes n'hi van provocar altres, entre els quals, molt important, algunes etapes depressives. Però totes aquestes adversitats no li han impedit viure de manera decidida, afrontant reptes professionals importants. Sense queixar-se mai: ha sigut sempre una persona, a més de valenta, molt discreta, poques vegades ha comentat amb algú els seus mals.
Ara té setanta i alguns anys, i els últims els seus mals han augmentat molt, alhora que ha minvat el seu grau de mobilitat, d'autonomia. Actualment viu a un poble petit, i els metges li han dit que el seu dolor es pot tractar, però ella, per experiència, sap que si realment el vol reduir de manera significativa s'ha de prendre tanta medicació que, llavors, el seu cap deixa de ser operatiu: es queda atrapada en una boira d'apatia i incapacitada per pensar amb lucidesa, cosa que l'ensorra, la deprimeix encara més.
D'una banda, no suporta el mal, i d'una altra no suporta tampoc el preu que ha de pagar per no sentir, o sentir menys, aquest mal (no és que no es prengui res, però busca un equilibri entre moderar una mica el dolor i conservar l'activitat mental). Això, al marge dels altres efectes secundaris dels medicaments contra el dolor, de vegades molt desagradables
Fa molts anys va fer el seu document de voluntats avançades, i fa uns mesos li va dir al seu metge de capçalera que volia demanar l'eutanàsia. Perquè per a ella, la vida que havia de viure, amb tant de dolor i tantes limitacions, ja no tenia sentit. Amb el metge de capçalera sempre hi havia tingut una molt bona relació, i alguna vegada ella ja li havia dit que no volia seguir vivint, si arribava un dia que la vida se li feia massa insuportable. I el metge li havia dit que entenia i respectava la seva forma de pensar i la seva voluntat, el fet que pogués acabar prenent aquella última decisió.
Fa gairebé quatre mesos, la Marta li va dir al metge que ja ho havia decidit, que volia demanar l'eutanàsia. A causa dels dolors que patia, cada vegada més elevats. A partir d'aquell moment, aquell metge tan proper i comprensiu es va convertir en un altre metge: un metge difícil de localitzar, que sempre tenia alguna excusa per anar ajornant les visites, que no hi havia manera que comences els tràmits que calia iniciar.
La Marta és una persona que, sempre que s'ha trobat amb problemes, ha volgut aclarir i solucionar les coses parlant amb la gent. En aquest cas, confiava que en algun moment el metge li donaria alguna explicació, i tot quedaria aclarit. I llavors es podria posar en marxa la seva petició.
Després de més de dos mesos d'aquest comportament evitatiu del metge, i com que fins aleshores no constaven enlloc els intents que ella havia anat fent, perquè tot havien sigut només telefonades, va entendre que calia actuar diferent. I llavors va escriure a l'Institut Català de la Salut (ICS), explicant la situació en què es trobava. Li van contestar de seguida, també per escrit, dient-li que aclaririen què havia passat, i que de seguida el seu metge es posaria en contacte amb ella.
Com que no va ser així, al cap d'uns dies va tornar a escriure a l'ICS, i a més d'explicar que no havia tingut notícies del seu metge, va dir que volia canviar de metge. Que volia que n'hi assignessin un altre, algú en qui pogués confiar, que donés la cara i no li posés pegues. La resposta va ser que aniria a parlar amb ella una metgessa nova, però que, com que estava de vacances, trigaria quinze dies. Es disculpaven per tot el que havia passat, però alhora, amb aquells quinze dies afegits d'espera, seguien demorant els tràmits, cosa que desesperava a la Marta.
Quan van passar els quinze dies, es va presentar una nova metgessa, i la Marta la va posar al corrent de tot. La metgessa es va mostrar molt comprensiva, però alhora li va dir que ella no era la responsable de tramitar la seva petició, que era una altra metgessa; que parlaria amb ella i que aviat li dirien alguna cosa. Aquest és el punt actual.
La història sencera seria més llarga, amb més moments decebedors, frustrants, de vegades amb pretensions absurdes (com que es desplacés ella al CAP, quan li és impossible fer-ho, a causa del seu estat). Vaja, tot molt lamentable. Però per tal de no fer massa llarg aquest text no incloc tots els detalls.
Fa gairebé quatre mesos que la Marta va demanar formalment que volia iniciar la petició de l'eutanàsia i, de moment, "el més calent és a l'aigüera". La Marta diu que, tot i haver-hi pensat, no es vol suïcidar pel seu compte, però que cada vegada pensa més que potser és l'única alternativa que li estan deixant. Perquè cada dia que passa, cada hora que passa, cada minut que passa el dolor permanent que pateix li fa la vida ja del tot insuportable. El dolor físic, anorreador, i també el dolor emocional, pel fet de veure's tan abandonada.
Fa molts anys que conec la Marta, al voltant de trenta. I tinc molt clar que la seva decisió ha sigut molt meditada, que és irreversible. Considero alhora que el seu cas entra dintre dels supòsits que contempla la Llei de l'eutanàsia, i que si no se li facilita aquesta opció, poder-hi accedir, i sense més dilacions, és molt probable que acabi suïcidant-se.
Punt i a part. Penso que està bé conèixer l'existència de casos com el de la Marta (una altra estona parlaré d'un altre cas semblant, també molt recent). Ser-ne conscients i, per si de cas, anar preparant "un pla B". Mentre encara conservem prou autonomia i energia per a fer, si cal, aquest últim pas ("Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit").
(amb aquest escrit enllestit, la Marta em diu que ara sembla que es comencen a moure de debò les coses, caldrà veure si realment serà així)
