Quan era petita la Marta va estar molt malalta, es va passar més de mig any al llit i, després, li va quedar un mal de cap crònic i dolor articular. Segons les temporades, i amb diferents graus d'intensitat, aquestes seqüeles l'han acompanyat tota la vida. Més endavant, aquests problemes n'hi van provocar altres, entre els quals, molt important, algunes etapes depressives. Però totes aquestes adversitats no li han impedit viure de manera decidida, afrontant reptes professionals importants. Sense queixar-se mai: ha sigut sempre una persona, a més de valenta, molt discreta, poques vegades ha comentat amb algú els seus mals.
Ara té setanta i alguns anys, i els últims els seus mals han augmentat molt, alhora que ha minvat el seu grau de mobilitat, d'autonomia. Actualment viu a un poble petit, i els metges li han dit que el seu dolor es pot tractar, però ella, per experiència, sap que si realment el vol reduir de manera significativa s'ha de prendre tanta medicació que, llavors, el seu cap deixa de ser operatiu: es queda atrapada en una boira d'apatia i incapacitada per pensar amb lucidesa, cosa que l'ensorra, la deprimeix encara més.
D'una banda, no suporta el mal, i d'una altra no suporta tampoc el preu que ha de pagar per no sentir, o sentir menys, aquest mal (no és que no es prengui res, però busca un equilibri entre moderar una mica el dolor i conservar l'activitat mental). Això, al marge dels altres efectes secundaris dels medicaments contra el dolor, de vegades molt desagradables
Fa molts anys va fer el seu document de voluntats avançades, i fa uns mesos li va dir al seu metge de capçalera que volia demanar l'eutanàsia. Perquè per a ella, la vida que havia de viure, amb tant de dolor i tantes limitacions, ja no tenia sentit. Amb el metge de capçalera sempre hi havia tingut una molt bona relació, i alguna vegada ella ja li havia dit que no volia seguir vivint, si arribava un dia que la vida se li feia massa insuportable. I el metge li havia dit que entenia i respectava la seva forma de pensar i la seva voluntat, el fet que pogués acabar prenent aquella última decisió.
Fa gairebé quatre mesos, la Marta li va dir al metge que ja ho havia decidit, que volia demanar l'eutanàsia. A causa dels dolors que patia, cada vegada més elevats. A partir d'aquell moment, aquell metge tan proper i comprensiu es va convertir en un altre metge: un metge difícil de localitzar, que sempre tenia alguna excusa per anar ajornant les visites, que no hi havia manera que comences els tràmits que calia iniciar.
La Marta és una persona que, sempre que s'ha trobat amb problemes, ha volgut aclarir i solucionar les coses parlant amb la gent. En aquest cas, confiava que en algun moment el metge li donaria alguna explicació, i tot quedaria aclarit. I llavors es podria posar en marxa la seva petició.
Després de més de dos mesos d'aquest comportament evitatiu del metge, i com que fins aleshores no constaven enlloc els intents que ella havia anat fent, perquè tot havien sigut només telefonades, va entendre que calia actuar diferent. I llavors va escriure a l'Institut Català de la Salut (ICS), explicant la situació en què es trobava. Li van contestar de seguida, també per escrit, dient-li que aclaririen què havia passat, i que de seguida el seu metge es posaria en contacte amb ella.
Com que no va ser així, al cap d'uns dies va tornar a escriure a l'ICS, i a més d'explicar que no havia tingut notícies del seu metge, va dir que volia canviar de metge. Que volia que n'hi assignessin un altre, algú en qui pogués confiar, que donés la cara i no li posés pegues. La resposta va ser que aniria a parlar amb ella una metgessa nova, però que, com que estava de vacances, trigaria quinze dies. Es disculpaven per tot el que havia passat, però alhora, amb aquells quinze dies afegits d'espera, seguien demorant els tràmits, cosa que desesperava a la Marta.
Quan van passar els quinze dies, es va presentar una nova metgessa, i la Marta la va posar al corrent de tot. La metgessa es va mostrar molt comprensiva, però alhora li va dir que ella no era la responsable de tramitar la seva petició, que era una altra metgessa; que parlaria amb ella i que aviat li dirien alguna cosa. Aquest és el punt actual.
La història sencera seria més llarga, amb més moments decebedors, frustrants, de vegades amb pretensions absurdes (com que es desplacés ella al CAP, quan li és impossible fer-ho, a causa del seu estat). Vaja, tot molt lamentable. Però per tal de no fer massa llarg aquest text no incloc tots els detalls.
Fa gairebé quatre mesos que la Marta va demanar formalment que volia iniciar la petició de l'eutanàsia i, de moment, "el més calent és a l'aigüera". La Marta diu que, tot i haver-hi pensat, no es vol suïcidar pel seu compte, però que cada vegada pensa més que potser és l'única alternativa que li estan deixant. Perquè cada dia que passa, cada hora que passa, cada minut que passa el dolor permanent que pateix li fa la vida ja del tot insuportable. El dolor físic, anorreador, i també el dolor emocional, pel fet de veure's tan abandonada.
Fa molts anys que conec la Marta, al voltant de trenta. I tinc molt clar que la seva decisió ha sigut molt meditada, que és irreversible. Considero alhora que el seu cas entra dintre dels supòsits que contempla la Llei de l'eutanàsia, i que si no se li facilita aquesta opció, poder-hi accedir, i sense més dilacions, és molt probable que acabi suïcidant-se.
Punt i a part. Penso que està bé conèixer l'existència de casos com el de la Marta (una altra estona parlaré d'un altre cas semblant, també molt recent). Ser-ne conscients i, per si de cas, anar preparant "un pla B". Mentre encara conservem prou autonomia i energia per a fer, si cal, aquest últim pas ("Si vols estar ben servit, fes-te tu mateix el llit").
(amb aquest escrit enllestit, la Marta em diu que ara sembla que es comencen a moure de debò les coses, caldrà veure si realment serà així)
