Montaigne

"Si un no pot eliminar els seus mals, cal que hi posi fi amb coratge i promptitud, perquè aquesta és l'única medecina, l'única regla, l'única ciència."
Montaigne. Citat per Stefan Zweig, "Montaigne", Quaderns Crema, 2008

Miquel Martí i Pol; amb vidres a la sang

"Miri, temps enrere es va suïcidar un novel.lista francès. (...) Se li va declarar un càncer a la boca. El mal l'hauria mort, però a llarg terme. El que era inevitable, però, era la deformació que provocava el tumor. L'home -un enamorat de la bellesa- no ho va voler suportar i en un escrit va declarar força explícitament que es matava per no haver-se d'enfrontar cada dia davant el mirall amb la imatge deforme de si mateix. Recordo que els sectors benpensants del nostre país van criticar la seva decisió; jo, modèstia a part, em sembla que la vaig entendre i, en certa manera, la vaig inclús compartir."
Miquel Martí i Pol; amb vidres a la sang. Ignasi Pujades, Proa, 2013 (carta a Soledat Vilamata, 1974)

Ja ho he dit molts cops...

Ja ho he dit molts cops:
per estar fet una calamitat,
humiliat i impotent,
deprimit o emprenyat,
m'estimo més estar mort i enterrat.
Aquesta és la meva voluntat.

Si arriba un dia que em vull morir
(és una cosa que pot passar,
són tantes, les coses que passen...),
sobretot no penseu per mi.
En lloc de pensar,
recordeu bé el que us dic
amb tota claredat.

Thomas Szasz - Suïcidi i eutanàsia

"Tot i privats de les drogues útils per suïcidar-nos, seguim mantenint l'esperança de rebre les drogues que necessitem per acabar la vida amb una mort indolora quan ens trobem en una situació de malaltia terminal. El resultat és que ara alimentem seriosament la idea d'atorgar a metges i jutges el dret a matar-nos. Tenint en compte les nostres falses premisses, és completament lògica la sorprenent conclusió que la 'eutanàsia mèdica' és preferible a un lliure mercat de drogues: detestem i rebutgem la idea de permetre legalment als adults un accés sense traves a les drogues adequades per al suïcidi; considerem el desig de morir com un símptoma de malaltia mental; interpretem virtualment tot suïcidi com una tragèdia que s'hauria d'haver evitat; i oblidem que l'eutanàsia, compassivament administrada per metges 'ètics', és un obsequi particularment sinistre que els governs totalitaris han regalat a l'home modern. En poques paraules, crec que una de les principals raons per rebutjar un lliure mercat de drogues és que tenim por de poder matar-nos sense traves (cosa necessàriament implícita en un lliure mercat de drogues), i esperem que una gran aliança entre la medicina i l'estat resolgui per nosaltres la tasca existencial de viure i morir."
Thomas Szasz. Nuestro derecho a las drogas. Anagrama, 1993 (p. 207)

Conclusions tramposes

Un dels arguments per considerar el suïcidi una opció inacceptable, i sempre lamentable com a fet consumat, és la possibilitat que siguin reversibles aquells factors que en un moment donat de la vida fan que algú vulgui morir-se. La força d'aquest argument es basa en la satisfacció de viure que manifesten les persones que han superat les circumstàncies que els feien insuportable la vida: greus depressions, neuràlgies terribles, frustrants invalideses...

Però aquests testimonis, encara que siguin absolutament autèntics (i el normal és que ho siguin), tenen una pega, i és que si es fan servir com arguments són tramposos. A veure, quan algú s'allibera de les circumstàncies que l'aclaparaven fins el punt de fer-li insuportable la vida, és normal que llavors, un cop alliberat, tingui ganes de viure. Això és obvi. Però no és aquesta la qüestió. Si de cas, "la qüestió" s'assemblaria més a aquesta altra. A algú que ha entrat en una fase de patiment insuportable se li hauria de poder formular aquesta pregunta:

-Mira, sabem el futur que t'espera, i el que t'espera són deu anys (o els que siguin) de patiment com l'actual; passats aquests anys, el patiment t'abandonarà, i el teu estat vital serà així o aixà, i durant tant de temps. Com ho vols gestionar, tot això? Et compensa esperar, o no et compensa i t'estimes més plegar?

Evidentment, aquesta pregunta no la podem fer perquè no sabem què ens espera. No la podem fer, però com a mínim hem d'acceptar la possibilitat que, davant d'aquesta pregunta, hi hauria gent que triaria plegar. Sobretot, si la quantitat de calvari que l'espera és molt llarga i el benestar posterior molt curt.

Segur que també hi hauria gent que, per motius religiosos o familiars (o de qualsevol altre mena) triaria el peatge del calvari, gent que voldria seguir vivint malgrat tots els patiments. I a aquestes persones, no cal ni dir-ho, se'ls hauria de respectar la seva voluntat. Exactament igual que la d'aquells que triessin no seguir vivint.

D'altra banda, si és vàlid l'argument a favor de la vida basat en el testimoni de les persones que han superat les circumstàncies que abans els havien fet desitjar la mort, també haurien de ser vàlids els testimonis de les persones que, a partir del moment de l'inici dels seus greus patiments i de l'emergència dels seu desig de no viure, han vist com sempre anava  incrementant-se el seu grau de patiment i les seves ganes de morir. A aquestes persones, naturalment, un cop mortes ja no se'ls pot preguntar res. I resulta que quan encara se'ls pot preguntar l'habitual és que ningú ho faci, ja que s'intenta ignorar el que pensen i senten. Però si no es té aquesta actitud temorenca o falsa i es té la valentia de deixar que parlin d'aquest tema (de vegades només cal això, escoltar-los, deixar que expressin els seus sentiments, sense preguntar-los res) sovint el que diuen és que preferirien haver-se mort fa molt temps.

El que passa és que hi ha molta hipocresia, i només volem escoltar el que ens agrada escoltar, només volem preguntar les preguntes de les que ja sabem que ens agradaran les respostes...

Maig 2013

Un altre any. Amb les idees igual de clares.

Durant aquest any el Manolo ha anat a una residència. El seu deteriorament és molt greu, i era impossible seguir-ne tenint cura a casa, tot era ja massa difícil.

A la residència, hi ha més mitjans al seu abast. Està més ben atès. Però no és només un problema d'atencions i recursos. De fet, el principal problema és un altre: el Manolo no vol viure. Així de clar i senzill. Fa temps que va tirar la tovallola, i d'ençà d'aleshores es va apagant, cada dia una mica més, cada dia més deprimit. És normal, perquè la seva vida és un desastre, per no dir que un infern. Ell ho viu així.

Il.lusions? Cap. Expectatives? Totes dolentes. Per a ell, viure és un càstig i una humiliació. Voldria haver-se mort. Ho diu amb tota claredat.

No és l'únic cas que conec. Si m'ho proposo em puc anar entristint recordant les persones que actualment conec que estan en situacions semblants. Amb edats avançades i alhora una limitada autonomia, una elevada i creixent dependència, eventualment amb diferents graus de demència, dolors intensos, físics i emocionals, solitud existencial, sentiment de derrota... 

Amb aquest panorama, m'és fàcil refermar el propòsit de no voler viure aquestes amargors. Abans mort "que mal acompanyat per mi mateix", o "pel que en quedi de mi mateix". Sense cap mena de dubte.

No  és que em posi el llistó molt alt. Al contrari, ja assumeixo el normal deteriorament que acompanya el pas dels anys. M'adono perfectament que no puc fer el que feia fa trenta o quaranta anys. I no em preocupa. Però fins un límit. D'aquest límit ja n'he parlat molts cops. És meu, subjectiu. I intransferible, també ho he aclarit molts cops: no pretenc fer-ne apostolat, fer-ne cap normà per a ningú més, en absolut. Pertany al meu àmbit privat. I l'únic que vull és que, si arriba el cas, se'm respecti aquesta privada subjectivitat i allò que impliqui.

Aniversari

M'agrada anar fent anys.
Però si els haig de fer sense autonomia,
deprimit, incontinent,
dement, bavejant,
prefereixo fer anys al cementiri.
Tranquil.lament,
sense el pes feixuc d'existir,
sense patir,
sense donar feina a ningú.

Cansat de viure

Amb més de noranta anys a l'esquena, adolorit a causa de les moltes xacres, aclaparat per una persistent depressió, cada dia més derrotat que l'anterior, cansat de viure, al final ho va intentar.

Però va fracassar, i el van trobar estès a terra, inconscient, ben macat a causa de la caiguda, després d'haver-se pres tots els sedants que tenia al seu abast.

No va ser res sobtat, ho tenia ben rumiat. Va tancar la llum i la calefacció (era molt estalviador) i va escriure una nota explicant la seva decisió. Vivia sol. Qui el va trobar va ser la dona que, cada matí, anava a endreçar-li el pis, preparar-li els àpats i fer-li una mica de companyia.

Ara és a l'hospital, a la planta de psiquiatria: no voler viure (sigui quin sigui el motiu i el context) és un senyal, diuen, d'una greu malaltia mental. I això, diuen també, justifica no respectar si cal la voluntat del malalt.

"Animi's, ja veurà com es refarà, com tot anirà bé". Però ni es refarà, ni res anirà bé. Al contrari, tot empitjorarà. Tot. És un home derrotat i acabat, sense cap delit. Que s'animi? Que s'han begut l'enteniment? És un acudit?

El que deia la nota que va deixar, la seva única filla (la seva única família) no ho va voler llegir. Estima el seu pare, però segurament li fa massa por saber el que a ell li fa por. Massa por, massa dolor, massa cansament, massa tristesa. D'ell i d'ella.

I ara què? Doncs més medicació. La que faci falta, perquè no tenir ganes de viure (quan t'acostes als cent anys, tot et fa mal, estas deprimit, vius sol i res ja no et fa il.lusió) és de molta mala educació.