Cansat de viure

Amb més de noranta anys a l'esquena, adolorit a causa de les moltes xacres, aclaparat per una persistent depressió, cada dia més derrotat que l'anterior, cansat de viure, al final ho va intentar.

Però va fracassar, i el van trobar estès a terra, inconscient, ben macat a causa de la caiguda, després d'haver-se pres tots els sedants que tenia al seu abast.

No va ser res sobtat, ho tenia ben rumiat. Va tancar la llum i la calefacció (era molt estalviador) i va escriure una nota explicant la seva decisió. Vivia sol. Qui el va trobar va ser la dona que, cada matí, anava a endreçar-li el pis, preparar-li els àpats i fer-li una mica de companyia.

Ara és a l'hospital, a la planta de psiquiatria: no voler viure (sigui quin sigui el motiu i el context) és un senyal, diuen, d'una greu malaltia mental. I això, diuen també, justifica no respectar si cal la voluntat del malalt.

"Animi's, ja veurà com es refarà, com tot anirà bé". Però ni es refarà, ni res anirà bé. Al contrari, tot empitjorarà. Tot. És un home derrotat i acabat, sense cap delit. Que s'animi? Que s'han begut l'enteniment? És un acudit?

El que deia la nota que va deixar, la seva única filla (la seva única família) no ho va voler llegir. Estima el seu pare, però segurament li fa massa por saber el que a ell li fa por. Massa por, massa dolor, massa cansament, massa tristesa. D'ell i d'ella.

I ara què? Doncs més medicació. La que faci falta, perquè no tenir ganes de viure (quan t'acostes als cent anys, tot et fa mal, estas deprimit, vius sol i res ja no et fa il.lusió) és de molta mala educació.