Recordatori maig 2014

En Pep ja no hi és. Fa uns anys va tenir un infart cerebral que el va afectar molt poc. Se li va repetir fa uns mesos i aquest segon cop va quedar bastant tocat. Després de l'hospital va passar una temporada a l'Institut Guttmann fent recuperació. Va tornar a casa. Molt trist. Dependent, aclaparat. Li havien salvat la vida però li havien pres la vida, allò que per a ell era la vida. Un dia es va penjar. Sol, sense haver dit res a ningú del que pensava fer. No va ser el resultat de cap impuls, perquè a causa del seu estat va haver de rumiar molt com fer-ho, i també preparar-ho mol. Tenia la meva edat.

Fa poc vaig anar a veure un altre Pep, el pare d'una amiga. Té més de vuitanta anys i el cap mig a passeig a causa de l'alzheimer. Va amb bolquers, no es pot alçar sol, no se sap vestir, no fa res en tot el dia. De vegades plora de tristesa. També li han pres la vida, tot i que segueix viu.

Podria posar més exemples d'aquest darrer any. Històries tristes, doloroses, com la de la Maria Dolors, la Carme, el Manolo... O com la de X, en aquest cas com a exemple dels riscos que no vull assumir (del cas de X ja n'he parlat anteriorment).

Miro al voltant, veig el que veig. A més del perill permanent d'algun incident inesperat com el del primer Pep, cada cop tinc més a la vora aquesta darrera etapa de la vida perillosa i traïdora. De fet ja hi tinc un peu. Per sort, encara sóc capaç de pensar sobre el que vull i el que no vull.

El que no vull ja ho he dit moltes vegades, segueix sent el mateix. Si de cas, ara encara amb més lucidesa i determinació. En Pep, l'altre Pep, la Maria Dolors, la Carme, el Manolo, em fan veure encara més clar el que ja veia amb tota claredat. No vull viure una no-vida. Abans mort "que mal acompanyat" per un cos derrotat o un cap extraviat.