Com es gestiona un dolor permanent "i permanentment insuportable"? Amb una sedació profunda permanent? Quin sentit té un estat vegetatiu? O un estat semivegetatiu amb una consciència present però prou enterbolida com per impedir-nos fer "allò que dóna sentit a la nostra vida", que ens estimula, ens gratifica i ens alegra?
Quina és la nostra definició de vida? És només una vida biològica o alguna cosa més? Quina és la definició de cadascú de nosaltres, la que considerem vàlida per a nosaltres mateixos?
Hi ha persones que no s'han de fer mai aquestes preguntes, perquè la vida les tracta mínimament bé, a elles i a la gent del seu entorn, sense fer-les passar per calvaris que les enfrontin a aquests dilemes. N'hi ha d'altres, però, menys afortunades.
Covard no ho és qui pensa en el suïcidi o el consuma, segurament ho és més la persona incapaç d'empatitzar, sense moralitzar ni jutjar, amb el sofriment i la desesperació de qui té una vida tan difícil que fa que se senti embolcallat per les idees suïcides.
Covard és qui prefereix etiquetar el suïcidi com un mal absolut, sense adonar-se que potser és un mal més trist la seva por a acceptar que no hi ha veritats absolutes. I que de vegades el suïcidi pot ser un acte de covardia, però d'altres vegades pot ser un acte de valentia. Que de vegades la lucidesa i la compassió consisteixen en fer tots els esforços necessaris per procurar evitar els intents suïcides... i d'altres vegades en acceptar el dolor de decisions tan radicals. Al capdavall, covard potser ho és qui es protegeix jutjant la desesperació dels altres en lloc de compadir-la.
I en qualsevol cas, si hi ha suïcides covards, és una falta de lucidesa jutjar-los, perquè és impossible sentir el que ells senten, les seves tortures emocionals i les seves desesperacions. Jutjar-los és una falta de lucidesa i també "un delicte de falta de compassió", en la mesura que és l'últim que s'hauria de negar a aquelles persones amb vides tan difícils que, no podent-les ja suportar, acaben abandonant-les.