Dolor i sofriment

Voler diferenciar entre dolor i sofriment (o patiment) no és fàcil, perquè ni l'ajuda del diccionari és determinant ni l'ús popular coincident. De fet, són dues paraules que sovint s'utilitzen com a sinònimes. Avui, de manera una mica arbitrària, faré servir la primera, el dolor, com a sensació física, i la segona, el sofriment, com a experiència psicològica o emocional.

El dolor, avui dia, si es vol sempre es pot anular administrant calmants. Només cal augmentar tant com convingui la dosi (de morfina en els casos més difícils). L'únic que pot passar és que la dosi hagi de ser tan elevada que arribi a fer perdre la consciència. I que si tant malament està la cosa, aquesta sedació faci la funció de sedació terminal, encara que no sigui l'objectiu de la seva aplicació. És a dir, el dolor és controlable, el que passa és que el seu control pot no ser compatible amb la consciència (i de rebot, potser ni amb la vida).

Per tant, si hi ha algú que pateix dolor i que per sobre de tot ("per sobre de tot", encara que s'acceleri o es provoqui la seva mort) el que vol és no patir aquest dolor, si segueix patint-lo és perquè no se li facilita el tipus o la dosi de calmant que li cal.

No patir dolor és un dret. Però no és una obligació: cadascú pot triar el grau de dolor que pot o vol assumir (si és que vol), en funció de les expectatives de vida que tingui, dels seus projectes personals, dels riscos que accepti o rebutgi derivats de l'administració dels calmants, dels seus propis valors, etc. El malalt, la víctima del dolor, és qui decideix. O qui hauria de decidir. Amb total llibertat, sense cap mena de coacció i sense cap gasiveria a l'hora de facilitar-se-li els sedants que demani.

Això pel que fa al dolor. El sofriment, en canvi, es mou dins d'uns altres paràmetres, si més no en part. En principi, la seva contenció no s'aborda amb sedants, sinó, segons els casos, segons les persones, segons els problemes, s'aborda potser amb les paraules, les companyies, els canvis de vida, els antidepressius, els ansiolítics, les oracions... El sofriment pot estar vinculat a un dolor, per exemple una neuràlgia, i ser tant el resultat de la seva urpada com del pànic que provoca "imaginar la urpada". El sofriment és complex, pot ser absolutament irracional, sovint la seva essència és "la por a la por". O la por a una situació ben real. Per exemple, el fet de veure com et converteixes, o d'haver-te convertit, en una persona dependent i que t'humiliï profundament aquesta falta d'autonomia, com ara que t'hagin de canviar els bolquers i netejar-te el cul.

El dolor és més objectiu (tot i que la capacitat de suportar-lo és molt variable, subjectiva) mentre que el sofriment és per definició subjectiu. I a causa d'aquesta subjectivitat, de vegades intractable. En casos extrems, quan totes les mesures per alleujar el sofriment fracassen, i aquest sofriment és viscut per qui el pateix com a completament insuportable, només quedaria una alternativa, la mateixa del dolor: una dosi de sedants prou elevada com per anul.lar la consciència i, anul.lant.la, anul.lar el sofriment. Això o el suïcidi, és clar.

Al parlar de cures pal.liatives s'hauria de parlar de tot això, però sembla que fa por aprofundir-hi. Pel que fa al dolor, encara avui, sovint s'escatimen els calmants. I pel que fa al sofriment, sovint s'ignora, o no s'atén en la mesura que caldria. Però el cert és que tant el dolor com el sofriment poden arribar a ser motiu de suïcidi. I arribar a aquest extrem és un indicador molt clar del tipus d'experiència límit per la que passa la persona que és planteja aquesta decisió irreversible i que, eventualment, pot acabar consumant-la.

Ho repeteixo: no sé si es pot objectivar el grau de dolor, però el que segur que és subjectiu és la capacitat de suportar-lo. Pel que fa al sofriment, encara és tot més subjectiu. Al capdavall, només és la víctima del dolor o el sofriment (o "del dolor i el sofriment") qui sent allò que li és o no insuportable. Si només ho sap ella, per què sovint hi ha qui s'entossudeix en opinar per ella? O en negar-li el dret a opinar i decidir?

El dolor, el sofriment, la desesperació, la depressió, la degradació, els pensaments suïcides, la mort: tot això existeix. Ho podem mirar a la cara, o només fer veure que ho mirem, deixant abandonades, o mig abandonades, les persones que estan en situacions límit d'aquesta mena.

Hi ha persones per a les quals la vida no és el màxim valor. "La bona vida", segons la concepció dels filòsofs grecs, potser sí. I per a aquestes persones, quan la vida deixa de ser "bona" (pels motius que sigui, inevitablement subjectius) la vida deixa de ser vida, o desitjable de ser viscuda. Si és una percepció transitòria, l'assenyat és tenir una mica de paciència. Però si és un sentiment arrelat, permanent, previsiblement irreversible (perquè no són reversibles les seves causes), no té cap sentit, ni és gens compassiu, intentar impedir el propòsit d'algú d'acabar amb el dolor i el sofriment d'una vida que de fet ja no és vida.

Quan es demana la legalització de l'eutanàsia i del suïcidi assistit jo crec que es demana per tots aquests motius. I que hi hagi persones que davant d'aquestes demandes i d'aquestes  realitats comencin a parlar del nazisme, de plans divins violentats, etc., sembla pura demagògia, o molta mala fe, o una gran ignorància, o tot plegat alhora. I sobretot, una falta molt gran de compassió.