"Según su estado de salud y sus incapacitadee, curar, alojar, alimentar, vestir y escolarizar un niño cuesta entre 35 y 40 euros al mes. Excavar un pozo de agua potable en el delta del Ganges cuesta de 50 a 600 euros. El tratamiento de diez pacientes enfermos de tuberculosis cuesta 200 euros." Dominique Lapierre (1)
El cas de la Guillermina que explicaré d'una banda és semblant a altres casos dels quals ja he parlat (per exemple el de la Patrícia, fa poc). Alhora, és un exemple d'un tipus d'incoherència que a mi em sorprèn.
La Guillermina és una persona que sempre ha presumit de ser solidària. Alhora, és molt crítica amb les polítiques dels governs, i amb el comportament de la societat en general, en relació amb les crisis humanitàries de diferents llocs del món. També es queixa de la desatenció del quart món aquí, dels recursos insuficients que es dediquen a alleujar les situacions de precarietat dels més desfavorits.
D'altra banda, com que la Guillermina és una persona que està molt malalta, fa un consum de recursos mèdics molt elevat, possible només perquè se'n fa càrrec el sistema públic de salut. Al marge d'aquests recursos públics, també es gasta bastants diners seus en tractaments complementaris.
La incoherència, la contradicció, és aquesta: la Guillermina dedica a la solidaritat l'equivalent a una petita part del que la societat (recursos públics), i ella (recursos propis), dedica a ella mateixa. Cosa que, tal com he dit, no li impedeix fer grans declaracions sobre la general insolidaritat social.
Al final, la Guillermina es morirà. Com tothom. Ella, però, es morirà després d'anys de mala vida, dolors permanents, visites constants a diferents especialistes, haver-se sotmès a proves i més proves, anàlisis de tota mena, anades als serveis d'urgències, ingressos... Es morirà així, després d'anys de vida desgraciada, aclaparada per importants sofriments i greus limitacions. Després d'haver contribuït, a més, a una enorme sagnia de recursos públics. I tot això, ho reitero un altre cop (perquè aquest és el tema d'avui), acompanyat del seu discurs de la falta de solidaritat social.
Vist des de fora, si la Guillermina fos una mica coherent, hauria d'adonar-se que viu una contradicció monumental. I que si fos de debò una persona realment solidària, el que hauria de fer seria acceptar l'evidència, la seva situació. I la realitat de la finitud de la vida. Acceptar-la amb un mínim de dignitat. I a partir d'aquí, renunciar a seguir absorbint el munt de recursos que ella absorbeix. Inútilment, d'altra banda. Perquè consumir tots aquests recursos no li serveix de res: la seva degradació és constant i inaturable.
Si fos capaç de fer aquesta reflexió (no ho és), els recursos propis que encara li quedessin, els podria dedicar (ja que és una persona solidària), per exemple, als Metges Sense Fronteres. Els esmento en concret perquè ella n'és sòcia, i en parla sovint: fa elogis dels seus projectes a diferents països i explica que li agrada contribuir-hi amb la seva quota de sòcia. Podria fer això, perquè amb els diners que consumeix la Guillermina, MSF podria cobrir moltes necessitats (amb el que aquí gastem "en cada un de nosaltres", a altres llocs es pot fer molta feina).
Quan estàs malalt, el més fàcil és que "només et vegis tu": tu i la teva malaltia. En general, perds completament de vista aquesta visió social i general de la realitat, "a vista d'ocell". Espantat, poruc, et tornes terriblement egoista, insolidari. I si algú et fa algun comentari com els que he fet (si és que gosa fer-lo), l'ignores. O potser pitjor: reacciones a la defensiva, potser fins i tot de manera agressiva. Ho consideres "una agressió que se't fa", del tot intolerable. La por, i la negació de la possibilitat (i la proximitat) de la mort, ens té atrapats.
Fer-te gran, i estar cada vegada més envoltat "de Guillermines" (segons els casos amb diferents graus de devoració de recursos), a mi m'entristeix. I em fa sentir estrany. Perquè m'adono que l'anormal sóc jo (i algunes poques persones com jo). I que la resta, la gran majoria, són Guillermines: l'edat fa aquest procés de transformació gens bonic.
Això em fa sentir estrany, i també sol. Perquè d'aquest tema en pots parlar poc. Perquè si en parles (i es fa estrany no tocar-lo, quan la gent comença amb els seus mals i laments), corres el risc de quedar-te sense amistats. El millor és ser discret, parlar-ne poc.
Això sí, escriure encara ho puc fer lliurement, cosa que ja és molt. És probable que no serveixi de res, però jo, de tota manera, de moment segueixo escrivint... "com si pogués servir". (2)
(1) Un arco iris en la noche. Planeta, 2008 (annexos finals)
(2) De moment, escriure això avui m'ha servit per passar l'estona durant les dues hores que el tren que havia agafat ha estat aturat, no se sap per quin motiu, al mig del no res.
