La Patrícia és una persona molt malalta que busca tots els arguments per intentar ignorar o negar el seu present limitat i dolorós, i el seu mal pronòstic. Alhora, es queixa molt de la vida dura que ha de viure: diu que aquesta vida seva no és vida, que és insuportable, que és injust el que li ha tocat... Són queixes comprensibles. Però és clar, les queixes no li fan la vida més fàcil.
Una altra conseqüència de la seva queixa permanent és que es fa pesada. És trist dir-ho així, però és la realitat. I el resultat és que hi ha gent (de la poca amb la qual encara manté algun contacte), que s'ho pensa, abans d'anar-la a veure. Perquè fer-ho suposa un esforç (a mi em passa).
Dic això de les queixes perquè hi ha persones que, amb malalties i dolors potser semblants als seus, són capaces de dur-ho d'una manera més serena, o resignada. No és fàcil, ja ho sé, però crec que aquestes persones, gràcies a la seva actitud, tenen unes vides una mica més suportables, no tan dures. Entre altres coses, perquè com que és més agradable relacionar-se amb elles, també estan més acompanyades.
Suposo que tot això que li passa a la Patrícia és bastant normal, perquè una cosa són les idees, la raó, i una altra les emocions, els desitjos, les pors... Sobretot les pors. I la ràbia, pel fet d'adonar-te que la vida se t'escapa.
He parlat de dues opcions: enfadar-te, o acceptar de la manera més estoica possible el que t'ha tocat. És clar, encara hi ha una tercera opció: si consideres que, a causa de les limitacions, els sofriments i la falta d'expectatives, la teva vida s'ha tornat invivible (segons els teus propis criteris del que és una vida invivible), pots decidir que no vols seguir vivint, que et vols morir. Per tal de deixar de patir i de malviure.
D'això, amb la Patrícia no se'n pot parlar.
