Julio Gómez

El Julio Gómez és un metge especialitzat en cures pal.liatives. En una entrevista a La Vanguardia (La Contra,10-4-2010), cita el filòsof Francesc Torralba: "hi ha malalts incurables, però cap incuidable", i explica que el dolor físic avui es pot combatre eficaçment, i que el dolor psicològic també es pot tractar, acompanyant el malalt, escoltant-lo. Diu que abans, quan el metge veia que no podia fer res per a salvar la vida del malalt, desapareixia, deixant-lo sol amb la seva agonia.

És una sort que les cures pal.liatives es vagin generalitzant i que hi hagi metges com el Julio Gómez. Tanmateix, algunes de les opinions que exposa a l'entrevista són si més no qüestionables. D'entrada, no és ni de bon tros tan obvi que tots els patiments físics i psicològics es puguin controlar, llevat que es recorri a una sedació total, que no sembla pas que sigui al que ell es refereix.

D'altra banda diu que el 99% de malalts que reben les adequades cures pal.liatives volen seguir vivint, però quan surt el cas del José Luis Sanpedro diu que, com que volia morir, "no era un cas per a ell". Llavors, què passa amb aquests casos? Estan inclosos en la seva optimista estadística? Perquè el de Sanpedro és molt conegut, però no és pas únic, n'hi ha més, casos normalment anònims i silenciosos, pel que fa a la voluntat de no seguir vivint malgrat rebre les atencions que es consideren adequades. I a més, qui decideix quines són aquestes condicions "en cada cas"? Si són adequades o no només ho sap la persona interessada, perquè és un concepte molt subjectiu, tant com el sentit, o la falta de sentit, que una persona pot trobar en el fet de viure d'una manera determinada.

Quan surto al carrer i parlo amb la gent gran del poble, uns encara amb tota l'autonomia, d'altres ja més o menys avariats, alguns bastant, pràcticament tots coincideixen que quan estàs massa fotut no val la pena viure, que arribat aquest punt més val morir-se. Del com no en parlen, però del seu desig en aquest sentit ho fan de forma molt clara. Sembla que alguna cosa falla, entre les estadístiques i la realitat...

Potser el que passa és que les opinions del Julio Gómez no reflecteixen només la seva experiència professional, sinó també la seva ideologia o moral personal. De fet, ell ja diu que és cristià, i tenint en compte la postura de l'Església sobre aquests temes no sembla fora de lloc que en les opinions del Julio Gómez aquesta postura hi tingui una influència rellevant.

És comprensible, perquè tots estem condicionats per les nostres creences (religioses o laiques), però llavors cal tenir-ho en compte i intentar diferenciar el que correspon a l'àmbit mèdic i professional i el que correspon de l'àmbit moral i íntim de cadascú. No és fàcil, però cal fer aquest esforç, tant quan ens analitzem nosaltres mateixos com quan analitzem les opinions i les circumstàncies d'altres persones.

Un altre apunt en la mateixa direcció. Quan se li pregunta al Julio Gómez si una dosi alta de morfina mata, contesta que "el sedarà, afeblirà les seves constants: moriria vostè igual, però així serà més plàcid".

És una resposta incompleta, perquè el cert és que com més elevada i prolongada sigui la dosi de morfina més s'afebliran les constants vitals i, en conseqüència, més aviat arribarà la mort. És obvi que ell ho sap, però prefereix eludir comentar aquest efecte accelerador, ("moriria vostè igual"), perquè això "d'escurçar la vida", ni que sigui per tal d'alleugerir el patiment, és una idea que sembla que a moltes persones els incomoda.

És un punt fonamental i val la pena aturar-s'hi. Si les cures pal.liatives són un avanç social (i ho són rotundament), i aquestes cures tenen assumit que amb el propòsit de calmar un patiment es pot aplicar un tractament que implica escurçar la vida, per què els metges (o els jutges) han de tenir l'exclusiva respecte de quins són els tractaments autoritzats que calmant el patiment escurcen la vida? Per què han de tenir ells el monopoli de la dosi de morfina autoritzada? Per quin motiu ha de ser el seu criteri més respectable que el de l'interessat? Per què els fa tanta por que sigui el mateix malalt qui decideixi? Com s'encaixa tot això amb l'autonomia del pacient?

El grau de patiment d'una persona qui millor el coneix és la mateixa persona, no el metge (ni per descomptat els capellans, els jutges, etc.). I si una persona vol acabar definitivament amb el que considera un grau de patiment insuportable (i un aspecte fonamental del patiment és la seva subjectivitat, la percepció i la vivència diferents que diferents persones poden tenir d'una mateixa situació o circumstància), és d'un paternalisme fora de lloc voler-ho impedir, una actitud èticament inadmissible.

Una altra cosa és com s'hauria de regular tot això, que evidentment no és fàcil. Els eventuals casos poden ser molt diferents, i alguns poden plantejar molts dubtes i del tot raonables. Però el que no es pot fer és voler impedir aquest debat, ja sigui per por, mandra o sobergueria, perquè el que no es pot fer de cap manera és pretendre no tenir en compte la voluntat del malalt, de l'interessat, quan aquest arriba un punt de la seva vida en el eventualment es pot trobar que es planteja aquestes coses.

I si al final resulta que, tal com el Julio Gómez diu, amb unes òptimes cures pal.liatives el debat sobre l'eutanàsia "esdevé residual", doncs millor. Però a les persones incloses en aquesta "residualitat" (més petita o més gran, s'hauria de veure a partir del moment en el que es normalitzés el diàleg sobre aquest tema), que no se'ls segresti la llibertat de decidir sobre la seva pròpia vida, exactament de la mateixa manera que als que volen viure se'ls respecta la seva voluntat i se'ls intenta facilitar tots els mitjans necessaris.