El pis de sota

Vaig a veure una amiga gran que està temporalment en una residència, convalescent d'una operació de pròtesi de maluc. L'ambient de la planta és força depriment, d'hospital geriàtric, amb algunes dones mot deteriorades; més que convalescents, moltes sembla que hagin entrat en un procés de deteriorament greu i irreversible. La meva amiga és l'única que té bona pinta, que està clar que allí només hi passarà unes setmanes (tot i que costa de creure que l'ambient sigui el millor per fer la seva recuperació).

Al marxar em despisto, no trobo la sortida i buscant-la vaig a parar al pis de sota, un mig soterrani, i em quedo esparverat. Si al pis de dalt el panorama era desolador, aquí és espantós. Les portes de les habitacions estan obertes, i a dins, damunt dels llits, hi veig dones velles amb pintes cadavèriques, consumides, immòbils, absolutament absents. Suposo que sedades.

Al final aconsegueixo sortir, i un cop al carrer respiro a fons. M'alegro de marxar d'allí, és una alegria visceral, animal, de mal explicar. Em sento alliberat. Alhora, m'angoixa pensar en les dones que he vist, tot i que sé que no puc fer absolutament cap cosa per canviar res d'aquell desastre.

Penso, un cop més, que espero no acabar vivint mai d'aquella manera, com aquelles dones "del pis de sota". Si és que d'allò se'n pot dir vida. Perquè una cosa és la vida, una altra la vida vegetativa, i una altra la vida encara no vegetativa però humiliada, amb la dignitat extraviada. Penso també en aquest últim tipus de vida, encara no immobilitzada, però també degradada, sense autonomia, sense autocontrol, sense lucidesa, sense dignitat. Com la de la Carmen, el Lluís o el Josep.

Els casos de la Carmen i el Lluís els vaix conèixer fa anys, explicats per les seves parelles, en unes reunions de familiars d'alzheimer, quan el meu pare feia ja temps que estava perdut en aquest món de la demència senil i amb la meva mare intentàvem entendre què passava, perquè al principi anàvem bastant perduts. El del Josep el vaig viure més tard, directament, perquè amb ell hi tenia molta relació. N'adjunto una pinzellada de cada un.

Al sortir del cine, de manera inesperada la Carmen, al mig de la vorera, davant mateix del cine, s'aixeca les faldilles, es baixa les calces, s'aclofa i es posa a pixar, abans que el seu marit, astorat, sigui capaç de reaccionar.

El Lluís, en mig d'una reunió familiar, davant dels fills i nets, de cop es comença a masturbar. Tothom s'esvera, un fill el renya i una filla l'arrossegar a cuita-corrents fora del menjador.

Mentre la seva cuidadora intenta dutxar-lo perquè s'ho ha fet tot al damunt, el Josep prova de grapejar-li els pits, cosa que a ella la treu de polleguera, perquè no suporta els vells verds. Després, en un altre moment, el Josep potser la insultarà, o fins i tot intentarà pegar-la. Sempre havia sigut un home difícil, ara és del tot insuportable.

Abans de ser un "gairebé cadàver" vegetant damunt d'un llit com aquelles dones de la residència, o abans de comportar-me com la Carmen, el Lluis o el Josep, els tres amb graus avançats de demències, prefereixo morir-me. Matar-me si cal. Millor mort que viure així.

Mentre la vida és acceptable, raonablement gratificant, val la pena viure-la. Però quan s'extravia per camins d'humiliacions, sordideses, incontinències, demències i indignitats, des del meu punt de vista el millor és plegar. Més ben dit, el millor és haver plegat si pot ser "una mica abans", quan veus que la cosa té cada cop més mala pinta i encara ets capaç de decidir i actuar.

Sí, per si de cas és millor plegar una mica abans, per tal de tenir més garanties de no acabar al final, amb una mica de mala sort, "al pis de sota".