Ramón Sampedro

"El derecho a la autodeterminación tiene sus límites. No hay un derecho de autodeterminación sobre la propia vida. Hay bienes que van tan ligados a la dignidad humana que son difícilmente separables de ella. Son bienes innegociales. Negociar mi vida es algo que contradice mi propia dignidad. Por eso quitarse la vida es inmoral, porque está en contradicción con la dignidad humana."
Juan Antonio Martínez Camino. El País, 27-2-1998

El 12 de gener de 1998 havia mort Ramón Sampedro. Llavors Juan Antonio Martínez Camino era director del Secretariado de la Comisión Episcopal para la Doctrina de la Fe.

El 2004 es va estrenar 'Mar adentro', le pel.lícula d'Alejandro Amenábar sobre la vida de Ramón Sampedro. Amb motiu de l'estrena, la revista Alfa y Omega (nº 415) va aprofitar per repescar les anteriors declaracions de Juan Antonio Martínez Camino, que llavors, el 2004 ja era secretari general de la Conferencia Episcopal Española.

Lamentablement, tal com havia escrit el mateix Ramón Sampedro a 'Cartas desde el infierno' (1996), "¡No fue posible el triunfo de la razón!" No van respectar la seva voluntat mentre era viu, ni van acceptar (ni accepten) que hi hagués cap motiu que justifiqués repectar-la. Tal com ell deia, "¡Parece que todos pueden disponer de mi conciencia menos yo!"

Van ser molts els "Juan Antonio Martínez Camino" de torn que van aprofitar l'avinentesa, primer de la mort de Sampedró, i sis anys més tard de l'estrena de 'Mar adentro', per proclamar la seva ferma decisió d'intentar impedir per tots els mitjans que la voluntat d'una persona com Ramón Sampedro mai es pugui satisfer dins d'un marc legal.

És cert que estaven en el seu dret de fer-ho: cadascú pot exposar les seves opinions, per reaccionaries que siguin. Fins i tot pot intentar canviar les lleis, o segons els casos intentar impedir que canviïn. Uns i altres som molt diferents, i és inevitable que discrepem: hi ha qui està a favor del dret a que les persones puguin exerceixin la seva autonomia en tot allò que només els afecta a elles, i ha qui, en nom de les seves conviccions religioses vol impedir-ho. Per als segons, la moral col.lectiva (que segons ells els ha sigut revelada de forma sobrenatural) està per sobre de la llibertat individual. Aquests debats són tan vells com la humanitat tot i que, per sort, a partir de la Il.lustració, la metafísica ha perdut protagonisme en la mateixa mesura que n'han guanyat les llibertats personals.

Aclarit que la controvèrsia és inevitable, una altra cosa és que, en casos de discrepàncies, algú tingui la gosadia de tergiversar la realitat, que algú es senti autoritzat per manipular les reivindicacions alienes, que algú se senti legitimat per mentir descaradament. Com en el cas de Jerónimo José Martín, parlant de la pel.lícula i dels comentaris que generava (Aceprensa, 25-8-2004):

"Además, asusta que se hable con tal frialdad y ligereza de vidas que no merecen la pena ser vividas, pues a ver quién tipifica jurídicamente ese concepto. Hasta ahora sólo se atrevieron a hacerlo ciertos filósofos del Tercer Reich, que teorizaron sobre las vidas humanas sin valor vital (das lebensunwerte Leben), víctimas más tarde del programa nazi de eutanasia y eugenesia. No aprendemos."

Sampedro escrivia: "Hoy, veintisiete años después, el infierno sigue siendo mi morada." Exposava el seu desig de no seguir vivint, reclamava el seu dret a aconseguir-ho. Parlava, tossudament, "de la seva tetraplègia". De la seva vida. De la seva voluntat. De la seva particular concepció de la dignitat. Dels seus drets. Parlava d'ell. Que deia dels altres tetrapléjics? Doncs que era cosa de cadascú, el que en volgués fer, de la seva vida.

De manera que les persones que llavors (i abans, i ara) en casos així comparen reivindicacions com la de Sampedro amb la política eugenèsica dissenyada pel nazisme no nomé estan cometen una immensa estupidesa intel.lectual, cosa que ja és greu en un tema així, sinó que a més estan posant de manifest la seva baixesa moral, la seva deshonestedat i la manca absoluta d'ètica (perquè la moral cadascú s'inventa la que vol, però l'ètica està, o hauria d'estar, subordinada a la raó i a la sinceritat).

Comparar la política eugenèsica nazi (en què "des de dalt" es decidia qui havia de viure o morir), amb la reivindicació del dret a l'eutanàsia i el suïcidi assistit, és a dir, amb el dret que les persones, aquelles persones que ho desitgin, lliurement, en un moment donat puguin acollir-se a aquesta opció, és una comparació indignant, fastigosa.

Malauradament, de "Jerónimos José Martín" no en falten, repetint de tant en tant, quan es reactiven aquests temes, aquest argument groller i fora de lloc. Segurament, si no hi hagués gent tan impresentable, no faria falta que la reivindicació del dret a l'eutanàsia fos, de vegades, tan punyent i incisiu.

I per què escric això precisament ara? Doncs perquè aquests dies he tornat a veure 'Mar adentro', i m'ha tornat a agradar (només m'ha sobra el tractament més aviat esperpèntic de la visita del mossèn, crec que el mateix fragment, tractat amb una mica més de moderació, hauria sigut més convincent, però m'imagino que hi ha gent que aplaudeix aquestes dosis de pallassades). I a més aquests dies també he llegit, no ho havia fet fins ara, 'Cartas desde el infierno'; en conjunt m'ha semblat irregular, però amb alguns fragments molt potents.