Requisits i aclariments

He exposat més d'una vegada, per tal de descartar eventuals malinterpretacions o malicioses manipulacions, que faig servir la paraula eutanàsia per a referir-me de manera exclusiva als casos en els que l'interessat la demana de forma lúcida, clara i inequívoca. M'he referit també diferents vegades a les rigoroses mesures de control que han d'acompanyar la legalització de l'eutanàsia, per tal d'evitar possibles abusos i situacions d'indefensió. Em semblen dues idees cabdals a l'hora de plantejar el debat sobre la legalització de l'eutanàsia. José Rubio Carracedo ho exposa amb claredat (Ética del siglo XXI, Proteus, 2009):

"I un altre punt bàsic que només una autèntica cultura de l'eutanàsia pot garantir és l'absència de pressió, fins i tot involuntària, sobre els malalts terminal, per part de la societat i la família, per tal que demanin l'eutanàsia, encara que la seva autonomia personal no es decanti per aquesta mena de decisió. S'ha d'evitar, per tant, tota violència induïda sobre els aparents candidats a sol.licitar l'eutanàsia. És el que en podríem dir 'eutanàsia induïda', fins i tot amb bones intencions. Això per a no parlar de les raons d'estalvi sanitari, economia familiar o el cansament de tantes atencions davant d'una malaltia inacabable. Malgrat tots els inconvenients, la persona -o el seu testament vital- és l'única intèrpret autoritzada d'ella mateixa i només ella pot donar les indicacions oportunes."

Tanmateix, malgrat aquesta insistència en aclarir aquests conceptes fonamentals, compartits per totes les persones i associacions que avui dia i al nostre país reclamen la legalització de l'eutanàsia, cal acceptar amb resignació que seguirà existint gent (per exemple els membres de la Conferència Episcopal) que ho voldran manipular o ignorar. Més ben dit, que faran d'aquesta conscient, activa, perseverant i deshonesta ignorància un dels puntals de la seva militància en contra de la legalització de l'eutanàsia.