Parlar de la mort no té per què ser trist. Per exemple, mentre vivien els meus pares als dinars familiars de tant en tant era un tema de conversa. Com que es tractava sempre en clau humorística, era un motiu de diversió, un entreteniment relaxant. No sé si, des d'un punt de vista psiquiàtric, pel fet de cultivar de vegades aquest entreteniment com a família ens escauria alguna etiqueta patològica, ves a saber. Però em sembla que no, perquè riure's d'aquesta mena de coses em sembla més aviat saludable.
Riure's de les coses serioses (a partir del criteri que l'humor veritable es basa en riure's de les pròpies misèries, no de les desgràcies dels altres), em sembla un dels millors recursos si el que es vol és apuntalar sòlidament la pròpia salut mental; ajuda a viure una vida una mica més agradable, relativitzant-ne les inevitables incomoditats i ressaltant-ne els trets més gratificants i festius.
Completant aquesta petita tesi, crec que és obvi que es pot parlar de la mort i estar la mar de content vivint. Més ben dit, parlar de la mort rient (quan es pot) em sembla una bona ajuda de cara a mirar de viure content.
El fet d'insistir (tal com faig de forma reiterada en aquestes notes), en que no vull viure d'una determinada manera, i que alhora reivindiqui el dret a exercir la llibertat de procurar triar el moment de la mort (si em sembla que el que em queda de vida no val la pena de ser viscut), no implica que mentrestant no tingui ganes de viure. I de riure.
--
(1) Acudit sense firma, publicat a La Codorniz, 19-12-1964
