A qualsevol preu, no - 2

Parlava de les "linies vermelles", una relativa al grau de decrepitud i l'altra relativa al grau de consum de recursos. Espero que el pas dels anys no m'enterboleixin la clarividència actual. Espero que no m'estovi, que no em despisti, que no em passi que algun dia acabi dient el contrari del que dic ara. O que senzillament me n'oblidi, i vagi travessant línies vermelles, acceptant el que ara tinc tan clar que no vull acceptar. No em sembla probable, però amb una mica de mala sort possible ho és tot: sempre som a temps d'acabar la nostra vida fent el ridícul (és a dir, fent allò que hem estat proclamant sempre que mai faríem).

Espero també (i això sí que em fa més por, perquè no en tinc el control) que la vida no em faci la mala passada de posar-me en el dilema d'haver de triar entre aquesta opció autolimitadora que he exposat i "l'obligació de viure", a causa de la existència d'alguna relació de dependència envers la qual sigui important que jo segueixi existint. Que em forci a seguir vivint, en contra de les meves preferències personals, a causa de "l'obligació moral" de contribuir a fer la vida més fàcil a algú altre.

De casos d'aquests en conec més d'un. Sobretot mares o pares, de vegades molt grans, que sembla que només conserven la vida per la por de deixar sol un fill dependent (desvalgut a causa d'alguna discapacitat, o malaltia mental, o addicció, o qualsevol altre motiu). De casos així n'he conegut i en conec alguns, i aquests pares aclaparats, desbordats i esgotats em fan una pena immensa.

Tot i que, ves a saber, si em passa això... igual encara tindré més motius per engegar-ho tot a rodar. Perquè, a veure, jo no sóc, ni tinc cap vocació d'intentar ser, cap mena d'heroi. Les heroïcitats no em tempten gens. De manera que, en un cas així, una darrera "heròica covardia" que m'alliberés de la servitud d'existir em podria semblar, no només desitjable, sinó també del tot legítima.