Iván Bravo. elestafador.com, novembre 2025
Fa tres anys li van diagnosticar un càncer. Des de llavors, la seva qualitat de vida s'ha anat degradant de forma progressiva. Entremig, també ha passat algunes etapes una mica més bones, però han durat poc, i a continuació han vingut noves davallades. És un home gran, passa ja dels vuitanta anys.
Durant aquests últims tres anys, ha patit quatre crisis molt greus, de diferents tipus. Crisis que han fet, totes, que acabés a una UCI, on cada vegada, fins ara, han aconseguit rescatar-lo, gairebé ressuscitar-lo.
El conec, però sobretot conec la seva dona; hi tinc, o hi havia tingut, molta relació, ara menys. Menys des que va començar la història del càncer del seu marit. Sobretot, a partir d'un dia, quan amb el marit ja bastant deteriorat, quan ja havia estat a punt de morir no recordo si una o dues vegades, vam parlar i va acabar malament.
Aquell dia, davant del seu dramatisme, angoixa, desbordament, falta d'acceptació, en relació amb la situació greu del seu marit, jo, crec que amb bones paraules, crec que amb delicadesa, li vaig dir que arriba un punt que hem d'assumir la nostra fragilitat, la finitud inevitable. I que si la vida es complica de manera ja exagerada, en algun moment ens hauríem de plantejar deixar de lluitar contra la mort.
Es va incomodar molt. Va considerar que, per part meva, era una falta molt gran de sensibilitat, que li digués allò. Una falta de sensibilitat cap al sofriment del seu marit, i cap al seu. I a continuació va passar temps, mesos, gairebé un any, sense que ens diguéssim res. No perquè jo ho decidís, sinó perquè ella ho va voler així.
Els mesos van anar passant, fins que fa poc vam tornar a parlar. I vam parlar també d'aquells comentaris meus de feia temps. Però en vam poder parlar d'una altra manera, amb tranquil.litat, sense que ella se sentís malament, sense que ella se sentís agredida. Sobretot, suposo, perquè ella, en aquell moment, no se sentia tan insegura, tan vulnerable, com l'altra vegada.
Vam estar parlant bastant d'aquest tema. Entremig, jo li vaig parlar dels estoics, li vaig dir que, per a mi, la seva postura, la seva filosofia de vida, la dels estoics, m'ajudava a acceptar la realitat: la fragilitat i la finitud, la meva. Que m'ajudava a tenir una actitud deseixida, en relació amb la meva existència.
Parlant d'això, en un moment donat, ella em va dir que feia temps que el seu marit els havia dit, a ella i als fills, i més d'un cop els ho havia repetit, que tenia molt clar que si arribava un punt que la seva vida se li complicava massa, no volia que li fessin res d'extraordinari per salvar-lo. I que volia que ella i els fills ho tinguessin present. M'ho va dir així, per fer-me veure que compartia el meu punt de vista.
Jo, és clar, em vaig quedar bocabadat. I mut, per sort també mut. Sense fer cap comentari. Perquè resulta que, quan m'ho va dir, llavors, precisament llavors, el seu marit tornava a estar ingressat a una UCI. Perquè havia estat a punt de morir una altra vegada, i a l'UCI estaven intentant evitar-ho. És a dir, el seu marit "que no volia que li fessin res d'extraordinari", en aquell mateix moment estava rebent un munt de cures sofisticades per tal que no morís. Per tal d'ajornar una mica la mort.
Ajornar-la... i que, així, pogués seguir una mica més de temps amb la seva vida extraordinàriament degradada, adolorida i dependent.
També és veritat que aquell comentari no m'hauria d'haver estranyat. Avui, són força normals, aquests comportaments. Persones que havien dit, i repetit, que acceptarien la seva finitud, que no s'aferraria a la vida, que no volien transitar per la degradació, el dolor i la dependència, canvien. Es transformen, s'arrapen a l'existència, s'hi arrapen amb desesperació, i no a una existència bonica, agradable, sinó a una existència cada cop més degradada, plena de dolor i limitacions, i sense cap possibilitat de millora.
La raresa, l'excepció, són els casos en què, en moments així, la persona accepta amb serenitat la situació i decideix no impedir l'arribada de la mort (decideix "no postergar-la").
De casos com el que he explicat en conec molts. En canvi, d'excepcions, poques, molt poques. Tan poques, que les puc comptar amb els dits d'una mà, i encara em sobren alguns dits.
