Durant aquest últim any, l'acumulació de casos de persones conegudes que, en estats ja molt degradats, es seguien aferrant a la vida, ha sigut molt gran.
Casos de persones que, a més, de vegades, han passat per moments crítics en què, segons el que es decidia, hi havia l'opció, sense fer res, de facilitar la mort. De permetre-la. I en canvi, llavors s'optava per intervenir i allargar la degradació.
Persones que, a banda d'aquestes crisis puntuals (d'aquestes "oportunitats"), diàriament, rutinàriament, es prenien munts de medicaments per a les seves diferents patologies. Uns medicaments que no servien per curar res, sinó només per apuntalar la seva ja força lamentable supervivència.
Medicaments que, en definitiva, si haguessin decidit renunciar-hi (conservant només els analgèsics i els ansiolítics, per no patir) els hauria facilitat poder deixar de viure.
Persones que no només es medicaven, sinó que, alhora, acceptaven, o de vegades reclamaven, o exigien, encara més tractaments. Amb una irreal esperança de millora, una esperança racionalment bastant incomprensible, en tant que la millora era del tot impossible. A tot estirar, podien aspirar a alentir la degradació, a allargar vides ja molt trastornades pels deterioraments, els dolors i la falta d'autonomia.
Persones que malvivien així. O les que, en situacions semblants i que encara no han mort, segueixen sobrevivint amb penes i treballs, degradant-se de manera inaturable. I que de propina, amb la seva falta de deseiximent (amb la seva barreja de por i egoisme), són unes grans xucladors de recursos sanitaris i econòmics, uns recursos que sembla que seria més sensat dedicar a altres intervencions. És a dir, junt amb l'absurditat, la falta de solidaritat.
Ser espectador, seguir de prop algunes d'aquestes històries (amb anades a hospitals, sociosanitaris, residències i algun domicili), a banda de l'horror i la tristesa de ser-ne testimoni, ha refermat encara més la meva postura sobre el final de la vida. De la meva vida.
És a dir, ha refermat la meva determinació de no voler viure, de cap manera, un procés com el d'aquestes persones. Des del meu punt de vista, tan lamentable, tan humiliant. Tan "indigne", des de la perspectiva de la meva manera de pensar i sentir.
Ha refermat aquesta voluntat meva, en definitiva, d'intervenir "en el curs de la meva existència", si un dia convé, per tal d'evitar acabar convertit en una d'aquestes persones. És a dir, la determinació, si cal, d'actuar per posar punt final a la meva vida; de fer-ho mentre encara conservi la lucidesa i l'autonomia necessàries per a poder executar, del tot pel meu compte, aquesta decisió.
