La mare del Quim i la mare de la Blanca

Fa un parell de setmanes va morir la mare del Quim. Tenia 90 anys, conservava el cap clar i era encara molt autònoma. Dos mesos abans li havien diagnosticat no sé exactament quin problema greu als budells. Li van dir que allò es podia operar, que hi havia bastantes possibilitats de poder controlar el problema, i que en canvi, si no es feia res, li quedaven pocs dies de vida.

Ella va dir que no es volia operar, que ja tenia molts anys i no volia passar pel tràngol de l'operació, i que tampoc no tenia gens de ganes de viure de manera més dependent a causa de les seqüeles de l'operació, amb noves limitacions (l'havien advertit en aquest sentit).

El seu fill, el Quim, era molt conscient tant de la voluntat d'independència de la seva mare, manifestada al llarg de tota la vida, com de la seva gran determinació, en tot; era una dona lúcida i de caràcter, de manera que el Quim només li va dir que s'ho rumiés, i que decidís el que li semblés millor. Que era la seva vida i que el que comptava era la seva voluntat.

La seva mare no va canviar d'opinió, i va morir al cap de poc. Els últims dies va estar hospitalitzada (abans sempre havia viscut a casa seva), cada vegada amb dosis més elevades de morfina, per tal de no patir. Va morir de la manera, o com a conseqüència, del que amb una total lucidesa i claredat mental havia triat.

La mort de la mare del Quim m'ha recordat la història, el culebrot espantós, de la Blanca i la seva mare. La mare de la Blanca ja fa anys que està en estat vegetatiu. Abans d'entrar en l'estat vegetatiu actual ja tenia el cap a passeig, submergit en una demència avançada. Ara té 100 anys. La seva filla la manté amb vida, alimentant el seu cos deshabitat, rentant aquest cos, curant-ne les nafres cròniques, tractant-li les infeccions, eternitzant aquesta llarguíssima i absurda agonia. Una agonia que a més ha alterat completament la vida de la Blanca, i la seva salut, i el seu estat emocional, i la seva vida social, reduïda a zero. Ella, la Blanca, també s'ha anat "deshabitant", quedant-se només amb la seva por, el seu sentiment de culpabilitat, la seva tristesa, la seva solitud...

La que havia sigut la mare de la Blanca ara és només, tal com he dit, un cos "despersonificat", buit de persona, un cos que, si no fos per l'actitud obsessiva, malaltissa i desmesurada de la Blanca, fa anys que s'hauria apaga. Un cos amb un cor que encara batega i que a més, un dia rere l'altre, va "deshabitant també la seva filla". (1)

Que diferents som les persones, la mare de la Blanca i la Blanca, la mare del Quim i el Quim... uns amb por a la mort, uns altres amb un clar rebuig en relació amb segons quin tipus de vides...

--
(1) De la Blanca ja en vaig parlar l'any passat:
https://miravolant.blogspot.com/2018/07/cossos-deshabitats.html
https://miravolant.blogspot.com/2018/08/cossos-deshabitats-2.html