Miqueló

-Ja no estava gaire bé del cap- diu l'Agnès.
-Potser és al revés, que ho va fer perquè tenia bé el cap- li respon l'Antoni.

El Miqueló es va suïcidar, es va penjar d'una alzina, no gaire lluny del corral on durant una part de l'any havia guardat, durant la seva llarga vida de pastor, les ovelles. Quan es va suïcidar devia tenir a la vora de vuitanta anys, feia molt que ja no pasturava les ovelles.

No havia tingut una vida fàcil, no havia tingut mai un cos àgil ni resistent, de manera que la feina de pastor li havia suposat sempre un esforç. A més, sordejava bastant, des de molt jove, i això l'havia aïllat molt, la seva vida social era molt restringida, gairebé inexistent.

Fins els vuitanta anys havia aconseguit viure pel seu compte, però veia que allò tenia data de caducitat. I no volia anar de cap manera a una residència, ho deia sovint. Malgrat les seves limitacions, havia viscut sempre a l'aire lliure, independent, i no tenia el més mínim interès en acabar vegetant en un geriàtric.

Va tenir una mala mort. Va trenar una corda amb els cordills de les bales de palla i es va penjar. Però no va calcular bé les distàncies i un cop penjat les puntes dels peus li tocaven a terra, de manera que va trigar a morir. Pobre Miqueló, fins i tot morir-se li va ser difícil, com tot a la seva vida.

Però si hagués demanat ajuda per morir ningú la hi hauria facilitat. Ho va haver de fer sol, d'una manera primitiva i violenta, amb la seva poca traça, patint també en el moment del seu comiat. Si hagués demanat ajuda per morir amb més facilitat ningú l'hauria ajudat, uns potser a causa de les seves idees contraries al suïcidi, d'altres potser a causa de la por de les conseqüències legals. Tots perquè és un tema del qual no se'n vol parlar, si de cas només després dels fets consumats, de vegades amb una certa morbositat.

El Miqueló sabia perfectament el que no volia. Quan es va matar sabia perfectament el que feia. L'Agnès no tenia raó, quan en parlava, l'Antoni sí. Asseguts a la vora del foc de la casa de l'Agnès, fa uns dies em van explicar com va morir el Miqueló, al qual jo li havia perdut la pista.

Fa molts anys vaig treballar pel Miqueló. Jo anava amb la colla que durant la primavera li esquilava les ovelles. Era un home reservat, distant, amb un somriure defensiu. No era generós amb els jornals, però el recordo com un bon home, fins i tot amb afecte.