Possible però improbable

Coses que em semblen improbables:

Que no em desagradi trepitjar una caca de gos.
Que un dia entengui la teoria de la relativitat.
Que aconsegueixi aprendre l'anglès.
Que em torni un cap rapat homòfob i racista.
Que em converteixi en un alcohòlic o un heroïnòman.
Que m'aficioni als prostíbuls.
Que em faci soci del Barça.
Que cregui en Déu.
Etc.

De tota manera, són canvis que no els puc descartar. Si no sé del cert el que sentiré, pensaré o faré
aquesta tarda, com puc estar segur del que sentiré, pensaré o faré d'aquí un mes, un any o una dotzena d'anys? El que passarà no ho sé.

Quan parlo de la meva actitud davant la mort (de la meva pròpia mort) dient que no em fa por i que la prefereixo sense cap mena de dubte si l'alternativa és seguir vivint "en segones quines condicions" (ara no les detallo, ja ho he fet moltes vegades), sovint hi ha qui em diu, de manera assenyada, que més endavant puc canviar d'opinió (pensar una altra cosa de la que penso ara), canviar de sentiment (sentir una altra cosa que la que sento ara).

És veritat, puc canviar, no ho puc descartar. Però em sembla improbable. Com a mínim tant com en el cas dels exemples d'hipotètics canvis que he posat abans (arribar a entendre la teoria de la relativitat, creure en Déu, etc.).

No ho sé, com viuré "això del morir-me" més endavant, en un altre moment. Com ho viure si les circumstàncies, el context, són diferents, si tindré pors diferents, etc. Però no em sembla probable aquest canvi d'actitud davant la mort que alguns em plantegen com una possibilitat. I que uns altres gairebé em garanteixen que es produïra, "quan vegis la mort a la vora."

De moment, les coses són com són. I posats a pensar en eventuals canvis, la veritat és que per part meva si de cas em sembla més probable aquest altre: en lloc de quedar-me de braços plegats a l'espera del que passa, em sembla més fàcil que acabi optant per "un suïcidi preventiu". Per tal de, així, tallar de soca-rel qualsevol possibilitat d'aquest altre canvi que alguns em desitgen o vaticinen.

Que em desitgen o vaticinen no sé si perquè es preocupen empàticament per mi, o per la por que els fa i el trasbals que els suposa "a ells" que algú pugui pensar com penso i, sobretot, que pugui arribar a fer el que jo em plantejo que podria fer amb la meva vida en un moment determinat.