Que es mantingui viva (que sigui mantinguda amb vida), una persona en un estat de profunda degradació física i mental, durant temps, anys, en unes condicions absolutament degradades i lamentables, de vegades té relació amb un factor que, quan és el cas, no s'esmenta: la desgràcia de tenir massa diners.
M'assabento que fa uns mesos, a la residència on estava "aparcada", va morir la Roser. No del virus, sinó d'alguna altra cosa, no sé quina, o potser senzillament perquè estava "exhausta".
Quan me n'assabento tinc una gran alegria. Perquè "d'aquella Roser que havia sigut" temps enrere, vital, brillant, no en quedava res, ni el més petit vestigi. Havia "desaparegut" del tot, només en quedava un cos empetitit, doblegat, mig momificat... i una ment "en parador desconegut".
La residència on estava la Roser era luxosa, perquè ella tenia molts diners. Quan l'havia vist algun cop, a la residència, abans de morir, tan "desdibuixada i desapareguda", ja havia pensat que la seva era una situació complexa. Era una bona "clienta", i per tant no hi havia gens de pressa perquè deixés de ser-ho.
Per descomptat, no estic suggerint que a les residències es redueixin les atencions que reben les persones ingressades. L'únic que dic és que, de vegades, les atencions poden ser també formes d'acarnissament, perquè de vegades, la millor forma d'atenció, la més compassiva, és "deixar de fer", deixar d'impedir l'arribada de la mort.
Quan hi ha diners pel mig, poden passar coses estranyes... En aquest cas, el meu punt de vista és que, amb menys diners pel mig, la Roser no hauria viscut tant. Això, si el que feia abans de morir se'n pot dir que fos "viure", aquest és un altre tema (des del meu punt de vista ja només "existia un cos", que havia sigut el seu, però que llavors ja feia temps que estava "deshabitat").
