Anar en bici

Gerard / Helena Anillo. Butlletí de El Estafador, febrer 2025 

Sobre els aferraments

"Dejaremos claras nuestras últimas voluntades para evitar convertirnos en muertos en vida o cuerpos deshabitados. Nuestros allegados han de saber que hemos asumido la muerte y que no vamos a pedir al sistema que nos mantenga con vida de forma artificial." Antonio Sitges-Serra (1)

Més d'una vegada he parlat de persones que, amb una salut ja molt deteriorada i unes expectatives de vida ben limitades, s'aferren amb desesperació a les escorrialles de vida, de vida dolenta, que els queda, mentre que alhora no tenen consciència, o la silencien, del que suposa socialment la seva opció en relació amb el consum desorbitat de recursos que fan. 

Com més grans ens fem, com que la gent que ens envolta i amb la que tractem també es fa gran (i comencen a sovintejar els problemes de salut, de vegades importants), ens anem trobant, o jo em vaig trobant, cada vegada més persones amb aquesta por (aquesta falta de deseiximent), i amb aquest egoisme (aquesta falta de solidaritat, de consciència social).

Quan estic amb persones en aquesta situació (ja en el pendent de la decrepitud irreversible, del deteriorament avançat), i llavors surten converses sobre aquests temes, haig de vigilar. Vigilar què dic, no sigui que l'altre s'ho agafi malament. Perquè sempre (o gairebé sempre), hi ha aquesta falta de consciència en relació amb l'elevada quantitat de recursos que, en aquests casos, un mateix consumeix.

Aquesta consciència en general no hi és (o està "sedada"). En canvi, el que de vegades sí que hi ha són queixes. Bastantes queixes. De vegades moltes. A causa dels diferents mals, o de la limitació de l'autonomia, o en relació amb "la insuficient o deficient" atenció mèdica que es rep... Potser això també és molt normal, aquesta actitud o reacció queixosa, però a mi se'm fa  feixuga. I, de vegades, en aquests casos, sobretot des de fa un temps, el que dic és això, que "tots els mals que patim són efectes secundaris d'estar vius". I que cadascú ho entengui o s'ho empassi com vulgui. 

Com que de vegades estic bastant cansat d'aquestes coses, tip de tanta por al meu voltant, potser algun dia me n'atiparé del tot. I llavors, tot i que potser no estigui encara malament com aquestes persones (fins ara tinc força bona salut, ja veurem el que durarà), decidiré abaixar la persiana. Ja. Com a mesura preventiva. I com a "contribució social", per tal de deixar, des del meu punt de vista, el referent, l'exemple, d'una decisió deseixida, i alhora coherent amb tot el que vaig dient des de fa anys, en relació amb aquest desgavell generalitzat de tanta por a la mort. 

De tanta por a la mort i de tant egoisme.

D'aquí cap allà

La Isabel viu a un poble petit. Té vuitanta-set anys. Fa uns mesos va decidir fer el seu Document de Voluntats Avançades (DVA). Deia que ja havia vist prou gent coneguda morir de mala manera, després d'haver patit llargues i penoses degradacions, o lletges agonies, i que ella, allò, no ho volia de cap manera. 

Al poble on viu, un dia a la setmana hi va una metgessa, i tres dies una infermera. Va demanar hora per anar a veure la infermera i, com que no era cap urgència, la va fer esperar uns quants dies. Quan li va tocar, la infermera li va dir que ho havia de demanar a la treballadora social de l'Ajuntament, que era ella qui ho gestionava.

Va anar a l'Ajuntament, i la treballadora social li va dir que havia d'anar al CAP de la zona, que era la treballadora social d'allí, la que ho portava.

El CAP està a una dotzena de quilòmetres del poble. Amb els seus vuitanta-set anys, i els seus dolors articulars i marejos, va agafar l'autobús i hi va anar. Però va fer el viatge debades, perquè al CAP li van dir que l'havien informat malament, que això li ho havien de tramitar al mateix poble.

Uns dies després, va tornar a la consulta de la infermera del poble. Li va explicar els tombs que havia donat i el que li havien dit. Llavors, la infermera, sense disculpar-se de res, va dir que d'acord, i li va concertar una cita amb la metgessa del poble.

Quan, al cap d'unes setmanes li va tocar, hi va anar amb els papers ja omplerts i firmats, gràcies a que una ànima caritativa del poble llavors els hi va imprimir: el model de DVA que hi ha al web de l'ICS, i que, com que ella això de l'Internet no ho utilitza, no ho podia descarregar i imprimir (en cap de les diferents visites anteriors li van facilitar aquests papers, ni això). I aquell dia, al final la metgessa va firmar els seus papers, i se'ls va quedar per tramitar que el DVA fos incorporat al corresponent registre.

Total: més de tres mesos des del primer intent. Tal com he dit, amb vuitanta-set anys, i alguns mals de propina. Vergonyós seria el més lleu que es podria dir, de com la van tractar.

Malauradament, el cas de la Isabel no és un cas únic. El decret que l'any passat va establir la possibilitat de formalitzar el DVA als centres de salut, amb l'únic requisit de la firma del metge corresponent, va ser un gran avanç. Però si, després, "les persones responsables", de vegades, en lloc de fer la seva feina (que és ben obvi que és mínima i fàcil), es dediquen a marejar els demandants i alentir els tràmits, el problema és important.

Feia mesos que no parlava amb la Isabel. Aquesta vegada m'explica tot això, i també em diu, m'ho repeteix més d'un cop, que s'ha sentit molt alleujada, pel fet d'haver aconseguit, al final, després de tants entrebancs, formalitzar el seu DVA.