"Dejaremos claras nuestras últimas voluntades para evitar convertirnos en muertos en vida o cuerpos deshabitados. Nuestros allegados han de saber que hemos asumido la muerte y que no vamos a pedir al sistema que nos mantenga con vida de forma artificial." Antonio Sitges-Serra (1)
Més d'una vegada he parlat de persones que, amb una salut ja molt deteriorada i unes expectatives de vida ben limitades, s'aferren amb desesperació a les escorrialles de vida, de vida dolenta, que els queda, mentre que alhora no tenen consciència, o la silencien, del que suposa socialment la seva opció en relació amb el consum desorbitat de recursos que fan.
Com més grans ens fem, com que la gent que ens envolta i amb la que tractem també es fa gran (i comencen a sovintejar els problemes de salut, de vegades importants), ens anem trobant, o jo em vaig trobant, cada vegada més persones amb aquesta por (aquesta falta de deseiximent), i amb aquest egoisme (aquesta falta de solidaritat, de consciència social).
Quan estic amb persones en aquesta situació (ja en el pendent de la decrepitud irreversible, del deteriorament avançat), i llavors surten converses sobre aquests temes, haig de vigilar. Vigilar què dic, no sigui que l'altre s'ho agafi malament. Perquè sempre (o gairebé sempre), hi ha aquesta falta de consciència en relació amb l'elevada quantitat de recursos que, en aquests casos, un mateix consumeix.
Aquesta consciència en general no hi és (o està "sedada"). En canvi, el que de vegades sí que hi ha són queixes. Bastantes queixes. De vegades moltes. A causa dels diferents mals, o de la limitació de l'autonomia, o en relació amb "la insuficient o deficient" atenció mèdica que es rep... Potser això també és molt normal, aquesta actitud o reacció queixosa, però a mi se'm fa feixuga. I, de vegades, en aquests casos, sobretot des de fa un temps, el que dic és això, que "tots els mals que patim són efectes secundaris d'estar vius". I que cadascú ho entengui o s'ho empassi com vulgui.
Com que de vegades estic bastant cansat d'aquestes coses, tip de tanta por al meu voltant, potser algun dia me n'atiparé del tot. I llavors, tot i que potser no estigui encara malament com aquestes persones (fins ara tinc força bona salut, ja veurem el que durarà), decidiré abaixar la persiana. Ja. Com a mesura preventiva. I com a "contribució social", per tal de deixar, des del meu punt de vista, el referent, l'exemple, d'una decisió deseixida, i alhora coherent amb tot el que vaig dient des de fa anys, en relació amb aquest desgavell generalitzat de tanta por a la mort.
De tanta por a la mort i de tant egoisme.
