Trens i suïcidis

Deia ahir que el dret a poder morir quan un vol, quan un ho decideix, hauria d'anar acompanyat per la capacitat de prendre aquesta decisió no de manera impulsiva i desesperada, sinó "amb el ple ús de les pròpies facultats". I afegia, com a excepció: "en el cas d'haver perdut les facultats, havent pres la decisió abans, de manera preventiva, mitjançant un testament vital".

Posaré un exemple que en principi no reuneix aquestes condicions.

S'atura el tren. Els viatgers no sabem què ha passat, només hem sentit un sotrac, com si les rodes del tren passessin pel damunt d'alguna cosa. El cap de molta estona el revisor explica que un home s'havia posat al mig de la via. És un tram del tot recte, amb la màxima visibilitat: no pot haver sigut de forma accidental, ha d'haver sigut intencionadament.

Més tard (quan ja ha arribat la policia i els bombers, en total el tren ha estat aturat més de dues hores), una segona explicació fa referència a un home concret, del poble proper, una persona coneguda pels seus problemes mentals. (1)

Un altre exemple.

Unes setmanes abans, fent el mateix trajecte, sento la conversa entre un home i una dona. Ell li explica a ella que fa uns dies, a l'estació de Girona, a l'andana elevada, va veure una noia agafada a la barana de l'altra costat de la via, per la part de fora. Amb el buit a sota seu, amb l'aparent intenció de tirar-se. Potser si s'hagués tirat no s'hauria matat, perquè l'alçada no és molta. Però segur que s'hauria malferit.

L'home segueix explicant que va aparèixer un guàrdia de seguretat, i es veu que el guàrdia va saber parlar amb la noia de manera calmada i convincent, i la cosa va acabar bé, sense cap drama. Ella va estar de sort, perquè alguns d'aquests guàrdies de seguretat no destaquen precisament per les seves habilitats socials.

Aquesta noia és probable que no es volgués matar, però de vegades la línia entre la vida i la mort és mot fina: una relliscada, una ventada, o una desesperació i una impulsivitat puntuals, poden fer que el que potser només és una demanda d'ajuda es converteixi en una mort desgraciada.

Quan parlo del dret a morir lliurement per descomptat no em refereixo a casos com aquests, el d'aquest home i el d'aquesta noia. De fet em sembla que no caldria que ho especifiqués, però per si de cas, ho remarco. (2) (3)

--
(1) Recordo no fa molt un article a un diari (no recordo quin ni la data) que parlava dels conductors de trens, molts, que han passat per aquest tipus d'experiències, i de com queden afectats. El cas concret que he explicat, del qual en vaig ser testimoni, va passar fa potser tres o quatre mesos, no ho recordo bé.
(2) Tot i que en el cas de l'home no ho descartaria del tot. Hi ha sofriments mentals cronificats que poden arribar a convertir la vida en un infern, sense cap perspectiva d'alleujament. I en aquest context és normal que es pugui sentir com a preferible morir que seguir vivint. I a falta d'altres recursos menys impactants, es pot acabar optant per formes de suïcidar-se tan violentes com aquesta.
(3) El cas de la noia em fa recordar notícies com aquesta: "Segons dades de 2017 de l'OMS, el suïcidi és la tercera causa de mortalitat d'adolescents al món, la primera a Europa, i la taxa puja un any rere l'altre" (Leila Guerriero, El País, 13-9-2017).