El Genís i la Greta

Quan la Greta va a la residència a veure el Genís s'asseu al seu costat. El Genís és el seu marit, i normalment està inexpressiu, callat. De vegades, poques, diu alguna cosa, aparentment sense sentit. Ja no coneix ningú. Aquest estat vegetatiu és trist i, alhora, alleujador. Perquè abans, durant els últims tres anys, el Genís normalment no estava tranquil, gairebé sempre estava posseït per un gran neguit, de vegades molt intens, fins i tot amb al.lucinacions i deliris.

De tant en tant la Greta li diu alguna cosa, li parla d'abans, de quan tot anava bé. Però el Genís en general no reacciona de cap manera, segueix immutable, absent.

Un dia que ella està al seu costat, de cop ell diu: "Mira, aquella que passa per allà és la meva dona, però no em diu res, no vol saber res de mi". Llavors ella li diu, a punt de plorar, que la seva dona és ella. I llavors ell s'excita, s'enfada: "Però què dius, desgraciada! Tu no ets la meva dona, la meva dona és ella!" I després torna el silenci.

En el pantà cerebral de demència i farmacologia del Genis hi ha encara algunes neurones que conserven fragments d'informacions, i sembla que de vegades es combinen. Però de manera desordenada: un fragment es connecta amb un altre fragment, de forma poc coherent, i el resultat són la tristesa i les llàgrimes de la Greta.

A força d'anar-li augmentant la medicació al final el Genís ha quedat així. D'aquesta manera "aplanada", amorfa. Tres anys abans el van operar, d'un problema menor, i va sortir del quiròfan amb el problema arreglat, però alhora amb el cap trastornat. Sembla que a conseqüència de l'anestèsia. Va entrar en el quiròfan que encara era ell, i quan en va sortir que ja no ho era, i ja no ho ha sigut més. El cos és el mateix, però "la persona", el Genís, ja no existeix.

A força de medicació la bogeria lentament va anar minvant (a mesura que ell s'anava apagant, "desconnectant"), tot i que la inquietud no va arribar a desaparèixer mai del tot. "La camisa de força farmacològica" cada cop era més potent: ja no es tractava "de curar res" (era impossible), sinó només de "contenir-lo", de fer-lo més manejable.

Ara, a més dels medicaments, en general també està lligat a la cadira de rodes o a la butaca, perquè malgrat l'estaborniment químic, encara té moments d'inquietud. I llavors es vol moure, i si s'alça, com que ja no s'aguanta sol, pot caure i trencar-se alguna cosa.

Fa anys, de vegades passava per l'hort del Genís, i fèiem petar la xerrada una estona, envoltats de les seves tomaqueres, mongeteres, carxoferes, cols, bledes, de les quals n'estava molt orgullós. Parlàvem d'una cosa, de l'altra... Alguna vegada parlàvem també "d'aquell", o "d'aquella", persones del poble grans i deteriorades, potser amb el cap a passeig, o físicament dependents. I ell sempre deia que d'aquella manera no volia viure, que l'horroritzava pensar-hi, que preferiria mil vegades morir-se. I jo li deia que, això de morir-se, com es feia. I ell deia que com fos, abans d'acabar vivint sense autonomia ni dignitat.

Alguna vegada li havia parlat del testament vital. Si el Genís hagués fet un testament vital, especificant que en condicions com les d'ara no volia viure (especificant, per exemple, que en un estat com l'actual no volia ser alimentat), fa mesos que segurament estaria mort. I si estigués mort, ell descansaria, i la seva dona descansaria, i les seves filles descansarien, i tothom descansaria. Però segueix viu. Dement per partida doble (psicòtic i senil), absent, empastillat, lligat.