Parlar del testament vital

Fa potser tres anys, a un grup de dones del poble molt actives culturalment, i que de manera periòdica organitzen (entre altres coses) xerrades sobre algun tema que consideren d'interès general, els vaig proposar fer una xerrada sobre el testament vital. Els vaig fer la proposta i els vaig dir que podia aconseguir la participació d'una persona que fa anys que es dedica a parlar públicament d'aquest tema (no em vaig postular jo mateix per tal d'evitar que es poguessin pensar que buscava algun tipus de protagonisme personal). Van demostrar interès, em van dir que la proposta els semblava adequada, i que quan decidissin la nova programació inclourien aquest acte.

Com que va anar passant el temps, al cap de mig any els vaig recordar la proposta. I em van dir que sí, que ja ho tenien en compte, i que ja m'avisarien quan decidissin una data. Mentrestant, anaven organitzant algunes xerrades sobre altres temes (val a dir que no sempre d'un gran interès).

Vaig deixar passar un any més, i llavors vaig repetir el recordatori. I aquesta vegada la resposta ja no va ser "ho tenim pendent", "ja t'avisarem", sinó unes paraules més boiroses. I vaig interpretar, vaig entendre, que tot i que no gosaven dir-m'ho amb claredat, no tenien la intenció de programar la xerrada sobre el testament vital. Pel motiu que fos, llavors ja no els devia semblar convenient (o potser no els ho havia semblat mai).

No vaig insistir. Vaig assumir la realitat. És a dir, que en un poble amb un munt de vells, alguns en condicions físiques o mentals força deplorables, feia por, o feia "ves a saber què", tocar aquell tema. Un tema del qual, d'altra banda, se'n parla cada dia: "La tal està fatal, ves si no seria millor que es morís", "tant de bo s'hagués mort", etc. Se'n parla cada dia per lamentar "la injusta que de vegades és la vida", "quina mala sort", etc. Són converses habituals... De manera que la conclusió és que sembla que es prefereixen aquestes converses, aquests laments, a "intentar fer alguna cosa" per tal que, les possibilitats de lamentar-se, no siguin tan grans.

Per descomptat, un testament vital no resol tots els eventuals escenaris adversos que es poden presentar (pel que fa a aquest tema), però alguns sí.

De fet, actualment al poble hi ha alguna persona que si quan era el moment hagués fet seu el testament vital, en lloc de viure ara com un vegetal, o demenciada (o en alguna altra condició "deplorable"), segurament ja s'hauria mort. I s'hauria mort "sense que ningú hagués fet res perquè es morís". Perquè només hauria calgut "que s'hagués deixat de fer". Només això, "abstenir-se", amb una actitud compassiva (acompanyada de tots els calmants que haguessin calgut). I d'aquesta manera, ara, els seus familiars o coneguts es podrien estalviar aquest tipus d'exclamacions: "Quina desgràcia!", "Quina injustícia!", etc.

Suposo que l'explicació de tot plegat és una barreja d'hipocresia social, de por "al que diran", d'inseguretat existencial, de prejudicis religiosos i no religiosos... El cas és que el tema incomoda, és obvi, i per tant s'evita. Perquè l'exemple que he posat d'aquest grup de dones més actives culturalment no és cap excepció, sinó que reflecteix força l'actitud de la majoria de la gent del poble.

Quan fent petar la xerrada amb algú (al poble, o a alguna altra banda), surt el tema de la por a la vellesa, o més ben dit, a la decrepitud, a la dependència, a una eventual demència, quan és el cas que l'altre manifesta el desig de no viure en aquestes condicions (el llindar concret de "la no acceptabilitat" no és uniforme, cadascú té el seu), de vegades jo aprofito i faig referència a la utilitat del testament vital, com a instrument de protecció preventiu de cara a eventuals "acarnissaments terapèutics" (o familiars), excessos de zel que voregen la crueltat, etc.

En aquests casos, en general em sorprèn el fet que, malgrat la clara manifestació del rebuig a viure en aquestes condicions indesitjables, sovint aquest pas preventiu tan fàcil, el del testament vital, la gent en general no es decideix a fer-lo. Diuen "que ho han de pensar bé", i ho van ajornant... I potser al cap d'un any, o dos, resulta que torna a sortir el tema, i tot segueix igual: l'interlocutor de torn manifesta una altra vegada la seva por a viure convertit en una desferra, jo repeteixo el suggeriment del testament vital... i no canvia res: es segueix ajornant la decisió de fer aquest document.

Un document d'últimes voluntats o testament vital no és "una garantia absoluta", sinó limitada (ja ho he dit abans), perquè la vida ens pot fer la guitza de moltes maneres diferents (tant pel que fa a la salut com pel que fa a les circumstàncies socials, relacionals). Però sembla que és evident que és millor una garantia limitada que cap garantia (o que cap "estratègia alternativa"). Tanmateix, pel motiu que sigui en cada cas, el testament vital sovint no es fa. I després, de vegades, passa el que passa.