L'infern del Martí

Fa uns anys de vegades el Martí ho deia: "Abans d'acabar com aquest o aquell, prefereixo morir-me" (es referia a persones grans del poble sense autonomia física, o amb el cap demenciat, o amb les dues coses alhora). De vegades era més explícit: "Si un dia arribo a aquest punt sense que jo ho hagi pogut evitar, voldria que em clavessin una injecció i que tot s'acabés". I afegia que ho deia perquè aquelles no eren formes de vida, sinó només existències vegetatives, humiliants i doloroses per a qui les patia, i també doloroses i esgotadores per als familiars. Com que cada vegada es feia més gran i aquests eventuals escenaris els veia més possibles, i li feien més por, de tant en tant s'hi referia.

Ara ell està en aquesta situació que no volia, que odiava. Hi va arribar d'una manera brusca, inesperada: al despertar-se d'una operació que en principi no tenia molts riscos, s'havia convertit en una altra persona, ensorrada i dement. I de forma irreversible. Va tenir la mala sort de ser part del petit tant per cent de persones a les quals una operació com aquella els pot desencadenar aquella catàstrofe.

Des d'aleshores, l'únic que ha fet és empitjorar. I després d'intermitens estades en diferents centres, alternades amb períodes a casa, de molt mal gestionar per part de la seva dona (se sentia del tot desbordada), finalment l'han ingressat en una residència.

A la residència el Martí està lligat tot el dia, a la cadira de rodes o al llit. El motiu: evitar que es decanti, que caigui i "es faci mal" (el compromís de la residència és aquest, protegir "la integritat d'aquesta carcassa deshabitada"...). El Martí era un home amb una gran energia, i la severa demència li ha robat la lucidesa, però no aquell neguit que sempre l'acompanyava. Un neguit que ara ni el munt de medicaments que li donen aconsegueixen estabornir del tot. El Martí viu una versió greu d'allò que no volia viure de cap manera. I ho seguirà vivint fins que es mori, perquè ara "ell" ja no pot fer res per evitar-ho.

Ell havia parlat d'aquest tema (si més no a mi me n'havia parlat unes quantes vegades), però no ho havia escrit enlloc. I si també ho havia parlat amb la família (no ho sé), és possible que la família no ho volgués sentir, a causa de les pors, inseguretats i covardies de cadascú. Passa sovint: una cosa així tothom la troba espantosa, però es diu "que no s'hi pot fer res", que mala sort, que quina desgràcia... I ningú es planteja buscar la manera de limitar el temps de degradació i tortura que queda. I no és només que "no es faci res", sinó que sovint es fa "el contrari": es medica el malalt, se l'alimenta, es manté aquell cos respirant, engolint, defecant, orinant, aquell cos ja deshabitat...

En aquest cas, li ha tocat al Martí.