Un minut de vida

L'últim que diu un malalt d'ELA (esclerosi lateral amiotròfica) en una entrevista és això: "Per a mi un minut de vida val més que tot l'univers". No es pot moure ni parlar, es comunica a través del moviment dels ulls; és així com contesta les preguntes de l'entrevistadora. Una de les coses que reivindica de manera insistent al llarg de tota l'entrevista són més recursos per a les persones com ell. (1)

Es diu Francisco. Penso en ell i "en tots els Franciscos", i m'adono que qüestionar, ni que sigui de forma parcial o lleu, aquest tipus de demandes, "queda lleig". És un tema ben complicat. A veure, com és que algú com jo, que no pateixo ELA ni res que s'hi assembli, potser m'atreveixo a qüestionar les demandes d'algú tan malalt com el Francisco?

El que ell demana és obvi que ho demana molta altra gent. No només malalts d'ELA, sinó de moltes altres malalties. I també es demanen més recursos des d'altres sectors: educació, justícia, medi ambient, seguretat, cultura... Per tant, sembla obvi que no a tothom se li podrà facilitar tot el que vol. Una cosa són els desitjos, i una altra la realitat.

Per tant, segurament és inevitable acabar plantejant preguntes "lletges" com aquesta: ¿quan pot arribar a pagar la societat per "una mica més de vida" d'algú com el Francisco? (un minut més, o una setmana, o un any...). D'un malalt d'ELA, o del que sigui, d'un càncer incurable, etc.

Penso que a tots, i per tant també "als Franciscos", ens convindria una mica més de realisme... i també de deseiximent. D'una banda hauríem d'acceptar que la vida és irremeiablement finita, i per tant a última hora no arrapar-nos-hi amb tanta desesperació. I d'una altra banda, que com que som molta gent, si reclamem "el màxim de recursos per a nosaltres", i llavors se'ns concedissin, això implicaria "que els altres", uns altres, en tindran menys.

O traduït al llenguatge del Francisco: que un minut més de vida nostra podria ser que impliqués molts minuts menys de vida de molta gent. Per exemple, perquè amb el cost "del nostre minut més", potser es podria finançar (si hi hagués la voluntat de fer-ho), un programa sanitari bàsic que salvés les vides d'infants d'altres llocs que potser moren per no poder accedir a una cosa tan elemental i barata com un antidiarreic.

Quan sento algú que parla com el Francisco sento incomoditat, i alhora, una mena de compassió barrejada amb rebuig. Perquè el que diu em sembla "normal" (sovint tots actuem així, amb por i egoisme, oblidant que a més de "nosaltres", també hi ha "els altres"). Però alhora que normal, també ho trobo trist i mesquí (en el seu cas, agreujat amb la frase final que tria, desmesuradament gràfica, i gairebé ofensiva).

Amb això vull dir que les persones com el Francisco no han de tenir ajudes? Per descomptat que no dic això. L'únic que volia dir, i dic, és que amb una mica més de deseiximent individual (sense tanta por ni tant egoisme), d'entrada la vida dels malalts segurament seria més fàcil, i segurament "la vida social", en conjunt, també ho seria, més fàcil. I més sostenible. I en conjunt més tranquil.la, menys crispada. I és que de vegades, "per un minut més", som capaços de molta crispació... (2)

--
(1) El Periódico, 17/2/2020. Entrevista de Natalia Vaquero a Francisco Luzón.
(2) Un altre exemple clar és alguns malalts amb càncers irreversibles i de ràpida evolució: per allargar-los la vida unes setmanes o mesos, de vegades se'ls administren tractaments de costos elevadíssims (i sovint d'eficàcia ben dubtosa). Però com que només mirem el nostre melic i només sentim la nostra por, "devorem" recursos de manera "bulímica", i inconscient, incapaços de veure cap altra cosa.