Sobre el cost de seguir amb vida

"Anomenem cos la barraca on la nostra existència està acampada." Joseph Joubert (1)

Ja ho he dit altres vegades: un dels motius pel qual no vull que la meva vida s'allargui massa, a banda del meu rebuig visceral a viure deteriorat, dependent o dement, és el rebuig també a la possibilitat que, per tal de poder conservar la meva vida, hagi de consumir massa recursos.

En aquest sentit, per a mi és indiferent que aquests recursos o diners siguin "meus" o de la societat (prestacions sanitàries, socials...). Sobre això, també tinc molt clar, pel que fa als meus diners, que només són "relativament meus", de manera que per ser coherent amb la meva "concepció del món i de la societat", no em puc permetre aquesta mena de malversaments. De malversaments "en la meva persona".

Quan dic "invertit massa en mi", aquest "massa" jo el vinculo a una equació que inclou tres variables: les meves eventuals limitacions, el meu grau "de satisfaccions", i el meu grau "de rendibilitat social". Per exemple, amb un grau "zero de rendibilitat", tinc clar que aquí jo no hi faig res... (i parlo només per mi).

És veritat que no sabem com podem reaccionar davant d'una situació que no hem viscut mai, sobre la qual només "hi hem pensat". Però també és veritat que ara mateix sóc incapaç d'imaginar-me canviant de manera de pensar. Perquè si hi penso, si m'imagino canviant pel que fa a aquest tema, també penso que, llavors, em moriria de vergonya o de pena. Pel fet d'haver claudicat, pel fet d'haver-me encongit fins aquest punt... pel fet d'haver acceptat el que de cap manera volia acceptar quan tenia el cap clar i una actitud deseixida.

Insisteixo, em costa molt imaginar-me canviant d'actitud. I potser per això, ara m'agrada escriure-ho, anar-ho escrivint, i alhora fer-ho públic, per tal que en quedi constància. I així, si un dia m'afebleixo, llavors tingui aquests recordatoris d'allò que, que en moments de més fortalesa (i lucidesa), havia pensat i escrit.

--
(1) Font: RodaMots