Cap novetat, tot segueix igual: espantós. O encara pitjor, perquè el pas del temps ho fa encara més esperpèntic. Absurd i, alhora, fins i tot sòrdid. Perquè ja fa tres anys que dura, i tres anys així és molt temps.
Passo per casa de la Consol, per saber com està ella, i per saber què fa el seu marit, el Martí. Ella em sembla que està una mica millor, s'ha anat acostumant al malson, a aquest horror (i és terrible, pensar que un s'hi pugui acostumar, a aquestes coses). Ell segueix a la residència, estabornit del tot a causa de la demència i la medicació. Peixat amb culleradetes de puré i aigua espesseïda, per tal que vagi sobrevivint.
El Martí, actualment, és un cos que engoleix de manera automàtica quan el peixen, i que defeca i pixa als bolquers. I res més. Aquest és l'únic Martí que ara existeix. L'altre, el veritable, el de debò, fa temps que va desaparèixer.
El Martí està les vint-i-quatre hores del dia lligat. De nit al llit, de dia a una butaca. Sempre. Però, a veure, ¿realment toca, parlar de les contencions físiques a què ara està sotmès el Martí? És rellevant, ara, aquest tema de les contencions? O això, ara, en el seu cas, ja és bastant secundari, perquè l'única cosa sensata, coherent, seria preguntar-se: per què no s'atura aquest acarnissament, aquesta obsessió perquè "el cos del Martí" segueixi respirant? Per què no es permet que el Martí es mori d'una vegada? Per què no s'atura aquesta ignomínia i se'l deixa morir?
No caldria fer res. Només ser una mica compassius, una mica valents, i deixar de fer.
