"Mi teoría es que es preferible morir antes de que la vida nos lo robe todo." Astanavis (1)
La mare de la Júlia està a punt de fer noranta-cinc anys i la Júlia vol organitzar una festa per celebrar-ho, a la residència on està la mare. Un fill de la Júlia li ha dit que no anirà a la festa, que no en té ganes, i la Júlia s'ha disgustat molt. Al final, ho ha resolt la mare de la Júlia: s'ha mort abans del dia de l'aniversari.
La mare de la Júlia tenia alzheimer, feia cinc anys que no coneixia ningú. Li havien de fer tot, ja que si no, s'hauria mort molt abans. Si no hagués estat connectada a l'oxigen, s'hauria mort. Si no haguessin anat alimentant el seu cos passiu, igual. Si no li haguessin anat fent no sé quantes coses més, també. De fet, en més d'una ocasió ho hauria tingut fàcil, morir-se, però hi havia l'obsessió, amb el vistiplau de la família, "perquè encara no es morís". El resultat: una llarga història esperpèntica, un maltractament ("acarnissament terapèutic") d'aquell cos deshabitat.
La Júlia ha comunicat la mort de la mare a les amistats, d'aquesta manera me n'he assabentat jo. Uns dies després parlo amb ella, i li dic que m'he alegrat molt que, finalment, la seva mare hagués mort. Crec que en part ho ha entès, i en part potser s'ha sentit incòmoda. Alguna vegada, abans, li havia dit: "Vols dir que no seria millor que es morís, la teva mare?" I ella em deia: "Potser sí, però què hi vols fer?" I llavors jo li deia que, més que fer, només calia "deixar de fer"...
--
(1) Personatge de 'Cómo me convertí en un estúpido'. Martin Page, Círculo de Lectores, 2003 (p. 41)
