Tenim una llei de l'eutanàsia que és millor que no res, però molt limitada (a causa de només contemplar casos molt extrems, per poder-s'hi acollir). A sobre, si més no en alguns casos, és obvi que el seu desplegament és molt insatisfactori.
Fa uns dies vaig parlar del cas de la Marta (1). A la Montserrat, una altra coneguda que va morir fa uns mesos, li va passar una cosa semblant. Uns mesos abans havia iniciat els tràmits per demanar l'eutanàsia, i va rebre un tracte decebedor. Al final va morir, després d'haver patit el que no hauria d'haver patit. La Montserrat va morir no com a resultat d'una eutanàsia que no hi havia manera que es tramités amb normalitat, sinó gràcies a una metgessa compassiva que, en part a la vista de la manera com l'havien tractat (a partir del moment que va iniciar els tràmits per demanar l'eutanàsia), al final, com que el grau de patiment de la Montserrat era molt elevat (i alhora tenia una malaltia greu i irreversible), va acceptar la seva petició de ser sedada. I com que ja estava molt debilitada a causa de la malaltia, i amb l'ajuda dels efectes depressors dels opiacis, va durar poc.
Aquests dos casos em porten a una altra reflexió. La Marta és una persona acostumada a fer gestions, no li costa enviar un correu, perfectament redactat, en el qual expliqui amb tota claredat el que s'escaigui. Alhora, si una cosa li interessa i s'ha d'insistir, insisteix.
Per la seva banda, la Montserrat era també una persona competent, culta, i alhora batalladora. No va aconseguir el seu propòsit, que els tràmits de petició de l'eutanàsia es desenvolupessin amb normalitat, però tenia la capacitat per moure's en aquest món embolicat dels tràmits i les reclamacions. Però què passa, quan no ets una persona així? Què passa si no tens aquestes habilitats, o aquesta capacitat d'anar insistint cada vegada que no et fan cas? Què passa si ets una persona gran, potser sola, molt cansada, sense accés a les noves tecnologies, només amb un telèfon que, a sobre, quan el fas servir per trucar al teu CAP, potser et surt una màquina parlant que t'atabala i fa que no aconsegueixis parlar amb ningú ni aclarir res? Què passa si no pots sortir de casa perquè el teu estat ja t'ho impedeix? Què passa si es van acumulant les pegues? (2) Passa això: que tot es complica encara molt més. En resum: ¿què passa quan l'accés a aquesta llei vigent de l'eutanàsia, a sobre de ser una llei tan restringida, és tan complicat, una veritable cursa d'obstacles, de manera que algunes persones que s'hi voldrien acollir, i reuneixen els requisits per acollir-s'hi, no ho aconsegueixen a causa de l'acumulació de dificultats? Passen dues coses. La primera, òbvia, és que hi ha gent que no pot accedir a aquest dret. I la segona, que quan es presenten estadístiques de l'aplicació de la llei, els resultats poden ser enganyosos. Perquè aquestes estadístiques incorporen els casos amb peticions formalitzades, però no els que no han aconseguit arribar a aquest punt. (3) --(1) http://miravolant.blogspot.com/2024/01/la-marta.html
(2) I encara més: què passa si a sobre vius en un poble, condicionada "pel què diran"? Condicionada per això, i per la dificultat per poder canviar de metge, com en el cas de la Marta...
(3) Com la Marta durant dos mesos i mig, amb un seguit de gestions de les quals fins ara no n'ha quedat cap testimoni escrit, perquè tot ha sigut per telèfon.
