Com que feia dies que li costava molt vestir-se, la Marta s'havia posat només una bata. Somrient, imitant el posat d'una model, li va dir a la metgessa que acabava d'arribar: "Estic mona?"
Estava contenta, molt tranquil.la. No tenia cap mena de dubte ni de por. L'única preocupació seva, els últims dies, era que a l'últim moment aparegués algun tipus d'imprevist i s'hagués d'ajornar.
El dolor que patia era molt gran. Volia deixar de patir d'una vegada. Després de dir-li a la metgessa si estava mona, li va dir somrient: "Doncs vinga!"
Els dies abans s'havia sentit molesta, incòmoda, amb algunes persones, quan algú li havia dit que si estava deprimida, que si no se sentia estimada... "Com és que no ho entenen? Estic tipa de patir i només m'espera més patiment, morir és l'únic que em pot alleujar aquest dolor terrible que no té solució i que no vull suportar més".
Havia tingut una vida molt intensa, coneixia moltes persones interessants, del món de la cultura i de l'activisme social. Era curiosa, i una gran lectora; el seu autor preferit era Camus, de vegades n'havíem parlat. Tot allò formava part del passat, li costava concentrar-se, tenia una autonomia molt limitada, no li venia de gust veure gent. No era a causa de l'edat, sinó només del dolor.
La seva vida havia esdevingut molt complicada, perquè si augmentava la morfina per apaivagar el dolor, alhora minvava també la seva lucidesa. D'això també n'havíem parlat, de la mentida aquesta proclamada per molts metges, que el dolor sempre és tractable. I és clar, és veritat, però un dolor extrem requereix unes dosis extremes, i llavors deixes de ser tu, a causa dels efectes secundaris, estabornidors. Sí, això potser és anul.lar el dolor, però també és anul.lar la persona. L'exemple més clar és quan cal arribar a dosis tan elevades de morfina que provoquen la inconsciència.
Per això estava tan cansada, per això no volia seguir vivint, per això "desitjava" morir. La Marta estimava la vida, però llavors morir era el que volia per sobre de tot. Havia pensat també en el suïcidi, però havia preferit demanar l'eutanàsia, perquè li semblava que, als seus parents i amics, aquest final no els afectaria tant. Però també ho tenia clar: si li haguessin denegat l'eutanàsia, ja havia anat pensant també en com posar fi a la seva vida pel seu compte.
El dia que va morir, quan la metgessa ja era a casa seva, em va fer una última trucada i un últim encàrrec. Em va emocionar. No havia volgut que aquell dia hi hagués amb ella cap parent ni conegut, i algunes persones no ho havien acabat d'entendre, i havien insistit. Però ella no va cedir.
