Advocats Cristians

Els Advocats Cristians voldrien que es derogués la LORE, la llei que regula el dret a l'eutanàsia. Com que de moment no els és possible, mentrestant es dediquen a obstaculitzar la tramitació de qualsevol demanda d'eutanàsia en la qual hi vegin la més mínima possibilitat de judicialitzar-la. La voluntat de la persona demandant els és del tot indiferent, perquè la seva motivació és exclusivament ideològica, religiosa.

Els Advocats Cristians, segons diuen al seu web (abogadoscristianos.es), són "una fundación civil de ámbito nacional que defiende en el ámbito jurídico los valores inspirados en el cristianismo".

El text de la LORE (Llei Orgànica de Regulació de l'Eutanàsia, 24/3/2021) permet "interpretacions" com les dels Advocats Cristians. Són unes interpretacions, això sí, que retorcen y perverteixen la intenció i el sentit original i fonamental de la llei. Els Advocats Cristians, "defensors dels valors inspirats en el cristianisme", fan això, buscar escletxes per desvirtuar la llei. I hi ha jutges que els fan el joc.

Segons el seu criteri, basat en la seva formació com a juristes, els jutges interpreten les lleis. Totes les lleis són interpretables, fins i tot les més sòlides i clares. D'altra banda, aquesta interpretació els jutges la poden fer segons les seves creences o ideologies, i aquesta contaminació (perquè és una contaminació), és un problema important. Als tribunals, a les seves deliberacions i resolucions, moltes vegades hi ha molta contaminació d'aquest tipus.

El cas és, per tant, que les persones partidàries del dret a l'eutanàsia tenen un enemic declarat, en els Advocats Cristians. Dic un enemic perquè amb ells no hi ha diàleg possible, a causa dels convenciments oposats: "jo tinc aquest dret", "tu no tens aquest dret". Punt final.

Llavors, l'única opció, davant de cada moviment dels Advocats Cristians per impedir que tu lliurement puguis decidir el que vols fer amb la teva vida (amb la teva, no "la seva"!), és l'enfrontament amb ells: arremangar-te i fer tot el possible per tal que els Advocats Cristians no puguin sortir-se amb la seva.

Com que la LORE, a més de necessària, és una bona llei (garantista, i consistent, jurídicament parlant), quan es judicialitza un cas té un pes determinant el "perfil" del jutge que hi intervé. I aquest, ja ho he dit, és l'altre problema, perquè alguns també tenen vocació moralista. I si per mala sort la seva moral és la mateixa, o propera, a la dels Advocats Cristians, ja has begut oli. Cada any hi ha demandants de la prestació de l'eutanàsia que acaben bevent aquest oli. És una "indecència jurídica". I ètica.

Fa pocs dies, en una conferència, vaig sentir que l'advocat Francesc José María Sánchez deia que no és que hi hagués jutges conservadors i jutges progressistes, sinó que hi ha jutges conservadors, jutges "encara més conservadors", i algunes excepcions. Aquest és l'escenari. I amb aquest escenari, els Advocats Cristians ben contents. Perquè (ja ho he dit), a ells la voluntat dels demandants d'una eutanàsia els importa un rave: ells són "creients" i, com a tals, per a ells una eutanàsia és un "pecat".

Ara bé, quina culpa tenim, els altres, que ells, els Advocats Cristians, siguin creients i visquin submergits en les seves constel.lacions de pecats? I si ells ens fiquen el dit a l'ull ("el seu dit al nostre ull!"), què hem de fer? Quedar-nos de braços plegats?

No ens queda una altra alternativa: "Contra els Advocats Cristians!"

Programa

Es tracta d'intentar arribar al final 
sense perdre la dignitat.
Amb el cap habitat,
que encara conservi la ment.
I el cos no massa deteriorat, 
que et permeti viure
sense dependre de ningú.
Del tot autònom i lúcid.
I si un dia la cosa s'embolica,
llavors, sobretot no badar: 
marxar amb naturalitat,
mentre encara ho puguis fer sol.

Urgències, sala d'espera

Estic a la sala d'espera d'Urgències. La persona que acompanyo, la Guillermina, ja ha passat el triatge i espera que l'avisin. La Guillermina és una persona que, des de fa ja bastant temps, va sovint als serveis d'Urgències. Això, a més d'anar a visites, moltes, amb diferents especialistes. De fet, no fa res més que això, cada dia igual. Aquesta és la seva vida, des de fa molt temps: visites, tractaments, queixes... 

Té una malaltia autoimmune i, a conseqüència d'aquesta malaltia, un grapat de malalties més. Sap, o racionalment hauria de saber, que els seus múltiples problemes no tenen remei, que sempre anirà empitjorant. Empitjorant tant la seva salut com les seves condicions de vida, una vida ara ja molt limitada, encongida, dedicada de manera exclusiva només a sobreviure. 

No accepta la seva realitat: que només li queda sofriment i limitacions.

Dels diferents metges que la tracten es veu que ningú no li parla amb franquesa. Es veu que tos li diuen que ha de tenir esperances, que ara provaran això, ara allò... I ella, com que té moltes ganes de creure-se'ls, se'ls creu. Ells li menteixen (o no sé si pitjor, si és que des de la seva sobergueria mèdica de "superexperts" implicats en programes d'investigació, es pensen que pot ser veritat el que diuen), i ella se sent esperançada amb les mentides. 

Jo no sé per què estic avui aquí, fent-li companyia. Em sembla tot absurd, un despropòsit.

Alguna vegada li he mig insinuat el que he exposat: l'absurditat de tot plegat, que no hi ha cap possibilitat de millora. En aquests casos, li ho he dit de la millor manera que he sabut, tant de la millor manera que, potser, ni ho ha entès, de tan suau. 

El que si li he dit alguna vegada és el que cada vegada dic més sovint en aquests casos: que amb l'edat que anem assolint hem d'anar assumint que som vulnerables i finits, i que posats a fer alguna cosa de profit, potser el millor que podem fer, el més assenyat i útil, és llegir els estoics.

Potser aquesta és una explicació de per què avui estic amb ella a aquesta sala d'espera d'Urgències. Per recordar-li això (d'alguna manera, encara que no sigui amb paraules, perquè ella ja sap el que penso): que arriba un punt de la vida és convenient que llegim una mica els estoics.

Mal exemple

El Papa Francesc té vuitanta-vuit anys. Fa dies que està malalt. Els metges li dediquen les atencions necessàries per evitar que empitjori. Sense aquestes atencions, sembla que ja hauria mort. Milers de persones resen perquè no es mori.

Ell, de moment, segueix aferrant-se a la vida i al seu càrrec de Papa. Sembla que, en la situació que està, i amb l'edat que té,  podria tenir una actitud més deseixida. I segurament més exemplar. Acceptar que la vida és finita, que ja és molt gran, i que té el cos bastant atrotinat. I pensar que, sobreviure, en aquests casos, també és una qüestió de preu. De recursos consumits. I, per tant, de solidaritat. Perquè els recursos sanitaris són finits: el que "tu gastes" es resta del cistell dels recursos generals (dels disponibles per a altres persones). No és com el cistell evangèlic dels pans i els peixos, que per molts que se'n repartissin sempre n'hi havia. En aquest altre cistell, no: com més en treus, menys n'hi ha. 

Se suposa que un Papa aquestes coses les sap. Sobretot, tenint en compte que ha parlat tantes vegades de solidaritat, dels pobres del món, dels rics insolidaris...

És clar, hi ha molta gent com ell, en la mateixa situació. Al Primer Món, moltíssima. Gent gran, malalta. Que com ell, s'aferra a la vida. Són persones espantades i que no volent saber res del cost del seu aferrament. N'hi ha moltes, tantes, que són majoria. Persones que han arribat a aquesta etapa de la vida, i a aquest estat precari de la salut, i que llavors "es transformen" d'aquesta manera. Les excepcions són això, excepcions.

Que hi hagi molta gent així justifica alguna cosa? El Papa Francesc és obvi que és un referent per a milions de persones. Podria donar un altre exemple. Sembla que, en la situació que està, podria tenir una actitud més lleugera, més humil. Podria donar exemple de deseiximent, de generositat, de solidaritat, de tranquil.la acceptació de la finitud... 

Mala sort, el Papa Francesc "és normal com la majoria".