El Papa Francesc té vuitanta-vuit anys. Fa dies que està malalt. Els metges li dediquen les atencions necessàries per evitar que empitjori. Sense aquestes atencions, sembla que ja hauria mort. Milers de persones resen perquè no es mori.
Ell, de moment, segueix aferrant-se a la vida i al seu càrrec de Papa. Sembla que, en la situació que està, i amb l'edat que té, podria tenir una actitud més deseixida. I segurament més exemplar. Acceptar que la vida és finita, que ja és molt gran, i que té el cos bastant atrotinat. I pensar que, sobreviure, en aquests casos, també és una qüestió de preu. De recursos consumits. I, per tant, de solidaritat. Perquè els recursos sanitaris són finits: el que "tu gastes" es resta del cistell dels recursos generals (dels disponibles per a altres persones). No és com el cistell evangèlic dels pans i els peixos, que per molts que se'n repartissin sempre n'hi havia. En aquest altre cistell, no: com més en treus, menys n'hi ha.
Se suposa que un Papa aquestes coses les sap. Sobretot, tenint en compte que ha parlat tantes vegades de solidaritat, dels pobres del món, dels rics insolidaris...
És clar, hi ha molta gent com ell, en la mateixa situació. Al Primer Món, moltíssima. Gent gran, malalta. Que com ell, s'aferra a la vida. Són persones espantades i que no volent saber res del cost del seu aferrament. N'hi ha moltes, tantes, que són majoria. Persones que han arribat a aquesta etapa de la vida, i a aquest estat precari de la salut, i que llavors "es transformen" d'aquesta manera. Les excepcions són això, excepcions.
Que hi hagi molta gent així justifica alguna cosa? El Papa Francesc és obvi que és un referent per a milions de persones. Podria donar un altre exemple. Sembla que, en la situació que està, podria tenir una actitud més lleugera, més humil. Podria donar exemple de deseiximent, de generositat, de solidaritat, de tranquil.la acceptació de la finitud...
Mala sort, el Papa Francesc "és normal com la majoria".
