Estic a la sala d'espera d'Urgències. La persona que acompanyo, la Guillermina, ja ha passat el triatge i espera que l'avisin. La Guillermina és una persona que, des de fa ja bastant temps, va sovint als serveis d'Urgències. Això, a més d'anar a visites, moltes, amb diferents especialistes. De fet, no fa res més que això, cada dia igual. Aquesta és la seva vida, des de fa molt temps: visites, tractaments, queixes...
Té una malaltia autoimmune i, a conseqüència d'aquesta malaltia, un grapat de malalties més. Sap, o racionalment hauria de saber, que els seus múltiples problemes no tenen remei, que sempre anirà empitjorant. Empitjorant tant la seva salut com les seves condicions de vida, una vida ara ja molt limitada, encongida, dedicada de manera exclusiva només a sobreviure.
No accepta la seva realitat: que només li queda sofriment i limitacions.
Dels diferents metges que la tracten es veu que ningú no li parla amb franquesa. Es veu que tos li diuen que ha de tenir esperances, que ara provaran això, ara allò... I ella, com que té moltes ganes de creure-se'ls, se'ls creu. Ells li menteixen (o no sé si pitjor, si és que des de la seva sobergueria mèdica de "superexperts" implicats en programes d'investigació, es pensen que pot ser veritat el que diuen), i ella se sent esperançada amb les mentides.
Jo no sé per què estic avui aquí, fent-li companyia. Em sembla tot absurd, un despropòsit.
Alguna vegada li he mig insinuat el que he exposat: l'absurditat de tot plegat, que no hi ha cap possibilitat de millora. En aquests casos, li ho he dit de la millor manera que he sabut, tant de la millor manera que, potser, ni ho ha entès, de tan suau.
El que si li he dit alguna vegada és el que cada vegada dic més sovint en aquests casos: que amb l'edat que anem assolint hem d'anar assumint que som vulnerables i finits, i que posats a fer alguna cosa de profit, potser el millor que podem fer, el més assenyat i útil, és llegir els estoics.
Potser aquesta és una explicació de per què avui estic amb ella a aquesta sala d'espera d'Urgències. Per recordar-li això (d'alguna manera, encara que no sigui amb paraules, perquè ella ja sap el que penso): que arriba un punt de la vida és convenient que llegim una mica els estoics.
