Dèficits de deseiximent

Iván Bravo. elestafador.com, novembre 2025

Fa tres anys li van diagnosticar un càncer. Des de llavors, la seva qualitat de vida s'ha anat degradant de forma progressiva. Entremig, també ha passat algunes etapes una mica més bones, però han durat poc, i a continuació han vingut noves davallades. És un home gran, passa ja dels vuitanta anys. 

Durant aquests últims tres anys, ha patit quatre crisis molt greus, de diferents tipus. Crisis que han fet, totes, que acabés a una UCI, on cada vegada, fins ara, han aconseguit rescatar-lo, gairebé ressuscitar-lo.

El conec, però sobretot conec la seva dona; hi tinc, o hi havia tingut, molta relació, ara menys. Menys des que va començar la història del càncer del seu marit. Sobretot, a partir d'un dia, quan amb el marit ja bastant deteriorat, quan ja havia estat a punt de morir no recordo si una o dues vegades, vam parlar i va acabar malament.

Aquell dia, davant del seu dramatisme, angoixa, desbordament, falta d'acceptació, en relació amb la situació greu del seu marit, jo, crec que amb bones paraules, crec que amb delicadesa, li vaig dir que arriba un punt que hem d'assumir la nostra fragilitat, la finitud inevitable. I que si la vida es complica de manera ja exagerada, en algun moment ens hauríem de plantejar deixar de lluitar contra la mort.

Es va incomodar molt. Va considerar que, per part meva, era una falta molt gran de sensibilitat, que li digués allò. Una falta de sensibilitat cap al sofriment del seu marit, i cap al seu. I a continuació va passar temps, mesos, gairebé un any, sense que ens diguéssim res. No perquè jo ho decidís, sinó perquè ella ho va voler així.

Els mesos van anar passant, fins que fa poc vam tornar a parlar. I vam parlar també d'aquells comentaris meus de feia temps. Però en vam poder parlar d'una altra manera, amb tranquil.litat, sense que ella se sentís malament, sense que ella se sentís agredida. Sobretot, suposo, perquè ella, en aquell moment, no se sentia tan insegura, tan vulnerable, com l'altra vegada.

Vam estar parlant bastant d'aquest tema. Entremig, jo li vaig parlar dels estoics, li vaig dir que, per a mi, la seva postura, la seva filosofia de vida, la dels estoics, m'ajudava a acceptar la realitat: la fragilitat i la finitud, la meva. Que m'ajudava a tenir una actitud deseixida, en relació amb la meva existència. 

Parlant d'això, en un moment donat, ella em va dir que feia temps que el seu marit els havia dit, a ella i als fills, i més d'un cop els ho havia repetit, que tenia molt clar que si arribava un punt que la seva vida se li complicava massa, no volia que li fessin res d'extraordinari per salvar-lo. I que volia que ella i els fills ho tinguessin present. M'ho va dir així, per fer-me veure que compartia el meu punt de vista.

Jo, és clar, em vaig quedar bocabadat. I mut, per sort també mut. Sense fer cap comentari. Perquè resulta que, quan m'ho va dir, llavors, precisament llavors, el seu marit tornava a estar ingressat a una UCI. Perquè havia estat a punt de morir una altra vegada, i a l'UCI estaven intentant evitar-ho. És a dir, el seu marit "que no volia que li fessin res d'extraordinari", en aquell mateix moment estava rebent un munt de cures sofisticades per tal que no morís. Per tal d'ajornar una mica la mort.

Ajornar-la... i que, així, pogués seguir una mica més de temps amb la seva vida extraordinàriament degradada, adolorida i dependent.

També és veritat que aquell comentari no m'hauria d'haver estranyat. Avui, són força normals, aquests comportaments. Persones que havien dit, i repetit, que acceptarien la seva finitud, que no s'aferraria a la vida, que no volien transitar per la degradació, el dolor i la dependència, canvien. Es transformen, s'arrapen a l'existència, s'hi arrapen amb desesperació, i no a una existència bonica, agradable, sinó a una existència cada cop més degradada, plena de dolor i limitacions, i sense cap possibilitat de millora. 

La raresa, l'excepció, són els casos en què, en moments així, la persona accepta amb serenitat la situació i decideix no impedir l'arribada de la mort (decideix "no postergar-la"). 

De casos com el que he explicat en conec molts. En canvi, d'excepcions, poques, molt poques. Tan poques, que les puc comptar amb els dits d'una mà, i encara em sobren alguns dits.

Viure envelleix

Viure envelleix,

l'envelliment cansa,

el cansament pesa,

el pes es fa feixuc.

I llavors, què?

Doncs mira:

Si tens algun deute pendent,

si pots el pagues.

I si et ve de gust, 

t'acomiades de la gent

que per a tu és important.

Després, 

potser et beus un últim cafè,

o una última copa.

Mirés una última vegada el cel,

els núvols, els ocells, els pins.

Respires, de manera pausada.

I a continuació, 

fas el necessari i te'n vas.

Del tot.

Punt final.

Amb normalitat, sense drames.

Esa pestilente y dolorosa enfermedad

"Cuidan a los enfermos (...) Pero si la enfermedad es no sólo incurable sino llena de continuo sufrimiento y angustia, entonces los sacerdotes y los magistrados exhortan al hombre, viendo que no es capaz de hacer ninguna función vital, y que sobreviviendo a su propia muerte es perjudicial y molesto para los demás y pesado para sí mismo, a que se decida a no consentir más esa pestilente y dolorosa enfermedad. Y viendo que su vida no es para él más que una tortura, que no sea reacio a morir, sino que mejor cobre buenos ánimos y se desembarace a si mismo de esta dolorosa vida como de una prisión o de un potro de tormento, o permita de buen grado que otro le libre de ella."

És un fragment d'Utopia, de Tomàs Moro (1). Moro va ser beatificat el 1886 i canonitzat el 1935. Si ets un descregut (o un creient no catòlic), la seva canonització no et diu res. Però si ets creient catòlic, tenint en compte que per a l'Església la proclamació de la santedat d'una persona significa posar-la com a exemple de conducta, la reivindicació de Moro tant del suïcidi com de l'eutanàsia ("se desembarace a si mismo", "permita de buen grado que otro le libre de ella"), com a mínim és curiosa.

És clar, Moro deia moltes altres coses... Per exemple, a continuació també deia això:

"Por otra parte, el que se suicida antes que los sacerdotes o el consejo hayan aceptado el motivo de su muerte, lo tiran sin enterrar a algún apestoso pantano como indigno de ser enterrado o consumido por el fuego."

Vaja, que "els sacerdots i el consell" serien l'equivalent al Comitè Avaluador de les peticions d'eutanàsia, en el context de l'actual llei que la regula (ja veurem fins quan, de la manera que bufen els vents polítics reaccionaris i integristes). He dit en part perquè aquests sacerdots i consell de Moro, d'altra banda, són venjatius, ja que en cas de desobediència, "de manera molt caritativa i cristiana" farien tirar el cos del suïcida difunt en algun "pudent pantà".

--

(1) Traducció de Joaquim Mallofré, Ediciones Orbis, 1985 (p. 163). Hi ha moltes traduccions de l'obra, aquesta en castellà és la que ara tenia més a mà; suposo que, a banda d'eventuals qüestions de matís, altres versions d'aquests fragments diuen essencialment el mateix.

El Joan i una altra història semblant

Quan vaig a veure el Joan P, per mica bo que faci, anem a un bar com abans. Ell ja no camina, hi anem amb la cadira de rodes. 

Al bar, ell amb una cocacola i jo amb un cafè, es queixa de la vida a la residència. De vegades raona força bé, altres menys. De vegades gens. Sobre les queixes, és normal que es queixi: la seva vida actual és una vida molt encongida, en un ambient molt depriment i humiliant. Per exemple, a causa de les seves incontinències.

Com que es queixa sovint, aquesta vegada li dic: "Si poguessis triar, preferiries estar mort o seguir viu?" Fa com si no m'hagués entès, o com si no m'hagués sentit. Com que sordeja, és difícil de saber. 

Li repeteixo la pregunta i, aquesta vegada, després d'uns moments callat, mirant allí enllà, em diu que fa una mica de vent. El vent no li agrada, ja ho sé. Però la resposta és un acudit? És una altra cosa...? No li repeteixo la pregunta, no em sembla oportú. A més, la gent de les taules del costat, que potser estan al cas del que he dit, ves a saber què pensarien, de la meva insistència.

Al cap d'una estona tornem cap a la residència. A l'entrada, es veu que passa alguna cosa. Em diuen que porti el Joan a una sala lateral, de seguida, que hi ha hagut una defunció, "que l'estan baixant", i que no volen que la gent ho vegi. Vaja, que els residents, ara un ara un altre, es van morint... però de cara als altres es fa veure com si a la residència no es morís ningú.

La pregunta que li he fet, i que no m'ha contestat, fa no gaire la vaig fer a una altra persona. També molt gran, també molt atrotinada, i també queixosa del seu estat, amb dolors i limitacions importants.

Em va contestar que preferiria estar mort, però que no era tan fàcil. I jo no li vaig fer cap comentari, sobre les diferents decisions que, sobretot en determinats moments, es poden prendre per afavorir, o com a mínim no impedir, la mort.

Quan parlo amb algú d'aquests temes, intento tenir clars els límits aconsellables en cada cas; les línies que sembla prudent, i respectuós, no traspassar. Línies canviants, segons les diferents persones i les seves situacions. Al cap de pocs dies, aquesta persona, a causa d'un accident domèstic acaba a l'hospital. I a l'hospital l'apedacen (no és la primera vegada), i uns dies després torna cap a casa. Més atrotinat de com estava abans d'anar a l'hospital.

És clar, així, si quan les coses se't posen negres et van apedaçant, o "ressuscitant", és més difícil, que et puguis morir. Si fas tot el possible per no morir-te, naturalment no és fàcil, que et puguis morir.

Que trist, després d'haver viscut bones vides, satisfactòries, del tot autònomes, productives, etc., com és el cas d'aquestes dues persones, acabar d'aquesta manera, reduït a aquests estats de dependència i degradació, i amb aquesta por a la mort, amb aquesta falta de deseiximent, amb aquestes queixes permanents...

Tots dos passen de llarg dels noranta, i la seva vida actual es pot resumir així: "avui estic pitjor que ahir, però no tan malament com demà". És igual: el sentit comú, el realisme, ha desaparegut. 

Hi ha una tendència que, en aquests casos, sembla que empeny cap a l'absurditat, cap a l'acceptació de conformar-se només amb anar sobrevivint, cada cop més degradat... Mentre la vida, la de debò, fa temps que ha desaparegut, que no existeix: només en queda la nostàlgia. Una nostàlgia acompanyada de la queixa constant, per acabar-ho d'embolicar.

Recordatori maig 2026

Durant aquest últim any, l'acumulació de casos de persones conegudes que, en estats ja molt degradats, es seguien aferrant a la vida, ha sigut molt gran. 

Casos de persones que, a més, de vegades, han passat per moments crítics en què, segons el que es decidia, hi havia l'opció, sense fer res, de facilitar la mort. De permetre-la. I en canvi, llavors s'optava per intervenir i allargar la degradació.

Persones que, a banda d'aquestes crisis puntuals (d'aquestes "oportunitats"), diàriament, rutinàriament, es prenien munts de medicaments per a les seves diferents patologies. Uns medicaments que no servien per curar res, sinó només per apuntalar la seva ja força lamentable supervivència. 

Medicaments que, en definitiva, si haguessin decidit renunciar-hi (conservant només els analgèsics i els ansiolítics, per no patir) els hauria facilitat poder deixar de viure.

Persones que no només es medicaven, sinó que, alhora, acceptaven, o de vegades reclamaven, o exigien, encara més tractaments. Amb una irreal esperança de millora, una esperança racionalment bastant incomprensible, en tant que la millora era del tot impossible. A tot estirar, podien aspirar a alentir la degradació, a allargar vides ja molt trastornades pels deterioraments, els dolors i la falta d'autonomia.

Persones que malvivien així. O les que, en situacions semblants i que encara no han mort, segueixen sobrevivint amb penes i treballs, degradant-se de manera inaturable. I que de propina, amb la seva falta de deseiximent (amb la seva barreja de por i egoisme), són unes grans xucladors de recursos sanitaris i econòmics, uns recursos que sembla que seria més sensat dedicar a altres intervencions. És a dir, junt amb l'absurditat, la falta de solidaritat.

Ser espectador, seguir de prop algunes d'aquestes històries (amb anades a hospitals, sociosanitaris, residències i algun domicili), a banda de l'horror i la tristesa de ser-ne testimoni, ha refermat encara més la meva postura sobre el final de la vida. De la meva vida.

És a dir, ha refermat la meva determinació de no voler viure, de cap manera, un procés com el d'aquestes persones. Des del meu punt de vista, tan lamentable, tan humiliant. Tan "indigne", des de la perspectiva de la meva manera de pensar i sentir.

Ha refermat aquesta voluntat meva, en definitiva, d'intervenir "en el curs de la meva existència", si un dia convé, per tal d'evitar acabar convertit en una d'aquestes persones. És a dir, la determinació, si cal, d'actuar per posar punt final a la meva vida; de fer-ho mentre encara conservi la lucidesa i l'autonomia necessàries per a poder executar, del tot pel meu compte, aquesta decisió. 

Cinc anys enrere

Fa cinc anys, a causa d'una caiguda a la dutxa, va començar el calvari i la degradació del Joan. Fins aleshores, fins als noranta-dos anys que llavors tenia, era una persona absolutament lúcida i en bona forma física. Vivia sol, conduïa, controlava els comptes del banc, anava a comprar, es feia el menjar, es rentava la roba, tenia la casa endreçada i neta, feia unes bones caminades... D'aquella persona lúcida, saludable, vital i autònoma, no en queda res: ha desaparegut. 

Quan fa cinc anys se li va començar a complicar la vida, va dir que ell no aniria mai a una residència. Alhora, de tant en tant deia que no sabia per què seguia viu, que quin sentit tenia. Que millor seria que es morís. Deia que no volia acabar com alguna de les persones que de vegades vèiem pel carrer, persones que a ell, igual que a mi, ens impressionaven a causa del seu deteriorament i grau de dependència. 

Li vaig dir que, potser, hauria d'escriure el que volia i no volia. Però quan intentava concretar en què consistia escriure-ho, quan li parlava de fer un Document de Voluntat Avançades (DVA), ell s'incomodava, es posava nerviós. Crec que no ho entenia, que es feia un embolic, com si li estigués parlant "de matar-lo". El cas és que, si un dia jo treia el tema, davant d'aquella reacció seva, jo m'aturava, ho deixava estar.

Com que em semblava molt important, ho vaig intentar algunes vegades, fins que vaig entendre que no tenia sentit seguir insistint. I més endavant, ja va ser evident que l'ocasió havia passat. Perquè llavors, encara que ell hagués volgut fer un DVA, ja no era possible. No hauria tingut validesa, a causa del seu grau de deteriorament mental.

Després, ha anat passant tot el que ha anat passant. És a dir, tot el que ell havia dit que no volia de cap manera: al final va anar a una residència i, de mica en mica, es va anar convertint en una d'aquelles persones que, abans, cinc anys abans, tant l'horroritzaven. 

Ara, en els moments crítics, qui pren les decisions són les seves nebodes. Per exemple, firmant el consentiment informat perquè l'operin del fèmur trencat. Poc abans, elles van estar d'acord amb els tractaments per aturar la primera i la segona pneumònia. En els tres casos, elles van prendre aquestes decisions. No van decidir i dir en cap moment que no el torturessin més, que el deixessin en pau, que li donessin tots els analgèsics i tranquil.litzants que fessin falta perquè no patís. 

No van actuar així, amb l'objectiu que, ben drogat, sense patir, pogués morir d'una vegada. 

El Joan (això que queda del Joan), en primer lloc és una víctima d'ell mateix. Pel fet de no haver formalitzat un DVA en el seu moment, quan podia, un DVA que digués de manera ben clara que no volia l'acarnissament terapèutic a què ara se'l sotmet (presumptament, "en benefici seu").

En segon lloc, és una víctima de la falta de compassió i sentit comú de les seves nebodes. I en tercer lloc, és una víctima "dels protocols mèdics" i dels metges. Dels protocols, perquè permeten aquests despropòsits. I dels metges, a causa de la seva covardia, o desinterès, ja que, sense saltar-se els protocols, sembla que haurien pogut fer alguna reflexió a la família, per tal de posar damunt la taula l'absurditat i la crueltat de tot plegat.

--

Sobre el Joan, vaig compartir primer el text 'Despropòsits al final de la vida'. Després, 'El dolor i els protocols'. Ara aquest, 'Cinc anys enrere', sobre la importància del DVA. Me'n falta encara un, sobre el cost social i econòmic, astronòmic, d'aquests disbarats i acarnissaments. Queda pendent.

El dolor i els protocols

Més d'una vegada he avisat que el Joan es queixa de dolor. La resposta és que segueixen les pautes establertes, unes pautes que, em diuen, es revisen segons l'estat i l'evolució de la persona. I que sobretot no pateixi, que no em preocupi, que no deixaran que ell pateixi. Una de les vegades, per avalar el que em diuen, hi afegeixen que l'hospital "és un referent en relació amb el tractament del dolor".

Em diuen que no em preocupi... De fet, més aviat m'indigno. Bastant. Però puc parlar poc, perquè jo no sóc familiar del Joan. Als familiars, a ells, es veu que els metges sí que els convencen, amb les seves explicacions (amb els familiars gairebé no hi tinc relació, però l'explicació d'això ja és una altra història, i a més llarga).

Suposo que els protocols sobre el tractament del dolor estan ben raonats. O més ben dit, que en general ho estan. Dic en general perquè, després, hi ha molts possibles supòsits. Per exemple, el de persones com el Joan. A una persona com ell, de noranta-set anys, amb diferents patologies cròniques, molt deteriorat físicament i mentalment, se li han d'escatimar els analgèsics? A mi em sembla de sentit comú que, en aquests casos, l'objectiu fonamental hauria de ser l'eliminació total del dolor: "dolor zero". Siguin quins siguin els efectes secundaris dels analgèsics.

Una altra cosa són els casos en què el tractament del dolor s'aplica a una persona que es confia que pugui anar millorant de la situació crítica en què en un moment concret es troba. O els casos de persones amb dolor crònic, però vides vivibles, en què cal valorar la quantitat d'analgèsics que se li administren, per tal que no provoquin efectes indesitjables desproporcionats en relació amb el seu "projecte o il.lusió de vida". Aquestes són altres històries.

D'altra banda, no només són els analgèsics. Amb els tranquil.litzants passa el mateix: al Joan també els hi escatimen. I el resultat és que, a banda que l'estat de neguit i malestar seu no es redueix (el dolor psicològic, el sofriment), passa que aquest estat repercuteix sobre el grau de dolor físic. Perquè si tens, per exemple (com ell té), el cap a passeig i el fèmur trencat, i resulta que t'encaparres a sortir del llit, perquè estàs tip d'estar-hi, i no escoltes cap raonament, aleshores, quan mous la cama veus les estrelles. I fas uns crits que se senten des de l'altra punta de la planta. 

I com que tens el cap a passeig, després te n'oblides. I tornes a bellugar la cama, i tornes a veure les estrelles a causa de la fiblada de dolor. I un altre cop se n'assabenta tota la planta. 

Quan ho he comentat, quina ha sigut la resposta dels professionals? Doncs la mateixa que en el cas dels analgèsics: els protocols, i que no em preocupi, que tot es fa correctament.

Una de les vegades em diuen que han optat per donar-li al Joan els analgèsics al vespre, per tal que de nit dormi (i deixi dormir la resta de la gent). És a dir, que la idea de donar-li tranquil.litzants i analgèsics de dia i de nit, amb l'objectiu que no senti dolor ni estigui neguitós, en el seu cas sembla que no es contempla. Misteris dels "protocols". 

És una paradoxa: als centres d'atenció primària recepten tranquil.litzants i analgèsics com si fossin confits (el temps de cada consulta és curt i s'ha d'anar de pressa). Es recepten aquests confits farmacològics amb una extrema facilitat a gent que realment "té una vida per viure". I en canvi, a aquests pobres desgraciats com el Joan, que ja no poden ni dir amb claredat el que volen o no volen, els hi estalvien. ¿Potser perquè pensen "que els podrien fer mal", en massa quantitat? ¿Quin mal els podrien fer? ¿Que potser els accelerés la mort? ¿I això seria un mal, o el millor bé per a ells?

Una infermera em diu: "Però és que, un excés d'analgèsics, li podria perjudicar el fetge i els ronyons". I jo em quedo bocabadat, i li dic que quin problema hi veu, que si es pensa que pot ser molt llarg, el futur del fetge i dels ronyons del Joan... i ella s'escapoleix.

Mirat d'una altra manera: fa la sensació que el que interessa a la planta de traumatologia "és la cama del Joan", el seu fèmur. I a una altra planta, "la infecció del Joan", la seva pneumònia. Però en canvi, sembla que no hi ha cap planta on s'ocupin "dels Joans". Sencers. Sobretot, d'aquests Joans: gent molt gran, amb diferents graus de demència, amb una acumulació de patologies, pràcticament desnonada de la vida, sense cap possibilitat de millora. Amb un "existir" que només és degradació permanent... i tortura (o maltractament, si no es vol tan rotund).

Algú potser pensa que exagero, amb les descripcions que he fet. Doncs no, no exagero gens. El que explico és el resultat d'estar anant des de fa dies a un sociosanitari i a un hospital, el resultat d'observar el seu funcionament, les persones ingressades, de parlar amb infermeres i metges. Potser a tot arreu no és així, ho desconec. El que puc dir és que aquest hospital és un dels hospitals públics més grans i importants de la ciutat. 

Ho remarco: no m'he inventat res del que he explicat. Algun dia, potser tornaré a explicar aquesta història. Amb tots els noms, llocs i dates. Algun dia potser ho faré.

Despropòsits al final de la vida

Entra la infermera i veu que el Joan no té posada la mascareta d'oxigen ni la via de l'antibiòtic. Li dic que quan he arribat ja estava així. Ella em diu que, si veig que s'arrenca coses o no les té posades, he d'avisar. Li contesto, de manera pausada, molt correcta, que no ho faré, que em sembla absurd, incomprensible, el que s'està fent amb aquest home. Ella em diu que si no se'l tracta, patirà més, i jo llavors li dic que, si pateix, el que li haurien de donar són analgèsics, els que facin falta.

Aleshores canvia: em diu, amb una mirada i un gest que em dona a entendre que m'entén, que això no depèn d'ella, que la família ho ha de dir al metge. Li dic que aquest també és el problema, la família. Vaja, que els problemes s'amunteguen. En qualsevol cas, li queda clar que, sobretot si s'arrenca la via de l'antibiòtic, jo no avisaré.

El Joan té noranta-set anys. És un home físicament consumit, fràgil, amb algunes patologies cròniques i el cap cada vegada més a passeig. Fa uns dos mesos el van ingressar per una pneumònia, i unes setmanes després, el van tornar a ingressar, per una altra pneumònia, la d'ara. Abans, durant els tres anys anteriors, havia anat a urgències i l'havien ingressat unes quantes vegades, ja fos per caigudes, a causa d'infeccions o perquè s'ofegava.

Cada vegada està més deteriorat. Ara, aquí, estirat al llit, dorm. De vegades delira, altres vegades recupera el coneixement i diu coses amb una mica de sentit, o no. 

Encara pitjor. Si una situació és un horror, sempre hi ha la possibilitat que es converteixi en un horror encara més gran. I això és el que li passa: l'antibiòtic per a la pneumònia aquest cop també funciona, i acaba reviscolant una mica. I al cap de dos dies el tornen a la residència, on viu des de fa més d'un any. I el primer dia a la residència, cau i es trenca el fèmur.

Apa, cap a l'hospital una altra vegada. Ara està ingressat a la secció de traumatologia, a l'espera que l'operin. Sí, estant com està, amb el cap esgarriat, un grapat de malalties cròniques i noranta-set anys, l'operaran. I com que l'han d'operar, i resulta que també té anèmia, de moment ja li fan una transfusió de dues bosses de sang. Com si sobrés la sang, als hospitals...

Si no té "la sort" de morir al quiròfan (una sort improbable, perquè els cirurgians faran tot el possible perquè no passi), després dels dies a l'hospital i uns altres dies a un sociosanitari, potser tornarà a la residència. I allà potser es trencarà l'altre fèmur, o agafarà una altra pneumònia. I així anirà fent, fins que peti del tot i s'acabi la seva tortura.

És un cas excepcional? A l'altre llit de la seva habitació de l'hospital hi ha un home que voreja els noranta anys, amb un alzheimer avançat. L'han operat del maluc (amb el seu estat mental i la seva fragilitat física, serà incapaç de fer cap recuperació). De vegades, intenta arrencar-se els esparadraps que tapen els punts de l'operació, de manera que la seva dona està tota l'estona al seu costat, vigilant-lo. Si no hi és, li lliguen la mà. Això és tot, en el cas d'aquest home? Doncs no: fa tres mesos ja el van operar del cor. 

Més. Al sociosanitari on estava el Joan a causa de la segona pneumònia, al llit del costat de la seva habitació hi havia també un home amb el cap a passeig. Molt a passeig. Vivia a una residència, l'havien ingressat al sociosanitari també a causa d'una pneumònia. S'hi va estar uns dies, "el van salvar", i llavors el van enviar a la residència per tal que prosseguís el seu procés de degradació. Tot d'acord segons els protocols establerts i el vistiplau de la família (en aquest cas les filles).

En aquests llocs, quan ve a tomb intento parlar amb les infermeres i els metges; els pregunto si són molt habituals, casos com aquests. Quan em contesten, la resposta és sempre la mateixa: abunden.

La Noelia, continuació

De la Noelia (la noia amb problemes mentals, tetraplègica a causa d'un intent de suïcidi, que ha demanat l'eutanàsia), ja vaig dir que només en sé el que diuen els mitjans de comunicació. Poc, i tal vegada distorsionat. (1)

Per exemple: desconec si la Nolelia en algun moment s'ha plantejat morir d'inanició, ja que a causa de la seva tetraplegia, seria l'única alternativa que li quedaria per aconseguir, "de manera autònoma", el que vol: morir. Deixar de menjar i beure. Amb l'ajuda, legalment exigible, dels analgèsics que li fessin falta, prou forts per a no patir durant el procés. Lent, en un cas així. 

També ignoro què passaria, si prengués aquesta decisió. Si llavors el seu pare, i els Advocats Cristians, impugnarien la Llei d'Autonomia del Pacient (2002), el marc legal al qual, en aquest cas, es podria acollir la Noelia. Potser aleshores reclamarien que la intubessin (si és que no ho està ja), o la mortificarien de qualsevol altra manera...

Casos com el seu, d'altra banda, són un recordatori que, sobre aquest tema del final de la vida, per mica que puguis, allò que puguis resoldre tu mateix és millor que no confiïs que un altre ja t'ho resoldrà. És veritat que el cas de la Noelia és peculiar (ella ja no té aquesta autonomia), però precisament per això també va bé tenir-lo present.

"Si vols estar ben servit, -si pots- fes-te tu mateix el llit."

Pel que fa a la meva vida, això vol dir (i ja ho he dit moltes vegades) que si les coses em van malament, si la vida veig que se m'embolica i que m'acosto a escenaris que no vull, no em plantejo una eventual petició d'eutanàsia, ja que la decisió sobre la meva vida llavors la prendrien altres persones. I ves a saber què decidirien, i el temps que trigarien. La decisió la vull prendre jo, i en el moment que em sembli adequat.

Per això, la primera opció, en cas "de veure les orelles del llop" (d'aquest llop "d'una vida des del meu subjectiu punt de vista indigna"), és el suïcidi. 

És clar, no pots descartar mai que hi hagi un imprevist que, de manera sobtada, et deixi en un estat d'indefensió, de no autonomia, com en el cas de la Noelia. I llavors et quedis supeditat a les mans, els criteris, d'altres persones. Això no es pot prevenir, més enllà del que hagis dit (si l'has fet) en el teu Document d'Últimes Voluntats (i que després faltarà que sigui respectat). 

Com que no es pot prevenir "del tot", com que l'únic que es pot fer és intentar minimitzar els riscos, per això sovint dic que, seguint aquest criteri de minimització de riscos, prefereixo morir-me abans que després. Un dia abans que un dia després, un mes abans que un mes després... un any abans que un any després. Amb més raó, tenint en compte que ja sóc bastant gran, i que considero que ja he viscut prou anys.

El cas de la Noelia

La Noelia és una noia major d'edat amb un malestar emocional molt elevat a causa dels seus problemes mentals i, des de fa tres anys, tetraplègica i amb dolors crònics importants, a causa d'un intent de suïcidi. En aquesta situació, va demanar l'eutanàsia, i el comitè avaluador va considerar que la seva petició reunia els requisits establerts. Però després, un cop aprovada, l'execució es va aturar als jutjats a causa d'un recurs del seu pare. 

L'última resolució judicial va dir que els familiars tenien dret a oposar-se a la petició d'una persona que demana l'eutanàsia. Es veu que el jutge que va reconèixer aquest dret als familiars, en concret al pare, oblida que, de vegades, algú adopta mesures de protecció legals precisament per protegir-se de la interferència de familiars en la seva vida. Perquè se'n refia poc, o gens. O senzillament, perquè no vol tenir-hi cap relació.

Què argumenta el pare, amb la col.laboració dels Advocats Cristians? Que els problemes mentals de la Noèlia li impedeixen decidir de manera conscient i lliure sobre el que vol o no vol. Però els membres del comitè avaluador ja van tenir en compte els problemes mentals de la Noelia, i van concloure que aquests problemes no li impedien ser conscient de la seva situació, i decidir de forma del tot lliure en relació amb el que volia fer amb la seva vida. 

La presumpta incapacitat de decisió de les persones amb problemes mentals, al llarg de la història, ha sigut  una excusa per a cometre immensos abusos. Perquè en alguns casos sí que pot existir aquesta incapacitat, però en absolut de forma generalitzada, com a norma. (1)

L'altre argument és que, en un moment determinat, la Noelia hauria dubtat sobre la seva decisió, i ho hauria escrit. Però aquest escrit, real, després es va saber que li van dictar i li van fer firmar unes persones que es van introduir en la seva habitació un dia que ella no es trobava bé, que era incapaç de valorar el que li feien escriure. És a dir, aquelles persones (no queda clar si vinculades al pare, o als Advocats Cristians) van abusar de la seva situació d'indefensió aquell dia. Quan la direcció de l'hospital es va assabentar del que havia passat, va reclamar la presència d'un notari, perquè aixequés acta del que havia passat, i de quina era la voluntat real de la Noelia. I davant del notari, de manera del tot lúcida, la Noelia va reiterar que volia que se li apliqués l'eutanàsia.

És obvi que l'actual llei de l'eutanàsia no és perfecta. Sobretot, perquè permet a un jutge reconèixer als familiars el dret a intervenir, quan l'esperit de la llei és precisament el contrari: protegir la persona major d'edat i en ple ús de les seves facultats que demana l'eutanàsia, d'eventuals interferències per part de terceres persones. Si no hi ha aquesta protecció, aquesta garantia, de què serveix la llei, en casos com aquest? 

Faig un incís: altres vegades ja he dit que no es pot tractar igual els intents de suïcidi o una petició d'eutanàsia d'una persona jove, i els d'una persona ja cap al final de la seva vida, o bastant gran. Sempre s'ha d'actuar amb molta cautela, però en el cas de persones joves, molt més, perquè és normal pensar que els desitjos, desesperacions i decisions poden estar condicionats per circumstàncies puntuals, que poden variar. De fet, moltes vegades és el que passa. Ho reitero, la cautela ha de ser molt gran. 

Però quan hi ha circumstàncies objectives que queda clar que són immodificables (com la tetraplegia, els dolors crònics i el gran sofriment emocional de la Noelia a causa del seu trastorn mental), i el desig de posar fi a la pròpia vida és molt clar i sostingut, el que no es pot fer és actuar amb un paternalisme abusiu que nega a aquesta persona la capacitat de decidir. 

A dins de la Noelia només hi ha la Noelia. Ella és l'única que sent el seu sofriment, que el pateix, i per tant l'única que pot avaluar la gravetat, la insuportabilitat, del seu sofriment. Cap familiar, cap metge, cap jutge, no té dret a opinar sobre el seu grau de sofriment, sobre si és suportable o no. Només ella té dret a parlar d'ella. Ningú més. I si és, com és el cas, conscient de la seva situació, i alhora també és conscient de l'abast de la seva decisió, i manté la seva postura, ningú, absolutament ningú, no hauria de tenir dret a posar objeccions a la seva petició. (2)

De la història de la Noelia només en sé el que en diuen els mitjans de comunicació. Poc. Per exemple, no sé quin és l'abast de les repercussions de la tetraplegia sobre les diferents funcions del seu cos, només sé que en un cas així poden ser moltes i greus, de diferents tipus, a banda de la paràlisi de braços i cames: incontinència (o retencions fecals que requereixen dispositius d'evacuació), problemes respiratoris que poden necessitar suport ventilatori, debilitat general, eventuals complicacions cardiovasculars i de termoregulació, augment de les possibilitats d'úlceres, a causa de mobilitat limitada... Ho torno a dir, no sé quin és el seu grau d'afectació a causa de la seva tetraplegia. 

D'altra banda, a partir d'aquest poc que sé d'ella, penso que també tindria el seu interès, saber quina mena de pare ha sigut aquest, ara segons sembla tan preocupat per la seva filla. Perquè durant anys, la Noelia va estar tutelada per la DGAIA, i després, sembla que ella va voler mantenir-se distanciada del seu pare. Ho reitero, de la història de la Noelia només en sé el que ha sortit als mitjans de comunicació (per exemple, no em consta que s'hagi dit res de la mare), però sembla que la història del seu pare, la relació que havia tingut amb ella, hauria de tenir alguna rellevància, en un cas com aquest, que una filla major d'edat vol decidir sobre la seva vida i, un pare "amb aquestes característiques", s'hi oposa. 

No és que sigui el més important del cas (bé, per a la Noelia si que ho és). El més important seria la imperfecció de la llei, però suposo que això del pare no és sobrer esmentar-ho. De vegades ja passa, que algú que "passava de tot", després, vol ser el protagonista principal de la història, i a sobre té la pretensió que els altres facin el que ell vol.

Això el pare. Perquè el paper dels Advocats Cristians no sorprèn gens: ells, senzillament, estan en contra de qualsevol eutanàsia. Per a ells, la Noelia només és important perquè la poden utilitzar en contra d'una llei que rebutgen de manera absoluta, i que si poguessin, eliminarien. (3)

--
(1) Voluntat de morir, autonomia i tutela 
https://horitzontal.blogspot.com/2025/05/voluntat-de-morir-autonomia-i-tutela.html
(2) Dolor, sofriment i suïcidi
https://horitzontal.blogspot.com/2026/01/dolor-sofriment-i-suicidi.html
(3) El sofriment i els Advocats Cristians 
https://miravolant.blogspot.com/2025/06/el-sofriment-i-els-advocats-cristians.html

La por davant la finitud

La por davant la finitud i la mort alimenta "la lluita a mort contra la mort", una lluita en què totes les forces de l'exèrcit que s'hi enfronta actuen conjuntament: les mateixes persones que arriben a un punt crític de la seva vida, els seus familiars, els metges, jutges, polítics, bisbes, tertulians...

Un cop declarada la guerra, paradoxalment, el pitjor enemic de la lluita contra la mort no és la mateixa mort, perquè la mort en el camp de batalla fins i tot pot ser admirada, posada d'exemple i mitificada. 

El pitjor enemic és la rendició. La decisió d'un individu de no voler seguir lluitant, de voler desertar de la vida. "La covardia" d'abandonar el camp de batalla, cansat de les ferides, dels sofriments a causa de la lluita per la supervivència. O la covardia, encara més greu, de ni tan sols voler iniciar la més mínima lluita contra la mort.

Que un es rendeixi, que un perdi la por a deixar d'existir, o que no hagi tingut mai aquesta por, sobta als altres. I moltes vegades, veure aquesta falta de por alhora els fa por a ells mateixos. Se senten incòmodes. I a partir d'aquesta por i incomoditat, no és estrany que neixin les seves crítiques. Contra el desertor. De vegades molt rotundes.

Cadascú és responsable de la seva por. De les seves inseguretats. De les seves morals. De les seves creences. Dels seus pensaments i sentiments. I pot dir el que vulgui. 

Però en casos com aquests, estaria bé que s'intentessin moderar els dogmatismes, que es respectés més la voluntat dels altres. La voluntat de qui decideix, de manera lúcida i serena, que no vol seguir vivint. La voluntat de qui no vol seguir vivint perquè pensa i sent que, seguir viu, li és ja una càrrega massa feixuga. I prefereix abandonar aquesta càrrega, la càrrega de la vida.

El dret a rendir-se / 2

Sobre el dret a rendir-se i no voler lluitar per conservar la vida si es pateix una malaltia greu que la posa en perill, a banda de reivindicar aquest dret, el de rendir-se, encara s'hi pot fer un afegit.

En un cas així, també es pot argumentar que rendir-se fins i tot pot ser una opció "moralment més elevada" (i més solidària), si alhora es té en compte que, una de les diferències entre rendir-se o no, és el consum de recursos que es fa o es deixa de fer.

"Si es segueix la lluita", en general el consum de recursos que això comporta és elevat. O molt elevat. O fins i tot, de vegades, "literalment exorbitant". 

Ara bé, aquest és un tema que sembla que és "lleig", de parlar-ne, que no toca... Que parlar-ne és una mena "d'agressió" als malalts. De manera que sembla que és preferible fer com si no existís. 

I així, "com si no existís", tots els col.lectius de malalts, tots, reclamen augments d'ajudes, com si el cistell de les ajudes fos el cistell miraculós dels pans i els peixos del Sermó de la Muntanya. 

El dret a rendir-se

"La nau de la mort no té pressa, però té tot el velam aparellat." Albert Jané

Fa anys, quan li van diagnosticar un càncer a una amiga, un dia, parlant amb una germana seva, quan li vaig dir que semblava que ho tenia molt complicat, a causa del tipus de càncer, de l'edat, i d'altres mals que arrossegava, la germana em va dir, contundent, gairebé enfadada, que s'havia de lluitar contra el càncer al màxim. "A mort contra el càncer", em va dir textualment.

Deixo de banda l'evolució d'aquesta amiga, em quedo només amb les paraules de la germana, perquè amb unes o altres paraules, sembla que és l'actitud "que s'ha de tenir", davant d'un diagnòstic d'aquest tipus. "A mort contra la mort", com si fos una traïció al col.lectiu de malalts al qual es pertany, si algú decideix que no vol lluitar. Que prefereix rendir-se.

Això val tant per a malalts de càncer, com també pels malalts d'altres malalties greus. I encara més en el cas de les malalties en què, els malalts, han creat associacions per defensar les seves reivindicacions. Per a aquestes associacions i persones, parlar de "rendició" s'acostuma a viure com una traïció. I de vegades, fins i tot "com una agressió".

Cadascú ha d'intentar gestionar les seves pors, incerteses, limitacions, dolors, sofriments i inseguretats, quan està malalt. Les seves. Les dels altres són dels altres. I cadascú en fa el que vol o pot, amb les seves, sol o demanant les ajudes que li sembli que pot necessitar, segons el que intenti fer amb la seva vida. 

És a dir, que quan un pateix una malaltia d'aquestes, lluitar per mirar de conservar la pròpia vida no pot ser que es converteixi en una mena d'obligació.

En aquests casos, les dues opcions són igual de legítimes: procurar resistir, o rendir-se.

La Guillermina, el deseiximent, la por

Durant molta estona la Guillermina va parlant. Al principi, queixosa, repeteix el de sempre, els seus mals, les visites constants als metges, els tractaments, el cansament, la vida reclosa a casa, la solitud... Després, va canviant una mica el to, es fa més pausat, menys queixos, i llavors arriba un moment que m'atreveixo a intentar introduir, amb suavitat, un tema que, quan estic amb ella, o hi penso, em sembla que té tot el sentit considerar.

D'entrada, per tal de fer-ho més fàcil, li parlo de la Lívia. Del seu cor delicat, i de la  possibilitat que li hagin de canviar la vàlvula que li van posar fa uns divuit anys. 

Li vaig explicant que està previst que, durant la tardor, cridin la Lívia per parlar de la seva vàlvula. I que jo, a la Lívia, li dic que hauria de fer una llista de punts a favor i en contra, de l'opció d'operar-se. I després decidir què li sembla més aconsellable. Perquè si no ho fa, el més fàcil és que acabi fent el que li diguin els metges. I que com que "el subjecte de l'operació" és ella, és ella, qui hauria de decidir si s'opera o no, si li diuen que operar seria el que tocaria.

A la Guillermina li dono més detalls de la situació de la Lívia, perquè vegi el sentit del meu consell: la llarga i dolorosa recuperació després de l'operació de fa divuit anys de la Lívia (és clar que ara hauria de ser igual d'invasiva i traumàtica), la seva raonable bona vida actual, tot i l'envelliment de la vàlvula, els altres problemes físics, la seva edat... (ara, tot això no cal que ho detalli més, perquè el tema avui és la Guillermina, no la Lívia).

Després, li pregunto a la Guillermina: ¿Quines satisfaccions tens, en el teu dia a dia?

Ella no dubta ni un segon: em diu que cap. I jo insisteixo, cap? I ella ho repeteix, cap. 

Diu que no pot fer res del que li agradaria fer, a causa de la reducció de la mobilitat, els mals permanents, els munts de medicaments, les visites als metges, les incontinències, la poca força i control de les mans, les caigudes, les desmemòries, les equivocacions amb el telèfon... I a sobre, l'espessor del seu cap, que li impedeix pensar amb claredat. Que tot el dia suporta mals, que ja no es pot vestir ni desvestir sola, que ja no pot ni fer servir el caminador, perquè amb el caminador de vegades també cau, perquè les cames li fallen. I que està cansada de tot, molt cansada, frustrada, i sempre trista.

Llavors li torno a repetir la pregunta: En el teu dia a dia, no hi trobes cap gratificació? I ella repeteix que cap.

Aleshores, li dic que, "des de fora", perquè a dins seu només hi és ella, des de fora, sobta que digui el que diu i que, alhora, segueixi fent tots els esforços que fa per seguir vivint, molts, uns esforços que, a més, ella sap que no serviran per curar-li res, que en el millor dels casos només poden alentir, si és que ho fan, els processos degeneratius. Perquè ella sap, ho sap des de fa temps, que anirà empitjorant de manera inaturable.

Després d'això, ens quedem en silenci, una estona llarga. I quan tornem a dir alguna cosa, llavors surt. La por. La por davant la finitud, i davant del desconegut... Que per això li costa tant acceptar la mort. I amb la por, surten un munt de pensaments seus, sobre què pot ser que hi hagi "després", que a ella li costa creure que no sigui res, que creu que hi ha d'haver alguna cosa...

Que desvalguts que ens quedem, quan ens atrapa la por. I que poc que poden fer els altres, davant d'aquestes pors... Només sentir tristesa, i compassió, cap a les persones atrapades per aquestes pors. A les quals no podem dir res, perquè no els podem donar l'únic que els podria servir en el seu estat: "l'alliberament de la por". El deseiximent davant la finitud de la vida.

No es pot donar, la capacitat d'abandonar-se, de deixar de lluitar. La capacitat de deixar de fer esforços desesperats per evitar l'arribada d'allò que, en un moment o altre, és inevitable: el final de la vida. No es pot "donar", una actitud que faciliti acceptar la finitud i la mort, en lloc de fer tot el possible per allunyar-les.

L'estona avui amb la Guillermina ha sigut diferent de totes les anteriors, per la possibilitat de poder parlar de tot això tan difícil, de poder-ne parlar de forma reposada. Altres vegades que potser ens havíem acostat una mica a aquests temes, només una mica, de seguida ho havíem hagut de deixat estar, a causa de la tensió i el malestar que, a ella, li provocava parlar-ne.

Avui ha sigut un dia molt diferent. I diferent també per altres motius, perquè durant l'estona, llarga, que hem estat junts, també ha parlat molt de la mala vida que ha tingut, sempre, des de petita (me n'ha explicat episodis que mai m'havia explicat, algun realment terrible). Però això, la seva vida passada, ja és una altra història.

Processos de dol

Una persona que estava al cas de la meva relació d'amistat amb la Marta, que sabia que vam acabar tenint un important grau de complicitat, sobretot durant el seu últim i complicat any de vida, em diu si vull participar en un estudi sobre els processos de dol en casos de mort per eutanàsia.

Li dic que potser no sóc una persona adequada, per participar en aquest estudi, perquè jo no era familiar de la Marta, només ens unia una relació d'amistat. A més, després de la seva mort, jo no vaig viure cap dol. Va ser diferent. D'una banda, perquè era molt conscient de l'elevat grau de dolor que havia de suportar ella cada dia. I cada nit, de vegades senceres d'insomni. Sentia, com ella, que la mort era l'únic alliberament possible. Tenia molt clar, el que la Marta volia, el que ella esperava "que arribés ja". 

Alhora, d'una altra banda, a causa de la meva manera de ser, "deseixida davant l'existència", poc aferrada a la vida, quan la Marta va morir vaig tenir una sensació de coherència: prou resistència, prou lluita. S'ha acabat: "la Marta ja no pateix!". Perquè no patir era el que ella, per sobre de tot, llavors volia. No patir més. Conscient de fins a quin punt li costava seguir vivint,  la seva mort per a mi no va suposar només una sensació d'alleujament, sinó també una sensació amb una part d'alegria, encara que potser a algú li soni estrany.

És cert que de vegades enyoro la Marta, que enyoro les trobades amb ella, les converses, els silencis... Però és una enyorança serena, que no sento que tingui relació amb un procés de dol. És "una companyia", una manera diferent de seguir vinculat a ella; és "una altra cosa", bonica i melangiosa... diferent d'un dol. 

Això últim, d'entrada no ho explico a la persona que m'ha fet la proposta, perquè potser tampoc és tan fàcil d'entendre, si algú està acostumat a associar morts i dols.

Uns dies després, aquesta persona, que només fa d'intermediària, es torna a posar en contacte amb mi, i em diu que, tot i les peculiaritats del meu cas, seria benvingut a l'estudi, si hi vull participar. I jo, en part encuriosit, li dic que d'acord.

La participació consisteix en una entrevista amb la persona encarregada de l'estudi, una metgessa. Durant l'entrevista, em va fent preguntes, i jo les hi vaig contestant, en la línia del que ja he dit, incloent també el que he explicat de la meva manera de ser, i de la meva "relació actual" amb la Marta...

El balanç que faig de la participació en l'estudi, de l'entrevista, és molt positiu. La metgessa és una persona amable, curiosa, atenta als detalls, intel.ligent. Parlant amb ella m'he sentit molt a gust, he après, m'ha enriquit. Poder parlar amb ella per a mi ha sigut un gran regal.

Penso que la Marta, si fos el cas que estigués en algun lloc (ella no hi creia, estava convençuda que després de la mort s'acabava tot), i ens hagués pogut escoltar, també s'hauria sentit a gust.

El sofriment i els Advocats Cristians

Les creences de cadascú condicionen les seves accions. Els Advocats Cristians no són una excepció, i per això cal tenir presents les seves creences, quan actuen en relació amb un cas de petició d'eutanàsia.

Els cristians creuen que Jesucrist va morir crucificat per tal que es complís la voluntat del seu Pare (com a forma d'expiació, diuen, d'un pecat arrossegat des del mateix origen de la humanitat). A partir d'aquesta creença, "una crucifixió volguda per Déu", uns cristians consideren que el dolor volgut, triat, és plaent a Déu, mentre que uns altres no ho comparteixen. 

L'Església de Roma sempre ha impartit el magisteri del dolor volgut (en tant que acte d'amor cap a Déu i d'acceptació de la seva voluntat). I també diu que el dolor no buscat, però sofert de manera abnegada, suportat "mentre Déu vulgui", és també una forma de lloar Déu, d'estimar-lo. 

Tal com he dit, no tots els cristians comparteixen aquesta forma de pensar. Però els Advocats Cristians sí. Per això, els Advocats Cristians s'oposen a qualsevol eutanàsia (de fet, el que voldrien és eliminar la llei que la regula). Perquè segons ells, la pràctica d'una eutanàsia implica anar contra la voluntat de Déu. Per partida doble: perquè posa fi a una vida el final de la qual només pot decidir Déu, i perquè pot posar fi a un sofriment que, qui el pateix, l'hauria de suportar de manera abnegada i submisa, "cristianament", ja  que a Déu aquest sofriment i abnegació li són plaents.

Els Advocats Cristians no estan en contra del tractament del dolor, però com que consideren que el dolor té un valor moral, tenen les seves línies vermelles, segons quina sigui la forma d'alleujar o de posar fi al dolor. Alhora, aquestes línies vermelles pretenen, aquest és el problema greu, que siguin obligatòries per a tothom. Els és indiferent, que molta gent no sigui creient, o que creient o no, no tingui gens de ganes, ni de forma real ni metafòrica, "de ser crucificada".

En resum: la Llei de l'Eutanàsia és la que és, i els Advocats Cristians aprofiten les seves escletxes o imperfeccions per mirar d'imposar els valors de les seves creences religioses. Ho fan respectant la llei, de manera legal, però retorçant, pervertint de manera descarada, l'esperit de la llei. Per això, en aquests casos, la seva motivació o referent religiós (és a dir, el seu model de "Jesucrist crucificat"), s'hauria de tenir sempre molt present.

D'altra banda, el problema no s'acaba amb els Advocats Cristians. Perquè llavors resulta que, quan en un contenciós d'aquests, a més dels Advocats Cristians, també hi ha implicats metges i jutges amb les mateixes creences i valors que ells, tot es complica encara més. 

Com que solucionar tot això és complicat (segurament és necessària una modificació de la llei que impossibiliti o dificulti més aquestes  interpretacions que en perverteixen el seu propòsit), de moment si més no cal tenir presents les motivacions d'aquestes intervencions. 

I quan els Advocats Cristians diguin el que sigui sobre aquest tema, llavors cal fer l'esforç de "visualitzar" la imatge d'un Jesucrist crucificat, ferit i ensangonat, patint una llarga agonia... I recordar que, aquesta crucifixió, "volguda pel Pare Déu i acceptada pel Fill Jesucrist", és el principal referent de les vides com a creients dels Advocats Cristians.

Voluntat de morir, autonomia i tutela

No sabia on posar aquest text, sobre el tema de les persones amb problemes mentals que, en moments o etapes de completa lucidesa, decideixen que no volen seguir vivint, i llavors demanen acollir-se a l'opció de l'eutanàsia. Al final he decidit posar-lo a l'apartat de textos relacionats amb la salut mental:

https://horitzontal.blogspot.com/2025/05/voluntat-de-morir-autonomia-i-tutela.html

Recordatori maig 2025

"El metge diu que tots els resultats han sortit bé, que estàs molt bé."

Una dona li diu això al seu pare. Ell potser té noranta anys; està assegut, el cos desmanegat, "deixat anar", en una butaca. Té el cap tort, els ulls oberts, però la mirada perduda, sense cap expressió a la cara. No fa el més mínim gest que indiqui que estigui escoltant la filla.

L'escenari: la sala d'estar d'una residència geriàtrica. Poca ventilació, una atmosfera feixuga, confitada d'orins i desinfectants. A les butaques o cadires, uns quants homes i dones més, molts en un estat semblant al d'aquest home. És un conjunt de persones "desconnectades" de la realitat, aparcades en aquesta sala, en aquesta residència, esperant que arribi el seu final.

És ben bé com un acudit: "El metge diu que estàs molt bé". La filla, acompanyada del pare, podria anar a un programa d'humor satíric, d'humor negre, molt negre...

Fa un parell de mesos que cada setmana vinc un dia a aquesta residència. A veure el Joan Pintor, però avui no parlaré d'ell. És una immersió setmanal, una estona, en aquesta mena de, per a mi, "casa dels horrors", en aquest submon de gent aparcada, marginada, que "existeix" però que ja no viu, "perquè la vida era una altra cosa". Aquí, el present és només un temps d'espera. Entre bolquers, "olors", cadires de rodes, grues, laments... un temps congelat, lent, monòton. Fins que arribi l'alliberament de la mort. Conec bé aquesta realitat, al llarg dels anys he anat de visita a unes quantes residències (no totes iguals, unes millors que les altres, però en definitiva totes espais segregats en els quals esperar el moment de la mort). 

Durant aquest últim any han mort persones que coneixia. Entre elles, la Marta: cansada de patir, havia demanat l'eutanàsia i la hi van aprovar. També ha mort l'Anna: li van diagnosticar un càncer i va dir que no volia fer cap tractament. Són dos referents, dos models, que tinc presents. Altres persones que coneixia i que han mort aquest últim any són l'altra cara de la moneda, perquè han mort amb por, amb una considerable falta de deseiximent (i d'una manera força egoista, però avui no hi entro,  en aquest egoisme, queda per a un altre dia). 

És evident que es pot morir de diferents maneres. I que si no es vol, no cal acceptar, "fins al final", el camí del sofriment, la degradació, la humiliació i la dependència. Hi ha l'opció de dir que ja n'hi ha prou.

Aquesta opció segueix sent la meva opció. Dir que ja n'hi ha prou "quan ja en tingui prou", si un dia aquests escenaris indesitjables, que rebutjo de manera absoluta (d'una manera alhora racional i emocional), es comencen a dibuixar en el meu horitzó.

Estic decidit, segueixo estant decidit a actuar, "si un dia em cal actuar" per tal d'evitar el que no vull acceptar. Cada any que passa ho tinc més clar. D'una manera cada vegada més clara i rotunda. Absolutament rotunda, sense el més mínim dubte. 

Advocats Cristians

Els Advocats Cristians voldrien que es derogués la LORE, la llei que regula el dret a l'eutanàsia. Com que de moment no els és possible, mentrestant es dediquen a obstaculitzar la tramitació de qualsevol demanda d'eutanàsia en la qual hi vegin la més mínima possibilitat de judicialitzar-la. La voluntat de la persona demandant els és del tot indiferent, perquè la seva motivació és exclusivament ideològica, religiosa.

Els Advocats Cristians, segons diuen al seu web (abogadoscristianos.es), són "una fundación civil de ámbito nacional que defiende en el ámbito jurídico los valores inspirados en el cristianismo".

El text de la LORE (Llei Orgànica de Regulació de l'Eutanàsia, 24/3/2021) permet "interpretacions" com les dels Advocats Cristians. Són unes interpretacions, això sí, que retorcen y perverteixen la intenció i el sentit original i fonamental de la llei. Els Advocats Cristians, "defensors dels valors inspirats en el cristianisme", fan això, buscar escletxes per desvirtuar la llei. I hi ha jutges que els fan el joc.

Segons el seu criteri, basat en la seva formació com a juristes, els jutges interpreten les lleis. Totes les lleis són interpretables, fins i tot les més sòlides i clares. D'altra banda, aquesta interpretació els jutges la poden fer segons les seves creences o ideologies, i aquesta contaminació (perquè és una contaminació), és un problema important. Als tribunals, a les seves deliberacions i resolucions, moltes vegades hi ha molta contaminació d'aquest tipus.

El cas és, per tant, que les persones partidàries del dret a l'eutanàsia tenen un enemic declarat, en els Advocats Cristians. Dic un enemic perquè amb ells no hi ha diàleg possible, a causa dels convenciments oposats: "jo tinc aquest dret", "tu no tens aquest dret". Punt final.

Llavors, l'única opció, davant de cada moviment dels Advocats Cristians per impedir que tu lliurement puguis decidir el que vols fer amb la teva vida (amb la teva, no "la seva"!), és l'enfrontament amb ells: arremangar-te i fer tot el possible per tal que els Advocats Cristians no puguin sortir-se amb la seva.

Com que la LORE, a més de necessària, és una bona llei (garantista, i consistent, jurídicament parlant), quan es judicialitza un cas té un pes determinant el "perfil" del jutge que hi intervé. I aquest, ja ho he dit, és l'altre problema, perquè alguns també tenen vocació moralista. I si per mala sort la seva moral és la mateixa, o propera, a la dels Advocats Cristians, ja has begut oli. Cada any hi ha demandants de la prestació de l'eutanàsia que acaben bevent aquest oli. És una "indecència jurídica". I ètica.

Fa pocs dies, en una conferència, vaig sentir que l'advocat Francesc José María Sánchez deia que no és que hi hagués jutges conservadors i jutges progressistes, sinó que hi ha jutges conservadors, jutges "encara més conservadors", i algunes excepcions. Aquest és l'escenari. I amb aquest escenari, els Advocats Cristians ben contents. Perquè (ja ho he dit), a ells la voluntat dels demandants d'una eutanàsia els importa un rave: ells són "creients" i, com a tals, per a ells una eutanàsia és un "pecat".

Ara bé, quina culpa tenim, els altres, que ells, els Advocats Cristians, siguin creients i visquin submergits en les seves constel.lacions de pecats? I si ells ens fiquen el dit a l'ull ("el seu dit al nostre ull!"), què hem de fer? Quedar-nos de braços plegats?

No ens queda una altra alternativa: "Contra els Advocats Cristians!"

Programa

Es tracta d'intentar arribar al final 
sense perdre la dignitat.
Amb el cap habitat,
que encara conservi la ment.
I el cos no massa deteriorat, 
que et permeti viure
sense dependre de ningú.
Del tot autònom i lúcid.
I si un dia la cosa s'embolica,
llavors, sobretot no badar: 
marxar amb naturalitat,
mentre encara ho puguis fer sol.