El pis de dalt - 2

Dino a casa de l'Eva i el Carles. Surt el tema del final de la vida, del deteriorament físic i mental, de les ganes de viure o no viure en segons quines condicions. El tema el treu el Carles perquè sap que a mi em preocupa. Veig que li interessa, i que també li fa respecte. Alhora, pel que em diu ell, m'adono que amb l'Eva no n'han parlat mai.

L'Eva estava a la cuina i quan torna es troba amb la conversa engegada, i comença a dir-hi la seva. Diu que no s'ha de pensar en aquestes coses, que s'ha de viure bé el present, tenir pensaments positius, confiar en el futur, i que amb aquesta actitud segur que les coses t'aniran bé. Li pregunto si ha estat algun cop a algun geriàtric, sobretot a la secció dels avis més deteriorats. Em diu que no, "però que ho ha vist per la tele". Li dic que no és el mateix, i que crec que visitar aquests llocs ajuda molt a entendre el sentit de la conversa que teníem amb el Carles.

Ella torna a insistir amb el tema de viure el present, de les bones vibracions, les energies positives... Jo intento  reconduir la conversa i evitar aquestes argumentacions més aviat irreals, màgiques, poètiques, perquè crec que al Carles el tema el preocupa: té uns quants anys, i una salut que no és precisament per tirar coets.

El cas és que la conversa amb l'Eva (el Carles s'ha quedat callat, no diu res) es va fent una mica tibant, tant, que de cop, de manera inesperada, arriba un punt que ella acaba esclatant. Molt alterada, diu que no vol parlar del tema, que no ho suporta, que no en vol saber res. Està molt, nerviosa, tremolosa, a punt de plorar. Naturalment, la conversa s'acaba en sec i comencem a parlar de coses intranscendents, per tal de rebaixar la tensió. Si algun dia en torno a parlar, per descomptat serà només amb el Carles, sense que ella hi sigui present.

El que ha passat m'ha afectat també molt a mi. Si quan hem començat a parlar del tema ella hagués dit que preferia no parlar-ne, no hauria passat res: no n'hauríem parlat, i tots contents. És una altra lliçó: sovint les paraules no volen dir res, només són tapadores de poderosos sentiments i emocions que ens dominen, de febleses, d'impotències, d'aspectes nostres que no sabem gestionar.

Aquest incident amb l'Eva em recorda alguna conversa semblant amb alguna altra persona, mai acompanyada d'aquest final, de la seva explosió emocional, però sí dominada, segons els casos amb diferents graus d'intensitat, per aquesta por a mirar de cara aquest tema de la mort, sobretot "de la mort dolenta", precedida de processos de degradació.

D'altra banda, aquesta por és comprensible, aquests escenaris a tots ens en fan, de por. La por és normal, perquè la realitat és que, per molt que vulguem ignorar-los, aquests processos no deixen d'existir (degeneratius, invalidants, dolorosos, despersonalitzadors...).

El pis de dalt

La meva mare de vegades en parlava, "dels del pis de dalt": dels avis o àvies ingressats en geriàtrics que, a causa del seu deteriorament, eren traslladats dels espais més visibles i accessibles de les instal.lacions als més amagats, tant perquè amb la seva presència no aclaparessin els residents en estats encara no tan lamentables com perquè no causessin una mala impressió als familiars dels "eventuals nous clients" quan anessin a veure les instal.lacions.

La meva mare era valenta, tenia coratge per anar a veure persones en aquesta situació, era forta i no quedava massa trasbalsada pel depriment panorama d'aquests llocs. El pis "dels de la boca oberta", com ella també s'hi referia, d'una manera gràfica i ben encertada. Aquelles persones li feien molta pena, i de fet s'alegrava quan alguna moria: "Ja ha deixat de patir".

El que sí la trasbalsava era pensar que un dia ella pogués ser una d'aquelles persones que anava a veure, que pogués acabar en un estat tan lamentable, això la terroritzava. Per això jo vaig estar molt content quan va morir de manera relativament inesperada, perquè es va estalviar el risc que allò li pogués acabar passant; la seva vida ja havia sigut prou intensa i llarga, i cada cop eren més les possibilitats d'acabar tenint "una mala mort".

La setmana passada vaig anar a veure en Pep, el pare d'una amiga meva. Està "a la tercera planta" d'una residència. Em va fer una pena immensa. Tot: ell, els altres avis i àvies... algun encara una mica espavilat, però la majoria molt deteriorats, absents, encantats, desvariejant, lligats a les cadires perquè no caiguessin... Entremig, tenint-ne cura, unes noies joves, amables, implicades, però que malgrat la seva dedicació i el seu bon humor no podien evitar que el panorama fos profundament desolador, terriblement depriment.

Com la meva mare, encara amb més claredat i determinació que la meva mare (la meva mare només "desitjava", jo desitjo i si cal, "estic disposat a fer", per tal d'evitar el que no vull) tinc clar que aquesta perspectiva em sembla terrorífica. Fins i tot comptant amb les millors atencions del món: no ho vull de cap manera.

De tot això en parlem amb la filla d'en Pep, i ella em diu que "si t'hi trobes, què has de fer?" Té raó, perquè sobretot si abans no s'han parlat aquestes coses, decidir el que sigui no és gens fàcil. I encara menys si has de decidir per un altre. Per sort, jo  ja no tinc pare ni mare envers els quals pugui tenir aquest dilema. En el seu moment ja hi vaig passar, i el cas és que no n'estic del tot content, del paper que vaig fer. De fet, aquesta incomoditat també em reforça la meva claredat i fermesa actuals.

Si d'aquestes coses no se'n parla i es confia "en la providència"... les possibilitats de trobar-te en situacions incòmodes es multipliquen. I si a sobre de no parlar-ne ni tan sols hi has pensat, doncs encara pitjor. Per això a mi m'agrada parlar-ne, sempre que ve a tomb, també amb mi mateix quan estic sol, i així avançar-me a qualsevol hipotètica escletxa en la meva claredat i determinació. Per tal que no hi hagi cap mena d'incertesa del que no vull.

De vegades em pregunten: quin és el límit? No és fàcil de respondre, primer, perquè és una cosa de cadascú, i segon, perquè a més hi intervenen diferents factors. En canvi, d'altres vegades contestar m'és molt fàcil. Com aquest cop: jo, en l'estat d'en Pep, no vull viure de cap manera. Ni en l'estat de qualsevol de les persones d'aquella planta, totes tan desvalgudes, tan poc elles mateixes, tan "despersonalitzades"... No vull viure tampoc com algunes persones conegudes (cada vegada la llista és més llarga) que he vist que tenien uns finals de vida molt desagradables, fins i tot sòrdids, sense cap compensació, només amb tristesa, dolor, impotència, demència... Entre elles el meu pare.

No vull viure com cap d'aquestes persones que estimava o apreciava i que vaig veure com tenien "mals finals de vida". I com que voler i poder de vegades no van de bracet, per això també dic sovint que m'estimo més, per si de cas, "marxar un dia abans", per assegurar-me la jugada, no fos que, volent apurar la cosa, al final acabi agafant-me els dits. I en lloc de morir com i quan vulgui, acabi morint com i quan vulguin d'altres persones, amb criteris diferents dels meus (ja siguin familiars, metges, jutges, ves a saber qui...).

Els tres enemics de la bona mort - José Rubio

"Havíem quedat que els 'enemics de l'ànima' -és a dir, de la bona mort, de la mort digna- eren la religió, l'Estat i la classe mèdica. (...) La religió, tota religió, es caracteritza precisament per sacralitzar, establint els corresponents tabús, els denominats grans 'ritus de pas' en l'existència de l'home sobre la terra: el naixement, el sexe com a procreació i la mort. (...) L'Estat, hereu secularitzat d'una bona part de les funcions que pertocaven originàriament a la religió, la secunda fidelment a través d'una embolicada i minuciosa normativa legal que penalitza amb fermesa tot intent de desviació personal, de manera especial en allò referent a l'eutanàsia (...) La classe mèdica, finalment, a la que li correspon, sens dubte, un important paper assistencial i d'assessorament, tanca, en canvi, en la majoria dels seus components el trio de la dissuasió eutanàsica com a braç executor del legalisme religiós-estatal."
José Rubio Carracedo. Ética del siglo XXI. Editorial Proteus. Cànoves i Samalús, 2009

A qualsevol preu, no - 2

Parlava de les "linies vermelles", una relativa al grau de decrepitud i l'altra relativa al grau de consum de recursos. Espero que el pas dels anys no m'enterboleixin la clarividència actual. Espero que no m'estovi, que no em despisti, que no em passi que algun dia acabi dient el contrari del que dic ara. O que senzillament me n'oblidi, i vagi travessant línies vermelles, acceptant el que ara tinc tan clar que no vull acceptar. No em sembla probable, però amb una mica de mala sort possible ho és tot: sempre som a temps d'acabar la nostra vida fent el ridícul (és a dir, fent allò que hem estat proclamant sempre que mai faríem).

Espero també (i això sí que em fa més por, perquè no en tinc el control) que la vida no em faci la mala passada de posar-me en el dilema d'haver de triar entre aquesta opció autolimitadora que he exposat i "l'obligació de viure", a causa de la existència d'alguna relació de dependència envers la qual sigui important que jo segueixi existint. Que em forci a seguir vivint, en contra de les meves preferències personals, a causa de "l'obligació moral" de contribuir a fer la vida més fàcil a algú altre.

De casos d'aquests en conec més d'un. Sobretot mares o pares, de vegades molt grans, que sembla que només conserven la vida per la por de deixar sol un fill dependent (desvalgut a causa d'alguna discapacitat, o malaltia mental, o addicció, o qualsevol altre motiu). De casos així n'he conegut i en conec alguns, i aquests pares aclaparats, desbordats i esgotats em fan una pena immensa.

Tot i que, ves a saber, si em passa això... igual encara tindré més motius per engegar-ho tot a rodar. Perquè, a veure, jo no sóc, ni tinc cap vocació d'intentar ser, cap mena d'heroi. Les heroïcitats no em tempten gens. De manera que, en un cas així, una darrera "heròica covardia" que m'alliberés de la servitud d'existir em podria semblar, no només desitjable, sinó també del tot legítima.

A qualsevol preu, no

Quan dic que no vull vire a qualsevol preu ho dic en un doble sentit. D'una banda, vull dir que no vull viure amb segons quin grau de deteriorament, amb segons quines limitacions. D'una altra banda, ho dic en un sentit literal, econòmic. És a dir, que si la meva supervivència ha de sortir massa cara (amb independència de a càrrec de qui vagi la despesa), no m'interessa.

Per exemple: suposant que tingués una malaltia greu, que alhora per a aquesta malaltia només hi hagués una possible cura en un centre mèdic especialitzat molt car, suposant que també tingués els diners per anar-hi, suposant tot això... doncs mira, no em semblaria bé. No vull gastar-me aquests diners "en la meva salvació". De cap manera. Ni tampoc vull que se'ls gasti (en mi) la sanitat pública.

Un altre exemple. Tampoc em ve gens de gust seguir vivint si és el cas que, sense tenir cap malaltia greu, senzillament em vaig envellint i tornant dependent, de manera que cada cop necessiti més ajudes, mèdiques i humanes, amb la corresponent repercussió econòmica. No vull ser la causa d'aquesta despesa.

No tinc clara quina és la línia vermella (la meva subjectiva, particular i intransferible línia vermella). Però sí que tinc clar que per a mi hi ha un llindar, que per a mi "no tot val". No vull que es gastin recursos allargant la meva vida quan aquesta arribi, segons el meu criteri, a un estat de prou decrepitud, o de falta d'al.licients.

I no perquè tingui cap interès en anar-me'n al cementiri amb la cartera plena (ja he dit que encara que els recursos siguin públics la reflexió és la mateixa), sinó perquè el que no vull és anar-hi avergonyit. Ho tinc molt clar: per a mi, això no ho vull. No vull que els meus diners, o els de qui sigui, es gastin d'aquesta manera (considero que poden ser utilitzats de manera més assenyada).

"El que no és imprescindible és robat", és una frase de Pere Casaldàliga que m'agrada molt. Doncs bé, jo tinc molt clar que la meva vida és més o menys valuosa (ves a saber, és un tema opinable, i dependrà també del que en faci) però imprescindible, no, en absolut. Imprescindible no hi ha ningú.

Sé que "la vida vida passa a través meu", que sóc només una mena de recipient que la conté durant un temps limitat, i no m'hi vull aferrar "amb desmesura". Si les coses són fàcils i les expectatives raonables, sóc el primer interessat en conservar la vida, però si són massa complicades i a sobre amb implicacions econòmiques desproporcionades, no m'interessa. Perquè a més, una vida així no la podria gaudir, sempre tindria al damunt aquest càrrec de consciència.

Si vaig vivint sense massa entrebancs, bé, però si haig de fer massa massa esforços i consumir massa recursos, m'estimo més ser una mica humil, discret, acceptar tranquil.lament que sóc efímer, i marxar sense fer massa soroll, i sense haver arribat a fer-me massa pesat. Amb tota la naturalitat del món, sense fer cap drama.

Queda pendent el tema de determinar el llindar concret, "la línia vermella" (tant pel que fa a aquesta dimensió econòmica i de consum de recursos, com pel que fa a l'altra, la de la qualitat de vida). Aquesta concreció de moment la deixo pendent, perquè ara només volia introduir aquesta idea: "que no tot em val". Si de cas, ja reprendré el tema alguna altra estona.

Només un últim aclariment: si explico això no és amb cap intenció d'alliçonar ningú, sinó només per deixar ben aclarit el que penso d'aquest tema, "i com me'l vull gestionar". Parlo només de la meva vida. Amb la seva, que cadascú faci el que vulgui, o el que pugui.

Arriscar-se o no - 2

És de sentit comú que com més gran et fas tens més possibilitats d'anar acumulant molèsties i limitacions de diferent envergadura a causa del deteriorament de la salut. I amb una mica de mala sort, potser també grans desgavells, com ara una demència, o un vessament cerebral amb importants seqüeles, o... Suposo que si se'n busquen les dades (a mi m'ha fet mandra) no deu ser difícil trobar el tant per cent de probabilitats que tens que et toqui alguna d'aquestes calamitats, o qualsevol altre, a mesura que vas acumulant anys.

Ja sé que una cosa són les estadístiques i una altra els casos individuals, concrets. Però suposo que també és obvi que les estadístiques estan fetes a partir de casos concrets. És a dir, que "la mala sort" també toca, no saps si et tocarà a tu o no, però saps "que et pot tocar". I com més gran siguis, tens més butlletes d'aquesta rifa galdosa.

És clar, també pot passar "que no tinguis cap malaltia"... però que a causa de la debilitat creixent resultant de l'edat, no siguis capaç, per exemple, ni de canviar-te tu els bolquers que necessites a causa de la incontinència que, amb els anys, se t'ha anat declarant. Vaja, que quan et fas vell de possibles escenaris poc engrescadors n'hi ha molts.

També és veritat que hi ha vellets lúcids i autònoms, i alguns a més tenen la sort, a sobre, de morir-se de cop. És tan veritat com que alhora hi ha vellets fets una calamitat i que de vegades, de propina, tenen processos "d'estabilització de la calamitat" llarguíssims. Hi ha de tot i, en general, com més gran et fas, més de dolent que de bo. I si algú no ho té clar, només cal que vagi a donar un tomb per alguna residència de vells: és una experiència molt educativa, sobretot si vas al pis o al departament dels més dependents, "dels que estan més atrotinats". És una visita que t'ajuda molt a ordenar les idees relacionades amb aquest tema.

X, de qui parlava l'altra dia, sembla que ara (quan escric això) està evolucionant favorablement, que potser no se'n sortirà malparat. Tenia, no sé si encara té, una infecció a l'encèfal que no sabien ni de quin tipus era ni què la podia haver causat. A causa de la infecció, tenia al.lucinacions, deliris i episodis de violència. Semblava que cada dia que passava els danys de l'encèfal podien ser més greus, i més irreversibles. Tot i que, és clar, el desenllaç concret era una incògnita. Tanmateix, per la informació disponible llavors, la situació era prou dolenta com perquè hi hagués la possibilitat que allò acabés malament. És a dir, amb greus seqüeles en cas de supervivència.

L'evolució exacta de X aquells dies la desconec, d'una banda perquè sovint les informacions eren confuses i, d'altra banda, perquè me'n vaig apartar: com que no em vaig veure amb cor de no discrepar  de les decisions que s'estaven prenent, em va semblar més prudent marginar-me, desaparèixer. M'ho podia permetre perfectament: d'una banda, perquè la meva opinió no tenia cap pes ni importava per a les persones que havien de decidir, i d'una altra, perquè per sort, només sóc un parent de tercera o quarta fila, del tot prescindible, tenint en compte que de familiars més propers a X no n'hi falten.

Jo ho veia com una pel.lícula de terror. Un home de més de vuitanta anys enamorat de la seva autonomia, la seva vitalitat i la seva creativitat, que detestava la decrepitud (era una expressió que ell repetia sovint), a qui aterria la dependència, s'estava exposant a la possibilitat d'una vida ben poc estimulant, ves a saber si infernal, com a resultat del seguiment dels protocols mèdics a què se'l sotmetia (amb el vist i plau dels seus representants). Uns protocols orientats a la seva supervivència, sense cap reflexió seriosa (o ni tan sols no seriosa) sobre "la qualitat de la seva supervivència".

En aquell moment hi havia dues opcions: fer mèdicament tot el possible amb "l'esperança" que X sobrevisqués sense seqüeles, o deixar d'intervenir i "assegurar-se" que no tingués seqüeles (deixant-lo morir). En tot moment l'opció va ser la primera. Amb diferents explicacions o justificacions: la falta encara d'un diagnòstic clar, la necessitat d'un període prudencial d'espera... unes explicacions que, d'altra banda, podien servir "exactament igual" per triar la segona opció: "davant de tanta incertesa, més val no arriscar-se".

Bé, deia que sembla que X ara està evolucionant "favorablement" (tampoc sé què vol dir exactament això, ja he dit que n'estic una mica distanciat). De manera que X al final potser s'haurà estalviat "aquesta mort prematura" (als 83 anys) i més endavant tindrà l'oportunitat "d'una altra mena de mort"...

X té ara un any més que l'esperança de vida actual de la població espanyola (82), i quatre més si només es compten els homes (79; les dones viuen més, la seva esperança de vida actual són 85 anys). De moment, X ja ha viscut, segons les estadístiques, "quatre anys de propina". Què li espera? Ves a saber... Aquests dies, no ho puc evitar, recordo quan, fa uns quinze anys, ell no volia anar a veure un parent seu en una fase avançada d'alzheimer, perquè quan el veia es deprimia: deia que s'ho passava molt malament veient-lo en aquell estat tan lamentable. De fet, no sé si va deixar del tot d'anar-lo a veure, no ho recordo bé.

Tan de bo X no enyori mai no haver-se mort (que l'haguessin deixat morir) ara que hauria estat tan fàcil. Haver-se mort ara després d'haver viscut una vida extraordinàriament pletòrica, amb la fortuna de no haver de passar cap mal tràngol al final. Tan de bo no pensi mai que les persones que aquests dies van decidir per ell (a causa del seu estat que li ho impedia) es van equivocar. Sí, tan de bo la vida sigui una mica clement amb ell.

Arriscar-se o no

Vaig començar a escriure això quan X estava a la UCI (ara mateix no sé si encara hi és ni quin és el seu estat, sembla que millor). No se sabia el que li passava ni el que li podia passar. Segons l'evolució que fes, probablement es criticarien o es justificarien les decisions que s'estaven prenent. Volia escriure això llavors, perquè no volia que l'evolució de X, fos la que fos, "contaminés" de cap manera l'argumentació que volia fer, que vull fer. Perquè aquesta argumentació només té sentit des de la incertesa, no a posteriori i en funció del resultat.

De manera que parlaré de l'àmbit de les incerteses, de la difícil gestió dels riscos, i a continuació parlaré de X.

Quan decideixes jugar a la loteria no tens ni idea de si et tocarà. Pots tenir "la intuïció, la convicció" que que et tocarà... I si et toca llavors pots dir "que ja ho sabies, que aquest cop et tocaria!" Ho pots dir, però de garantia que et toqués no en tenies cap. Això val tant per a les loteries "bones" com per les "dolentes", aquelles en què si hi jugues hi ha també la possibilitat que en surtis malparat. Ja ho aniré explicant.

Una loteria amb regles transparents només permet que la gent s'enganyi (pel que fa a les "possibilitats" que li toqui) quan té ganes d'enganyar-se, cosa que per cert passa sovint. I no hi ha res a dir, perquè tothom és molt lliure d'autoenganyar-se, si vol.

Les incerteses ténen moltes més variables quan es tracta de l'àmbit de la salut. En aquest cas, adoptar decisions pot ser molt més complicat. Una ajuda rellevant pot ser la informació estadística: de la mateixa manera que las probabilitats que ens toqui la loteria són matemàticament concretes, aquesta concreció estadística també es pot fer servir (de fet es fa servir habitualment) a l'hora de prendre decisions sobre la salut de les persones.

Per exemple, arriba un malalt a urgències amb un conjunt de símptomes. Els metges no s'atreveixen a fer cap diagnòstic, senzillament perquè no el poden fer amb la informació que tenen. Però amb la pobresa de dades que sigui, si es vol, sempre es pot fer un pronòstic estadístic. Per exemple, si és el cas: "En casos de malalties amb aquests símptomes i amb aquesta incertesa diagnòstica hi ha probabilitats que el malalt se'n surti". O fins i tot concretant-ho més: "Aquestes probabilitats són minses (o elevades)". I eventualment afegint: "Si se'n surt, les probabilitats que sigui sense seqüeles, o amb unes seqüeles determinades (més greus o més lleus) són tantes".

En general, es posa l'accent en les expectatives positives, cosa d'entrada molt correcta (sovint la gent només vol sentir això). Però aquesta correcció pot ser qüestionable quan es pregunta per les expectatives negatives, i llavors s'evadeix la resposta. Imaginem-nos aquesta pregunta:

"Si sense diagnòstic em poden dir que hi ha motius per a l'esperança (i se suposa que no m'enganyen), en la mesura que ens diuen que hi ha gent que en situacions semblants se'n surt bé i sense seqüeles, ens poden parlar també, per favor, ja que hi estem molt interessat, dels eventuals motius per a la desesperança?"

Insisteixo que sovint els primers que d'això no en volen saber res són els mateixos malalts i els seus familiars. Però quan no és així, quan aquesta informació es demana de forma explícita, s'hauria de facilitar amb la mateix naturalitat que l'altra. Tenint clar el receptor, òbviament, que són només orientacions estadístiques, i que l'evolució que pot fer aquell malalt concret no la sap ningú (ja sigui en sentit positiu o negatiu). El rellevant és que aquesta informació estadística, si el malalt la vol tenir en compte (o a la persona que el representi), pot ajudar-li a decidir el que li sembli més adequat. Per exemple, prosseguir l'esforç terapèutic o aturar-lo.

Fer de metge és molt complicat, perquè sovint es mouen en un context d'hipòtesis, de manca de certeses, sobretot en segones quines especialitats. Molts cops han d'anar decidint una mica a les palpentes, amb els dubtes i l'angoixa de no saber si estan prenent les millors decisions, i tot això mentre el que està en joc és la vida d'una persona, o la seva qualitat de vida.

A més, la feina no se'ls acaba aquí, perquè a banda de la malaltia s'han d'ocupar "del malalt", i sovint també dels familiars del malalt. De vegades, aquesta gestió pot ser molt més esgotadora que la gestió dels aspectes estrictament mèdics. Per exemple, quan es troben que entre els familiars no hi ha postures consensuades, sinó de vegades fins i tot obertes discrepàncies.

Fer de metge és difícil i arriscat, perquè a més de la gestió de les decisions mèdiques i de la gestió de la interlocució amb els malalts, de vegades, a sobre, hi ha el perill de possibles futures demandes (ja sigui per presumpta negligència, o per acarnissament terapèutic, o per qualsevol altre motiu).

Sí, fer de metge de vegades és molt difícil... i ser un malalt en situació crítica (o ser el seu representant) també ho és. La vida és així, de vegades les situacions són molt difícils.

Totes aquestes dificultats afegeixen complexitat a una situació extrema, però per a mi no invaliden el plantejament inicial que he intentat exposar sobre les loteries, la racionalitat, les estadístiques, les incerteses. I com s'hi posiciona cadascú.

Per exemple. Tens la mala sort de trobar-te en un moment crític de la teva vida: ¿vols que intentin salvar-te-la a qualsevol preu, assumint el risc que salvant-te-la potser et quedin seqüeles que no vols (que potser fins i tot et terroritzen)? O no vols córrer aquest risc, perquè et sembla preferible la mort que aquest risc?

Naturalment, prendre aquesta mena de decisions tan difícils, en el sentit que sigui, és cosa de cadascú. O a tot estirar, també d'aquells a qui afectarà aquesta decisió. Això ja és una altra història.

Segona part.

L'exposat anteriorment ni tan sols sé si s'entén. Perquè aquests dies he intentat explicar-ho a algú i, més que la sensació de discrepància, he tingut la sensació d'incomprensió. Per això he intentat ara escriure-ho. I per això ho volia fer "abans de saber com acaba la història de X", perquè tal com ja he dit, són argumentacions que desvinculo del desenllaç.

X té més de vuitanta anys, fins ara ha tingut una bona vida. I també sort: algun incident vascular recent no li va deixar seqüeles de cap mena. És un home d'una vitalitat extrema i d'un inconformisme també extrem. M'és impossible imaginar-me'l en una situació de dependència, sobretot perquè m'és impossible imaginar-me'l assumint-la amb serenitat. Al contrari, si ara ja es queixava de les petites adversitats, una adversitat més gran, com la de ser més o menys dependent, em sembla que convertiria la seva vida en un infern. La seva, i la de qui tingués al voltant, perquè no és precisament una persona soferta.

Durant tota la vida he tingut molt poca relació amb X. Sobretot per una qüestió de maneres de ser diferents. Aquesta relació escassa i no fàcil es va començar a modificar fa poc, quan per motius que no venen al cas, el vaig començar a tractar més. Llavors li vaig conèixer algun aspecte seu que ignorava, i me'l vaig començar a mirar amb uns ulls diferents, amb més tendresa.

X sovint es planyia de les servituds creixents causades per l'acumulació d'anys, petites limitacions de les que li agradava queixar-se. Val a dir que res de l'altre món, tenint en compte la seva edat: sovint li deia que jo ja firmaria, arribar a la seva edat amb la seva vitalitat, amb la seva autonomia física i la seva claredat mental.

Vam trobar un punt en comú, el nostre rebuig i la nostra por a acabar vivint "en males condicions", i quan en parlàvem no era de manera inconcreta, sinó que ens referíem a aquell o aquell altre (sobretot casos de demències, o de greus invalideses). Jo li deia que en el meu cas ho tenia molt pensat, i que n'havia parlat seriosament i amb tota claredat amb la gent en qui confiava. I que, en aquest sentit, esperava no tenir la mala sort que les coses m'anessin malament. Que confiava que em sortirien bé, ja fos espontàniament (gràcies a una providencial mort natural sense degradació prèvia) o artificialment (suïcidant-me si calia, si la meva situació ja no em semblava desitjable, o si, encara mínimament acceptable, no volia temptar la sort i, abans de perdre l'autonomia, decidia avançar-me).

En aquest sentit, li deia que si hi havia una frontera entre la bona vida i la mala vida (entre el que jo considerava una cosa i l'altra) preferia morir-me "abans" que "després". Un dia abans que un dia després, un any abans que un any després, cinc anys abans que cinc anys després... És clar, era només una manera de parlar, però que a mi sempre m'ha semblat adequada per tal de posar en relleu aquest criteri "de no intentar viure fins l'últim instant", sinó mentre la vida em sembli raonablement decent i alhora conservi la capacitat de maniobrar (per prendre de forma autònoma, si cal, una última decisió).

Quan parlàvem d'aquestes coses, sempre estàvem d'acord. És cert que era un acord ancorat en realitats diferents. La meva, construïda incorporant-hi alternatives concretes, assumint que els meus desitjos podien requerir la participació de la meva voluntat, de manera activa. La de X, formulada més com un desig, però sense que aquesta actitud s'hagués concretat en algun "hipotètic protocol d'actuació".

El cas és que quan em van avisar que X estava la UCI em van venir al cap aquests records i aquestes reflexions. I només em vaig plantejar una pregunta: X, si pogués decidir ell (llavors estava en coma) voldria apostar per la possibilitat de sortir-se'n bé, o preferiria no fer l'aposta, a causa de la por que li sortís la jugada malament? Davant la incertesa, voldria arriscar-se o preferiria tirar la tovallola, i així no córrer el risc d'acabar vivint, potser, en unes condicions en què no volia viure de cap manera?

Algunes de les persones de l'entorn de X es van fer la mateixa pregunta, però, des del meu punt de vista, no em va semblar que se la fessin les persones més influents i que tenien la potestat de decidir. Però potser estic equivocat.

Si aquesta història de X acaba bé, i tan de bo sigui així (sobrevivint i sense seqüeles importants, o amb la mort, que també seria acabar bé; el problema no és la vida, si no la qualitat d'aquesta vida) probablement la reflexió dominant serà que "haver temptat la sort ha valgut la pena", o d'una maner més simplista, "jo ja ho sabia, que acabaria bé!"

Des del meu punt de vista, si és així, serà una conclusió molt superficial, tan superficial com la de, si és el cas que acaba malament (amb unes males condicions de vida), concloure que "no s'havia d'haver temptat la sort".

Per a mi, ja ho he dit, la valoració no ha de ser a partir dels fets consumats, sinó de manera prèvia: es vol jugar aquesta partida o, valorant-ne els riscos, és decideix no fer-ho? Jo crec (és només una opinió) que a aquestes alçades de la vida X no hauria acceptat el risc. De la mateixa manera que crec que, si se'n surt bé, llavors serà poc rellevant la seva opinió, perquè quan passen els perills (que potser t'haurien pogut fer immensament desgraciat) tothom està content d'haver-los conjurat i que les coses li vagin bé.

No ho sé, segueixo sense tenir clar si m'he sabut explicar...