André Comte-Sponville

"Però el difícil no és la mort, el difícil és morir. L'agonia. Amb els progressos mèdics, massa persones passen mesos de patiments esgarrifosos... per a no res. Per això defenso l'eutanàsia per a qui la vulgui."
André Comte-Sponville. "Nos ha tocado viviv en la sociedad desorientada", La Vanguardia, 11-4-2011

Marc Valeri Marcial

"Més trista que la mort és la manera de morir."
Marc Valeri Marcial (40-104 dC)

Miguel Gila

"L'últim cop que em vaig morir va ser per pròpia voluntat, perquè no és que em morís, o sí, el que vull dir és que la mort em va venir per pròpia voluntat, em vaig suïcidar."
Miguel Gila. Yo muy bien, ¿y usted? Ed. Planeta, 2004

Punt i seguit

Flánagan. usuaris.tinet.org/cicc/humor/flanagan (2011)

Punt i seguit

Guido Paggi. www.marotochi.it (2011)

Thévez i Jaccard - Manifest per una mort digna

"Els polítics, dels més conservadors als més revolucionaris, els savis professors, dels més moralitzadors als més llibertaris, els homes d'església, dels més tolerants als més sectaris, tots segueixen amb diferents partitures cantussejant la mateixa tonada (...) sense admetre el que consideren el més gran sacrilegi: que l'home pot cansar-se de si mateix o sentir-se aclaparat per l'infortuni fins al punt de preferir la mort a la vida. I aquesta mort que li recomana la raó i que podria no ser una darrera agressió sinó una reconciliació amb si mateix, se li denega."
Thévez i Jaccard, Manifest per una mort digna (citat per Manuel Güell i Josep Muñoz. Només sé que no sé res. Ariel, Barcelona, 1996)

Suïcidi i eutanàsia

En els països cristians el suïcidi, en tant que desafiament a la voluntat divina, ha estat considerat un pecat i un delicte. Sembla que a la Anglaterra de finals del segle XVIII i principis del XIX els empipava tant que algú tingués la gosadia d'avançar el final de la seva vida que, a tall d'escarment públic, n'arrossegaven i esquarteraven els cossos. Això si el suïcida aconseguia el seu objectiu; si fracassava, llavors era castigat, ves quines coses, amb la pena de mort, però amb una sessió prèvia de tortura, és clar. Els familiars del desgraciat també en sortien malparats, perquè els bens del mort eren confiscats i l'eventual vídua ho perdia tot. Segons les èpoques, als països de tradició cristiana els casos de suïcidi eren tractats amb més o menys rigorositat (però mai amb benevolència); per exemple, en general, no es permetia que els cossos dels suïcides fossin enterrats als cementiris.

Serveixi aquesta introducció per a deixar palès que, com en tants altres àmbits relatius a les llibertats individuals, no ha estat fàcil arribar al moment actual en el que el suïcidi no està tipificat al codi penal com un delicte. El fet que segueixi sent un pecat greu segons la moral religiosa (en concret la cristiana, que és la que ens envolta) ja no és determinant, gràcies a la separació (encara insuficient, però inimaginable en d'altres èpoques) entre l'àmbit públic de la política i el privat de la religió.

Aquesta evolució s'ha de recordar, i reivindicar, perquè el dret a l'eutanàsia no és res més que un aspecte particular (en els casos que un mateix no es pot procurar la seva pròpia mort) del dret més ampli al suïcidi.