Hi arribo en un moment especial: un grup de cinc nois estan a punt de fer una actuació musical. A la banda del públic, a un costat de la sala un munt d'avis i àvies en cadires de rodes, trenta o quaranta. És una imatge que impressiona, aquesta concentració de cadires de rodes amb el seus respectius usuaris.
A l'altra costat de la sala, en cadires normals, més o menys la mateixa quantitat d'avis i àvies, els encara capaços de desplaçar-se, amb dificultats però de forma autònoma, amb els seus caminadors i bastons.
Entre els dos sectors, el de cadires de rodes i el de cadires normals, un aspecte en comú: gairebé sense excepció les cares apagades, cares d'indiferència, d'avorriment, de tristesa... de desconnexió de la realitat.
L'acte es fa en una sala que en teoria està destinada a la rehabilitació, és el que diu un rètol que hi ha a l'entrada, i arrambats o penjats de les parets hi ha alguns aparells que podrien tenir aquesta funció. Això, si hi hagués algú susceptible de ser rehabilitat. Però en aquesta residencia no es recupera ningú; dit d'una manera políticament incorrecta (o potser massa correcta) és un magatzem, on tota aquesta gent, acabant-se de consumir i empastillada a causa dels seus diferents mals i insuficiències, espera que arribi el dia en què el cor s'aturi definitivament.
L'actuació musical, igual que l'ordre, la netedat, la gestió de les auxiliars joves, servicials i simpàtiques (totes les que veig són així) són maneres benintencionades i compassives de dissimular la realitat. De dissimular el fet terrible d'haver arribat allí, i haver de viure ("sobreviure", vegetar), d'aquella manera. Com que tota la gent està en el mateix estat, impressiona encara més, i la sensació de magatzem terminal és encara més colpidora (poques visites familiars, molta solitud en mig d'aquesta multitud deteriorada i dependent).
Per descomptat tot podria ser molt més depriment, fins i tot sòrdid; poc net, més massificat, desordenat, amb auxiliars malhumorades... que en aquest cas no hi hagi res de tot això s'agraeix.
Però jo, per a mi, no vull aquest tipus de vida, ni aquestes atencions ni aquesta compassió. El que vull és ser capaç d'evitar arribar a aquest extrem, i si em despisto i les meves previsions em fallen, espero que algú "amb una altra tipus de compassió" m'ajudi a fer el pas que em permeti estalviar-me acabar com els avis i àvies que he vist avui.
8 de febr. 2016
21 de gen. 2016
Antonio Escohotado - sobre el final
"Evidentemente, no tengo la meta de vivir mucho, sino la de vivir a secas. De hecho, pienso que -para el ser humano- las formas 'naturales' de fallecer son o morir de viejo o suicidarse, y espero tener el coraje de practicar con el ejemplo; esto no excluye sufrir achaques dolorosos, incluso durante muchos años, mientras tenga algo que hacer y pueda hacerlo, sin convertirme en una carga indigna para los míos."
Antonio Escohotado. Retrato del libertino (Apuntes sobre bioética), Espasa, 1997
Antonio Escohotado. Retrato del libertino (Apuntes sobre bioética), Espasa, 1997
27 de des. 2015
El pis de sota
Vaig a veure una amiga gran que està temporalment en una residència, convalescent d'una operació de pròtesi de maluc. L'ambient de la planta és força depriment, d'hospital geriàtric, amb algunes dones mot deteriorades; més que convalescents, moltes sembla que hagin entrat en un procés de deteriorament greu i irreversible. La meva amiga és l'única que té bona pinta, que està clar que allí només hi passarà unes setmanes (tot i que costa de creure que l'ambient sigui el millor per fer la seva recuperació).
Al marxar em despisto, no trobo la sortida i buscant-la vaig a parar al pis de sota, un mig soterrani, i em quedo esparverat. Si al pis de dalt el panorama era desolador, aquí és espantós. Les portes de les habitacions estan obertes, i a dins, damunt dels llits, hi veig dones velles amb pintes cadavèriques, consumides, immòbils, absolutament absents. Suposo que sedades.
Al final aconsegueixo sortir, i un cop al carrer respiro a fons. M'alegro de marxar d'allí, és una alegria visceral, animal, de mal explicar. Em sento alliberat. Alhora, m'angoixa pensar en les dones que he vist, tot i que sé que no puc fer absolutament cap cosa per canviar res d'aquell desastre.
Penso, un cop més, que espero no acabar vivint mai d'aquella manera, com aquelles dones "del pis de sota". Si és que d'allò se'n pot dir vida. Perquè una cosa és la vida, una altra la vida vegetativa, i una altra la vida encara no vegetativa però humiliada, amb la dignitat extraviada. Penso també en aquest últim tipus de vida, encara no immobilitzada, però també degradada, sense autonomia, sense autocontrol, sense lucidesa, sense dignitat. Com la de la Carmen, el Lluís o el Josep.
Els casos de la Carmen i el Lluís els vaix conèixer fa anys, explicats per les seves parelles, en unes reunions de familiars d'alzheimer, quan el meu pare feia ja temps que estava perdut en aquest món de la demència senil i amb la meva mare intentàvem entendre què passava, perquè al principi anàvem bastant perduts. El del Josep el vaig viure més tard, directament, perquè amb ell hi tenia molta relació. N'adjunto una pinzellada de cada un.
Al sortir del cine, de manera inesperada la Carmen, al mig de la vorera, davant mateix del cine, s'aixeca les faldilles, es baixa les calces, s'aclofa i es posa a pixar, abans que el seu marit, astorat, sigui capaç de reaccionar.
El Lluís, en mig d'una reunió familiar, davant dels fills i nets, de cop es comença a masturbar. Tothom s'esvera, un fill el renya i una filla l'arrossegar a cuita-corrents fora del menjador.
Mentre la seva cuidadora intenta dutxar-lo perquè s'ho ha fet tot al damunt, el Josep prova de grapejar-li els pits, cosa que a ella la treu de polleguera, perquè no suporta els vells verds. Després, en un altre moment, el Josep potser la insultarà, o fins i tot intentarà pegar-la. Sempre havia sigut un home difícil, ara és del tot insuportable.
Abans de ser un "gairebé cadàver" vegetant damunt d'un llit com aquelles dones de la residència, o abans de comportar-me com la Carmen, el Lluis o el Josep, els tres amb graus avançats de demències, prefereixo morir-me. Matar-me si cal. Millor mort que viure així.
Mentre la vida és acceptable, raonablement gratificant, val la pena viure-la. Però quan s'extravia per camins d'humiliacions, sordideses, incontinències, demències i indignitats, des del meu punt de vista el millor és plegar. Més ben dit, el millor és haver plegat si pot ser "una mica abans", quan veus que la cosa té cada cop més mala pinta i encara ets capaç de decidir i actuar.
Sí, per si de cas és millor plegar una mica abans, per tal de tenir més garanties de no acabar al final, amb una mica de mala sort, "al pis de sota".
Al marxar em despisto, no trobo la sortida i buscant-la vaig a parar al pis de sota, un mig soterrani, i em quedo esparverat. Si al pis de dalt el panorama era desolador, aquí és espantós. Les portes de les habitacions estan obertes, i a dins, damunt dels llits, hi veig dones velles amb pintes cadavèriques, consumides, immòbils, absolutament absents. Suposo que sedades.
Al final aconsegueixo sortir, i un cop al carrer respiro a fons. M'alegro de marxar d'allí, és una alegria visceral, animal, de mal explicar. Em sento alliberat. Alhora, m'angoixa pensar en les dones que he vist, tot i que sé que no puc fer absolutament cap cosa per canviar res d'aquell desastre.
Penso, un cop més, que espero no acabar vivint mai d'aquella manera, com aquelles dones "del pis de sota". Si és que d'allò se'n pot dir vida. Perquè una cosa és la vida, una altra la vida vegetativa, i una altra la vida encara no vegetativa però humiliada, amb la dignitat extraviada. Penso també en aquest últim tipus de vida, encara no immobilitzada, però també degradada, sense autonomia, sense autocontrol, sense lucidesa, sense dignitat. Com la de la Carmen, el Lluís o el Josep.
Els casos de la Carmen i el Lluís els vaix conèixer fa anys, explicats per les seves parelles, en unes reunions de familiars d'alzheimer, quan el meu pare feia ja temps que estava perdut en aquest món de la demència senil i amb la meva mare intentàvem entendre què passava, perquè al principi anàvem bastant perduts. El del Josep el vaig viure més tard, directament, perquè amb ell hi tenia molta relació. N'adjunto una pinzellada de cada un.
Al sortir del cine, de manera inesperada la Carmen, al mig de la vorera, davant mateix del cine, s'aixeca les faldilles, es baixa les calces, s'aclofa i es posa a pixar, abans que el seu marit, astorat, sigui capaç de reaccionar.
El Lluís, en mig d'una reunió familiar, davant dels fills i nets, de cop es comença a masturbar. Tothom s'esvera, un fill el renya i una filla l'arrossegar a cuita-corrents fora del menjador.
Mentre la seva cuidadora intenta dutxar-lo perquè s'ho ha fet tot al damunt, el Josep prova de grapejar-li els pits, cosa que a ella la treu de polleguera, perquè no suporta els vells verds. Després, en un altre moment, el Josep potser la insultarà, o fins i tot intentarà pegar-la. Sempre havia sigut un home difícil, ara és del tot insuportable.
Abans de ser un "gairebé cadàver" vegetant damunt d'un llit com aquelles dones de la residència, o abans de comportar-me com la Carmen, el Lluis o el Josep, els tres amb graus avançats de demències, prefereixo morir-me. Matar-me si cal. Millor mort que viure així.
Mentre la vida és acceptable, raonablement gratificant, val la pena viure-la. Però quan s'extravia per camins d'humiliacions, sordideses, incontinències, demències i indignitats, des del meu punt de vista el millor és plegar. Més ben dit, el millor és haver plegat si pot ser "una mica abans", quan veus que la cosa té cada cop més mala pinta i encara ets capaç de decidir i actuar.
Sí, per si de cas és millor plegar una mica abans, per tal de tenir més garanties de no acabar al final, amb una mica de mala sort, "al pis de sota".
23 de nov. 2015
La idea i el límit
La idea és senzilla: tinc opinió pel que fa al moment de la meva mort, i la voluntat d'intervenir si és el cas que em sembla que cal.
Sé quins són els extrems, allò que no vull de cap manera. Per exemple, viure dement. O viure amb el cap clar però completament dependent.
Ara bé, el límit concret ja veuré en quin punt exacte l'establiré. Si és que cal que l'haig d'establir, potser em moro abans. Per exemple avui, menjant-me un polvoró i ofegant-me. O demà, si em passa pel damunt un autobús.
Al marge d'eventuals resolucions sobtades "del problema" com aquestes, amb quines limitacions concretes estic disposat a conviure? Doncs ja ho he dit, ara exactament no ho sé, ja ho veuré quan toqui, si és que arriba el moment que m'ho haig de plantejar.
En aquesta degradació progressiva que m'acosta als límits que tinc molt clar que no vull de cap manera, de moment no sé quina pèrdua d'autonomia estic disposat a tolera. Ni quin grau de deteriorament (deteriorat ja ho estic ara, i és obvi que cada dia ho estaré més, però de moment d'autonomia no considero que n'hagi perdut).
No sé tampoc exactament "quina inversió de recursos" em sembla decent que es faci en mi, en la meva salut, només tinc clar que també hi ha d'haver un límit. Ètic (d'ètica econòmica i solidària). És a dir, que per aquest motiu, si no em moro abans, en algun moment potser també diré que ja n'hi ha prou. I faré (espero fer si cal) el que hagi de fer.
La idea la tinc molt clara. Els extrems també. El límit concret, si s'escau, quan calgui (ara no em preocupa gaire), ja el decidiré.
Sé quins són els extrems, allò que no vull de cap manera. Per exemple, viure dement. O viure amb el cap clar però completament dependent.
Ara bé, el límit concret ja veuré en quin punt exacte l'establiré. Si és que cal que l'haig d'establir, potser em moro abans. Per exemple avui, menjant-me un polvoró i ofegant-me. O demà, si em passa pel damunt un autobús.
Al marge d'eventuals resolucions sobtades "del problema" com aquestes, amb quines limitacions concretes estic disposat a conviure? Doncs ja ho he dit, ara exactament no ho sé, ja ho veuré quan toqui, si és que arriba el moment que m'ho haig de plantejar.
En aquesta degradació progressiva que m'acosta als límits que tinc molt clar que no vull de cap manera, de moment no sé quina pèrdua d'autonomia estic disposat a tolera. Ni quin grau de deteriorament (deteriorat ja ho estic ara, i és obvi que cada dia ho estaré més, però de moment d'autonomia no considero que n'hagi perdut).
No sé tampoc exactament "quina inversió de recursos" em sembla decent que es faci en mi, en la meva salut, només tinc clar que també hi ha d'haver un límit. Ètic (d'ètica econòmica i solidària). És a dir, que per aquest motiu, si no em moro abans, en algun moment potser també diré que ja n'hi ha prou. I faré (espero fer si cal) el que hagi de fer.
La idea la tinc molt clara. Els extrems també. El límit concret, si s'escau, quan calgui (ara no em preocupa gaire), ja el decidiré.
31 d’ag. 2015
Fill de puta!
El JS està fatal. Voreja els noranta anys, té el cap a passeig, el cos inflat com un globus, nafres per tot arreu, sobretot als braços. També té una hèrnia oberta al melic. De vegades, els seus ulls encara tenen una mica de lluïssor, tot i que en general estan apagats i absents. Els seus únics moviments són obrir la boca quan li acostes menjar (purés i sucs) i, de vegades, moure una mica les mans i el cap. Se li ha de fer tot.
A diferència de la resta del cos, la cara i les mans no les té inflades. Al contrari, les té resseques, eixarreïdes, i entre la sequedat i el color renegrit de la pell, semblen d'una mòmia. Si no fos pels ulls, que delaten que "allí dins" encara hi ha algú.
Per tal de facilitar-li les coses a la seva cuidadora, la família ha llogat una grua, perquè ella sola ja no el pot remenar quan l'ha de moure del llit a la cadira de rodes, o a l'inrevés, per tal d'anar-lo canviant de posicions i limitar, o intentar-ho, l'aparició de llagues.
Aquests dies alguna estona he anat a casa del JS, a ensenyar a la cuidadora el funcionament de la grua. És una bona grua, però cal agafar-hi pràctica, per tal que el JS pateixi el mínim quan el remenen. Fer servir una grua per manipular una persona amb el cap a passeig implica que el més normal és que a causa del seu estat no col.labori, perquè no entén què passa. Una persona en aquest estat "sent que li passen coses rares", que no controla la situació, i té por. Sobretot les primeres vegades d'utilitzar-la (i de vegades sempre). A més, la inexperiència inicial utilitzant la grua pot provocar algun cop o fregada accidental... tot suma perquè no sigui una experiència agradable per a qui se'l remena d'aquesta maneta.
Aquesta vegada, mentre manipulem de la manera més suau possible el JS amb la grua, de cop, mirant-me sobtadament amb fúria, em diu, gairebé m'escup, em crida: "Fill de puta!". I després, de mica en mica, es va asserenant un altre cop, se li va apagant la mirada, torna a quedar en el seu estat habitual letàrgic, absent. Ni la cuidadora ni jo som capaços d'identificar una causa concreta per a aquella reacció (ves a saber, algun cop, un moviment massa forçat...). És igual, l'insult respon a alguna cosa que ell ha sentit, la que sigui, per descomptat desagradable.
Veure persones en l'estat del JS em serveix de recordatori. Perquè encara que tinguis les idees clares, "contrastar-les" de tant en tant amb casos reals va bé. Sobretot quan els casos són tan colpidors i desmanegats com el seu. Ara el JS és un cos inflat, nafrat, paralitzat, amb una ment gairebé sempre absent, un ésser que vegeta tot el dia, obrint la boca i engolint quan li acostes una cullera amb alguna cosa, algú que va omplint de manera automàtica els bolquers...
El JS ja podria estar mort (i haver deixat de patir i de fer patir els altres) si en alguna ocasió durant aquests últims mesos els familiars i els metges haguessin tingut una actitud més compassiva i no tan poruga. I no parlo d'eutanàsies encobertes... només hauria calgut que "en algun moment favorable" no se l'hagués volgut curar (s'hagués limitat l'esforç terapèutic). Només hauria calgut que en algun d'aquests moments s'hagués optat només pels sedants, en la quantitat que hagués calgut per tal que no hagués patit. En diferents moments favorables amb això n'hi hauria hagut prou. Però no es va fer, i potser ara, malgrat aquest desastre absolut, tampoc es farà.
Recordo el JS de fa trenta anys, cantant sarsueles mentre collíem olives. Miro en què s'ha convertit. Penso en el que encara li espera (més degradació, humiliació, sofriment) segons el que decideixin familiars i metges... si no té la sort de morir-se d'una vegada d'una manera sobtada.
És un bon exemple de tot el que jo no vull. Ni arribar a aquest estat, ni dependre de metges i familiars com aquests.
A diferència de la resta del cos, la cara i les mans no les té inflades. Al contrari, les té resseques, eixarreïdes, i entre la sequedat i el color renegrit de la pell, semblen d'una mòmia. Si no fos pels ulls, que delaten que "allí dins" encara hi ha algú.
Per tal de facilitar-li les coses a la seva cuidadora, la família ha llogat una grua, perquè ella sola ja no el pot remenar quan l'ha de moure del llit a la cadira de rodes, o a l'inrevés, per tal d'anar-lo canviant de posicions i limitar, o intentar-ho, l'aparició de llagues.
Aquests dies alguna estona he anat a casa del JS, a ensenyar a la cuidadora el funcionament de la grua. És una bona grua, però cal agafar-hi pràctica, per tal que el JS pateixi el mínim quan el remenen. Fer servir una grua per manipular una persona amb el cap a passeig implica que el més normal és que a causa del seu estat no col.labori, perquè no entén què passa. Una persona en aquest estat "sent que li passen coses rares", que no controla la situació, i té por. Sobretot les primeres vegades d'utilitzar-la (i de vegades sempre). A més, la inexperiència inicial utilitzant la grua pot provocar algun cop o fregada accidental... tot suma perquè no sigui una experiència agradable per a qui se'l remena d'aquesta maneta.
Aquesta vegada, mentre manipulem de la manera més suau possible el JS amb la grua, de cop, mirant-me sobtadament amb fúria, em diu, gairebé m'escup, em crida: "Fill de puta!". I després, de mica en mica, es va asserenant un altre cop, se li va apagant la mirada, torna a quedar en el seu estat habitual letàrgic, absent. Ni la cuidadora ni jo som capaços d'identificar una causa concreta per a aquella reacció (ves a saber, algun cop, un moviment massa forçat...). És igual, l'insult respon a alguna cosa que ell ha sentit, la que sigui, per descomptat desagradable.
Veure persones en l'estat del JS em serveix de recordatori. Perquè encara que tinguis les idees clares, "contrastar-les" de tant en tant amb casos reals va bé. Sobretot quan els casos són tan colpidors i desmanegats com el seu. Ara el JS és un cos inflat, nafrat, paralitzat, amb una ment gairebé sempre absent, un ésser que vegeta tot el dia, obrint la boca i engolint quan li acostes una cullera amb alguna cosa, algú que va omplint de manera automàtica els bolquers...
El JS ja podria estar mort (i haver deixat de patir i de fer patir els altres) si en alguna ocasió durant aquests últims mesos els familiars i els metges haguessin tingut una actitud més compassiva i no tan poruga. I no parlo d'eutanàsies encobertes... només hauria calgut que "en algun moment favorable" no se l'hagués volgut curar (s'hagués limitat l'esforç terapèutic). Només hauria calgut que en algun d'aquests moments s'hagués optat només pels sedants, en la quantitat que hagués calgut per tal que no hagués patit. En diferents moments favorables amb això n'hi hauria hagut prou. Però no es va fer, i potser ara, malgrat aquest desastre absolut, tampoc es farà.
Recordo el JS de fa trenta anys, cantant sarsueles mentre collíem olives. Miro en què s'ha convertit. Penso en el que encara li espera (més degradació, humiliació, sofriment) segons el que decideixin familiars i metges... si no té la sort de morir-se d'una vegada d'una manera sobtada.
És un bon exemple de tot el que jo no vull. Ni arribar a aquest estat, ni dependre de metges i familiars com aquests.
23 d’ag. 2015
Contra el dolor
Contra el dolor,
a mort.
Contra la mort...
a favor
(quan mana el dolor,
permanent, inclement, dictador).
a mort.
Contra la mort...
a favor
(quan mana el dolor,
permanent, inclement, dictador).
22 d’ag. 2015
El panorama
No em fa (massa) mal res.
Puc menjar (gairebé) de tot.
Si tinc son puc dormir (raonablement bé).
Això, de moment.
Les expectatives:
Els mals encara són suportables.
Encara puc menjar alguna cosa que m'agrada.
Alguna estona encara aconsegueixo dormir.
La vida encara m'ofereix petites satisfaccions.
Més endavant:
Tots és ja molt complicat i dolorós.
Em vull morir.
Puc menjar (gairebé) de tot.
Si tinc son puc dormir (raonablement bé).
Això, de moment.
Les expectatives:
Els mals encara són suportables.
Encara puc menjar alguna cosa que m'agrada.
Alguna estona encara aconsegueixo dormir.
La vida encara m'ofereix petites satisfaccions.
Més endavant:
Tots és ja molt complicat i dolorós.
Em vull morir.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
